Hores mortes i rigideses nostres

És en hores mortes de cotxe i bars de menú que es forgen complicitats primerenques. En tornades a peu a casa, pauses de biblioteca, en tot aquell espai de temps inofensiu que ve de passada. La poca proactivitat que em sobra, és aquí que vull destinar-la. Perquè en classes avorrides de doctrines econòmiques van ensenyar-nos que l’eficiència importava: i, senyors, el cost aquí és tan baix que fa gracieta. I el retorn pot quedar-se en anècdota, en cigarro que s’allarga, clar que sí. Una bona estona i ja. Però serà que m’animo i que em neix posar-hi estratègia, un deix d’intenció, un punt d’entrega, per transformar-ho tot plegat en propostes de birres al barri quan els nostres camins ja no van de passada. Canviar un Ma per un altre, grups d’estudi que també allarguen la pausa, no ho sé… hi ha freqüències energètiques que reviuen si aïlles de la equació la inèrcia. O soc jo que em fa por el que tot es quedi com sempre? I si l’estímul s’apaga, i les llums neuronals s’esmorteeixen com fent girar una rodeta d’una habitació d’hotel per hores? Es mor la gent que no vibra, o viu tranquil·la?

Potser també a mi m’hauria de preocupar com a ella la meva autoexigència, aquestes ànsies de viure. Imposades, imitades…, exagerades en pos de la factura? Són nostres aquestes rigideses integrades, i les persones que ens les belluguen uns mil·límetres. Arquitectes de relats, de muralles mentals amb esquerdes per on s’escola alguna llàgrima… i què bé, no ser unes màquines! Què bé patir i dubtar i reconèixer ferides i haver tingut festes d’aniversari tan ben organitzades. Reconèixer autoconceptes inflats per Darwin o per desconnexió de la realitat, i persones receptacles d’informació que són, afortunadament, indestriables de l’ànima. Reconèixer-ho tot plegat en duels d’esgrima amb professionals intel·ligents i sensuals i elegants i durs de pelar.

És l’hòstia gaudir com un gorrí un dimarts a la tarda, com ho és un dissabte a la nit amb nocturnitat i secretisme.

Que vingui després un diumenge mandrós de riure a fogonades; not your average german. Esponsoritzat per un 4G que flueix i s’encalla.

Reservar-ne una horeta per pensar-hi i agrair-ho i fer-ho especial.

I aquests hàbits que ens alegren i que estoven algun angle distret de les nostres rigideses.

Ciutat-nostàlgia

Hi ha un caliu en el record que només es troba en àlbums de fotos impreses, jerseis de coll alt, copes de vi negre. En el blanc de parets de pisos de Gràcia, maons i fusta. Menjadors aliens que ens esdevenen familiars. És bonic enyorar i reviure l’enyor, des de l’art de la solitud o la complicitat de la companyia. Ella em deia que preferia mal acompanyada que sola, i jo obria els ulls com taronges perquè m’és inevitable la temptació d’indagar en una ànima desconeguda. Nora Jones de fons i aquests vespres que un no s’espera.

Com eren els teus pares? Ell fa olor a llibres, a casa de muntanya i amistats dispersades. Hi ha records nuclears que també es difuminen. Preguntes que ens obren portes, converses íntimes que donen benzina a vincles per un any més, o dos. Va agafar les meves paraules i me les va tornar en forma de contradicció. El so meravellós d’engranatges per dins movent-se. Ens brinda energia la dissonància. Des de la tranquil·litat de saber que créixer consisteix en això mateix; l’acumulació de reformes internes.

Morirem quan deixem d’aprendre. Embogirem quan l’autoanàlisi ens depassi la mesura. Aquest fràgil equilibri que ens és intens i divertit, que omple de sentit la trajectòria. Jocs autorreferencials que ens aboquen a dins com a drecera cap a la vida i als altres. Conèixer-nos en el reflex de mirades que ens observen i ens aprecien. Que filtren biaixos des de biaixos i la suma de tot plegat tendeix a 0. Annie Ernaux i les històries alienes que ens són mapes per comprendre’ns, i comprendre els nostres.

Gràcies. A tots ens cal fer les paus amb el passat, construir relat mitjançant el diàleg i agrair l’atzar, que és consciència de la necessitat.

A tots ens cal reviure històries, explicar històries, “perquè tots tenim una història”. I que me’n dieu de l’al·licient d’història compartida? Ai, els llocs que ens van ser llar, punts de partida, origen de tot el que va venir després. Terrasses mullades amb vistes a City Square, coordenades que ens són i seran tatuatge.

Ai, ciutat-nostàlgia.

I’ll have your back

In the face of doubt

let’s hang out,

you and I.

It’s easy to empathize

when the person in front’s

got your back,

and you see a piece of yourself

onto his eyes.

 

We ended up learning

how to be sad:

not too little,

but not too much.

We oughtta recognize

we aren’t okay,

but life’s pretty damn great

overall.

And I couldn’t

be prouder

to share the same blood

with you, cous.

 

To share the same duty,

the same sense of urgency,

that time’s just too precious

to let it run loose.

Didn’t we come here to fight,

to aim f** high… to choose

the kind of life we wanna live up to?

 

Guess we did,

Guess we’ll do.

 

It’ll be fun to watch you

become

everything you wanna be.

And remember,

I’m here, and I’ll have your back

in times of need.

Pilars i reafirmar-se

Pilars. És bonic saber-se marcat per persones que van fer-se molt presents en una fase del camí. Moments de canvi, de plasticitat cerebral suprema, d’infància profunda i letàrgica. La seva presència va quedar incrustada en els plecs del nostre ADN, com una mutació que esdevé empremta en cement humit. És bonic. Perquè el temps avança i molts hi segueixen, presents, de ben a prop. D’altres no tant, d’altres venen i van, però tot són etapes, oi? Sis mesos sense parlar i veure’s dues vegades en menys d’una setmana. Una trucada a la següent. Intensitats latents cimentades en aquestes empremtes que no s’esborren mai del tot. Que queden eclipsades per fullarassa, que ens entreté i que fa aquella olor encisadora de bosc i de gebre. Però l’asfalt segellat és a sota i quan el vent bufa, amable com l’atzar, tornem enrere i alguna cosa dins nostre es reafirma.

Potser són això els pilars, persones que ens fan connectar amb una part única i autèntica de nosaltres, originària de quan passàvem les vides junts. I qui era capaç d’entendre’ns millor, aleshores?

Vam construir-nos l’un a la mida de l’altre, identitats forjades en estones compartides, en anys d’adolescència, i després de joventut, i després de redescobrir-se i de viatge. Tant de bo anéssim a persona per etapa. Perquè la realitat es comparteix i es viu i es comprèn des de la realitat mateixa. I canviem, després canviem sens dubte. Tu i jo i nosaltres. Però el futur conté traces del passat que ens són familiars, còmodament pròpies. Que ens omplen de caliu, de reafirmació. I evolucionem redescobrint-nos trams més enllà del camí, donant-li cabuda a peces nuclears però subtilment desateses del que som.

Tornem a explotar per bromes reciclades d’adolescència, a riallada desbocada. I quina sort, (quina sort!) riure així. Que treguis tot l’humor que porto dins amb una trucada i una metxa encesa d’espontaneïtat gratuïta, inesgotable.

Tornar a jugar a la Playstation, a mirar el Barça plegats. La lletra de House of cards i les demos de cançons que no van veure la llum. Festes majors de Vilafranca.

Els daltabaixos i les llàgrimes d’aniversaris, quan ens acomiadàvem tan sols uns carrers més amunt.

El Kiwi, els silencis del caminar, papers penjats al suro.

 

Som fruit dels nostres pilars. I que no ho siguin sempre no vol dir que no ho siguin per sempre. Sense idolatries, sense rigideses ni llistes tancades. Relativitzant el per sempre des de la incondicionalitat del que és llavor. Serem fruit sempre dels nostres orígens, de les mans germanes en transicions vitals. I ho proclamo des de la tranquil·litat de saber que això no pot canviar. També, des de la vocació de cuidar i donar continuïtat a aquests pilars, perquè pocs tresors més grans conec.

Però si el temps fa estralls i ens canvia més del compte, la discontinuïtat mai no és insalvable. Perquè la potencialitat de reviure aquesta part de nosaltres que vam definir junts, perviurà. I si es donés l’espai i el moment i hi acabéssim abocats, ens hi sentirem com a casa.

Escau la tardor

Només un ritme:

fresc, inèdit, constant,

tecles de piano,

preses subtils al voltant.

Com ocells enmig del bosc

que canten a l’espera

de clarianes de tardor

que escalfen encara.

No mirem enrere, fòssils

submergits en fullatge,

caminant sobre passats en runes

de terra volcànica.

En certa manera

tot és a lloc sobre

els posavasos dels mobles,

fets d’aquesta fusta real.

Els focs ara els fem a la llar,

i pot ser que hagin

perdut un punt d’espectacularitat

però són naturals, i hi és el caliu

del rastre inevitable dels anys.

Crec que ens podrem acostumar.

Aixecant-nos d’hora als matins,

menjant fruita de postres

i estant en silenci a les tardes

cadascú a la seva una estona.

Ara som capaços d’altres coses.

I tot és posar-s’hi per veure

que ens escauen de formes

que jo no hagués imaginat.

Truquem-nos

Truquem-nos,

i expliquem-nos que n’és

de les nostres vides.

Què et preocupa,

en què somies

i quines coses

t’han passat

des de l’última vegada.

Matinem un matí de dissabte

i estem presents l’un amb l’altre

com si fos ahir que viatjàvem

junts

i teníem temps per veure’ns.

Que ja van uns quants anys a les esquenes

des d’aquelles parets verdes;

de distanciar-se i retrobar-nos

en trenta dies de trajecte.

Així que ens truquem,

perquè és bonic escoltar-nos

des d’una punta i altra del planeta,

i reafirmar-nos que malgrat el temps

el vincle hi és com sempre.

Que les rigideses que arrosseguem avui

no difereixen de les que vam conèixer

quan tu i jo ens vam conèixer

mars enllà de la nostra terra.

Que del que a mi em manca

a tu et sobra i viceversa

i és harmoniós l’equilibri

quan comprens la diferència.

Així que truquem-nos sovint,

que el que tu em preguntes

no m’ho diu la resta,

i fem volar les ments

i construïm relats

i expliquem-nos les vides

per ajudar-nos a entendre-les.

Truquem-nos

per retallar distàncies

amb les ànimes que ens plenen.

Buits que esclaten

Buits que esclaten,

no sabem què ens passa.

Fem plans que ens alegren

els caps de de setmana

i cerquem consol en illes

espontànies,

enmig d’un oceà

immensament aterrador.

Segons la perspectiva

que agafis seràs

feliç, seràs afortunat,

dormiràs tranquil

o no.

Una llum càlida

d’una casa de muntanya

i unes estovalles de quadres

de vegades semblen

tot el que puc necessitar.

D’altres em pertorba

la desídia amb què percebo

els tresors que tinc

al meu abast.

 

Cultivo l’optimisme

amb disciplina militar,

per pragmàtica pura.

Sovint m’ofego a mitja cursa,

i em barallo en un fang

que m’arriba a la nuca.

Però hi ha una fe cega

incrustada en els plecs

d’aquesta ànima tossuda

que escriu,

que persisteix

en saltar d’illa en illa,

i pensar el menys possible

en la buidor que ens envolta.

Que és humana, que la duc dins,

que em permet existir, i esclata

els diumenges a la tarda.

Que malgrat tot, és bonica,

però m’allunya

de mi, de tu, d’aquesta llum

càlida.