Vigílies de projectes

Perquè… tu t’animaries?

Hi ha dos copes de vi blanc entre nosaltres i és vespre i vigília de festiu. Barcelona fa de les seves asseguda en terrasses de carrers peatonals. Fa estona que faig que sí amb el cap mentre parles i t’observo i penso que m’agradaria compartir despatx amb tu. Escoltar-te més sovint, que m’ensenyis a abraçar. A sentir de dins t’estimos menys calculats.

Ens imagino en un principal petit, acollidor i ple de sentit com les vides que volem construir. Petites, acollidores i properes; sense grans aspiracions més enllà de ser genuïnament nosaltres. D’ajudar i guarir engranatges que són tresors fràgils. Una rutina de sostres alts en estances discretes, buides perquè les omplin històries de fora. Dins d’una façana bonica de les que passa inadvertida si no t’hi fixes.

Jo m’hi podria quedar els divendres a la tarda, i obrir als matins a primera hora mentre tu esmorzes sola el teu cafè després de deixar els nens a l’escola. Et faria moltes preguntes per mi i, amb sort, alguna per tu que et resultaria estimulant. Que t’obriria portes. “Qui t’ajuda, a tu? A qui truques quan tot s’ensorra?”

Que sí, que vull escollir projecte en funció de la persona que m’hi acompanya. Que el Qui vull que sigui més important que el Què. I que tu ets referent, mentora i brúixola d’itineraris fascinants que encara no sé desxifrar. Ni n’aprendré des del meu present agradable on – no ens enganyem – hi estic de pas. Perquè des d’aquí aquests itineraris són només anècdotes de bar, columnes de fum encantadores. Que fan ambient, que estan bé, però que no són nucli ni Centre. Ni ho seran.

Que qui és el boig que deixaria escapar una certesa, quan aquesta certesa la tenim respecte Algú? Respecte una ànima de carn i ossos amb ulls als què mirar directes quan diem: Confio en Tu. M’il·lusiona crear això junts. I la possibilitat de forjar una aliança còmplice, un vincle llarg, una trucada cada 29 de maig i 2 d’abril per felicitar-nos l’aniversari.

Iniciem el cronòmetre, clar que sí. 4 anys i una mica més, com a tard. Prou temps per espolsar-nos les pors i llençar-nos a la piscina de les decisions ja preses. Aquelles a què només els hi queda el Quan per signar.

Txin-txin.

El dol és aquella cosa amb ales – Max Porter

Pròleg de Jesús Carrasco:

No recordo cap llibre que m’hagi parlat de l’absència de la manera en què Max Porter ho fa. Tot allò que deixa de tenir eloqüència i queda desactivat per la simple existència d’algú, com ara els cabells de l’altre que un troba per casa, es carrega de significat quan aquella persona desapareix.

I a mi m’atrapen els llibres, em passa sempre, en què el que és críptic i el que es líric es fonen perquè hi trobo un espai per al meu propi desconcert.

Que l’Amor és tot el que hi ha

És tot el que sabem de l’Amor

I és de rigor: el pes ha de ser

Proporcional al solc que deixa.

— Emily Dickinson

Nens:

Hi ha una ploma al meu coixí

Els coixins són fets de plomes. Vés a dormir.

És una ploma gran i negra.

Vine a dormir al meu llit.

També hi ha una ploma al teu coixí.

Deixem les plomes allí on són i dormim a terra.

Corb:

Però em preocupen de veritat. Els humans

els trobo avorrits llevat de quan estan de

dol. N’hi ha molt pocs que m’interessin (que

m’interessin a MI!) en la salut, en el desastre,

en la fam, en l’atrocitat, en l’esplendor o la

normalitat, però els nens sense Mare sí que

m’interessen. Els nens sense Mare són pur corb.

Per a un ocell sentimental, assaltar un niu com

aquest és perfecte, saborós i exquisit.

Pare:

(…) La gent malalta ,

en l’últim dia que passen a la Terra, no deixen

notes enganxades a les ampolles de vi negre dient:

“XAVAL, NO ET PASSIS NI UN PÈL”.

Pare:

Hi ha un intercanvi constant i fascinant entre

el jo natural del Corb i el seu jo civilitzat, entre el

carronyaire i el filòsof, entre la deessa de l’ésser

complet i la taca negra, entre el Corb i la seva

ocellesa. A mi em sembla que és exactament com

l’intercanvi entre el dol i la vida, abans i ara.

D’ell en puc aprendre molt.

Pare:

Érem just a la meitat, a anys distància

del final, i no donàvem res per fet.

Pare:

Molta gent deia

“Necessiteu temps”, quan el que necessitàvem

era detergent, xampú antipolls, cromos de 

futbol, piles, arcs i fletxes, arcs i fletxes.

Nens:

De vegades diem la veritat. És la nostra

manera de ser simpàtics amb el pare.

Pare:

M’ofereixen lloc al seu costat al sofà i el seu

dolor, naturalment afectuós, és com una 

apendicitis. Em cal doblar-me i abraçar-me

perquè són tan preciosos, i no deixen de

regenerar i tornar a carregar aquesta simpatia

sense que jo els en doni.

Corb:

Al mig, un servidor. Una bufetada de plomalls

negres i una pudor de mort. Ta-txan! Aquest 

és el moll podrit, el Grünewald, els claus a les

mans, l’agulla al braç, el trauma, la bomba, la

cosa després de la qual no podem tornar a 

escriure poemes, el cop de porta, el in-principio-

erat-verbum. Molt Què collons. Molt esport-de-

sang. Molt històric en termes universitaris.

Nens:

La Mare s’enfadava molt quan deixàvem

el mirall tacat de pasta de dents.

Durant anys esquitxàvem i escopíem

i no paràvem de respallar-nos i el mirall

estava ple d’esquitxos blancs i tots en

sentíem un plaer culpable.

Un dia el pare va netejar el mirall

i vam pensar que era fantàstic.

Hi havia altres coses que fallaven.

Ens pixàvem al seient de la tassa.

Mai no tancàvem els calaixos. Ho fèiem

per enyorar-la, per continuar volent 

que hi fos.

Nens:

El Pare ens explicava contes i els contes

van canviar quan el pare va canviar.

Pare:

Els nens escolten les notícies. Tenen necessitat

de saber. Els parlo sovint de la guerra.

La pèrdua i el dolor en el món és inimaginable

però vull que ho intentin.

Pare:

-Si la teva dona és un fantasma, aleshores no

s’estarà lamentant als armaris o als racons

d’aquesta casa, no s’arrossegarà per aquí

gemegant per la pèrdua dels seus fills o l’amarg

dolor de veure-us vivint sense ella.

-No?

-No. Creu-me, en sé una mica sobre fantasmes.

-Continua.

-Ella serà molt enrere, abans del teu temps

actual. Serà en els dies daurats de la seva

infantesa. Els fantasmes no se’ns apareixen

sinó que tornen al passat. Com quan vols

dormir i penses en arbres o prats, t’aferres

instantàniament a refugis simbòlics, a una

iconografia coneguda de seguretat primigènia

i satisfacció. Aquest és exactament el lloc on

van els fantasmes.

Nens:

Un dels nens va perdre la valuosa nota

que duia a la carmanyola, era de la

mare, i deia “Bona sort”. Va plorar, sol a

l’habitació, i després va llançar un cotxe

de joguet al pòster emmarcat de Coltrane

del seu pare. Es va trencar. Es va sentir

millor. El pare va escombrar els vidres

resignadament i ho va comprendre.

Pare:

(…) fèiem pena sense 

ella. Els nens no sabien on tenien les gorres.

Pare:

Era suau i bonica i el seu cos nu era diferent del

de la meva dona i el seu alè feia olor de meló. Però

érem al sofà que havia comprat la meva dona,

bevent vi amb unes copes que havien regalat

a la meva dona, sota el quadre que havia pintat

la meva dona, al pis on havia mort la meva dona.

Va marxar i em vaig posar nerviós pel fet de

sentir-me feliç.

Nens:

Sembla que necessitem cicles de deu

anys per definir-nos, trossos

considerables d’anar a totes, i després

fondos bassals de melancolia.

Com tothom, de fet.

Ens pensàvem que tornaria a aparèixer

un dia i ens diria que tot havia estat

una mena de prova.

Ens pensàvem que tots dos moriríem

a la mateixa edat que ella.

Ens pensàvem que ens podia veure

a través dels miralls.

Ens pensàvem que era una agent secreta,

que enviava diners al pare, demanant-li

informes.

Teníem cura de fer-la envellir, de no

deixar-la atrapada en una edat. Vam

cuidar d’anomenar-la àvia quan el pare

va esdevenir avi.

Esperem agradar-li.

Pare:

Així que vaig entrar a la seva habitació enmig

del blau marí de la nit d’estiu i els vaig escoltar

com respiraven. Els nòrdics aixafats i rebregats, 

braços i peuets emergint de l’estampat de robots

i pirates al costat d’uns quants peluixos. La

meva dona i jo solíem entrar per abrigar-los

i meravellar-nos en contemplar la seva perfecció

quan dormien. Rèiem en veure la seva bellesa.

“És una bogeria!”, dèiem. Ho era, una bogeria.

Nens:

(…) Ara el meu fill

petit crida “cra” quan veu un corb,

perquè quan veig un corb crido

“CRAAA”.

Explico contes del nostre amic de

la família, el corb. La meva dona sacseja

el cap. Li sembla estrany que recordi amb

tanta afecció les vacances familiars amb

un corb imaginari, i li recordo que hauria

pogut passar de tot, hauria pogut anar

d’una altra manera, però va succeir una

cosa més o menys saludable. Enyorem

la mare, estimem el pare, saludem

els corbs.

No és tan estrany.

Els dics – Irene Solà

“Les coses passen de manera desordenada i totes alhora i amb el llenguatge construïm dics perquè la història vagi per on volem que vagi, tot i tenir la certesa que tard o d’hora, la vida es desbordarà”.

 

I la Nadia que hauria hagut de dir que no, no va dir res.

La gràcia és escriure una novel·la amb personatges reals. Us deixaré els noms tal qual també. I demanaré permís a tothom que hi surti. Als que no me’l donin els canviaré el nom. No serà només sobre el divorci, serà tot. I estarà en part ficcionat i novel·lat perquè és una història, però la gràcia és novel·lar-nos a nosaltres.

No sou vosaltres, tampoc – diu l’Ada llavors – són històries de vosaltres. Matèria primera. Un cop robada l’anècdota, deixa de ser vostra, deixa de tenir a veure amb vosaltres.

I aquest és en Quim de dotze anys i l’Ada de quinze que juguen a la Play. Ell és el Barça i ella el Milà. Ella està estirada al sofà, ell assegut. Ella guanya gairebé segur. Ell diu: “Ada…”, està concentrada. “Tinc por de ser gai”. “Per què tens por de ser gai?”. “M’agraden molt els jugadors de futbol”. L’Ada prem pausa. Tot de jugadors de futbol els miren des de pòsters a les parets. Hi ha un àlbum de cromos de la lliga europea al costat de la Play. “Que t’agradin els jugadors de futbol no vol dir que siguis gai”. Ell fa que sí amb el cap. Toca start. “Et fa por que se’n riguin?”. En Quim mira la pantalla. “Bueno, si ho ets, ja ho veuràs, i no se’n riuran, ets massa guai perquè se’n riguin”. En Quim torna a fer que sí amb el cap i fa gol. Estava concentrada en el que havien dit i no en el joc.

Era una dona llesta que parlava poc, i a qui no feia falta que li expliquessin les coses perquè les entengués. Havia entès, per exemple, que si ningú no explicava mai res de l’avi Jaume, més enllà de la procedència d’aquell roser, era perquè el seu avi era un home dolent. Si després de morir-te, la teva dona no parla de tu, no explica històries de quan festejàveu, no conta anècdotes dels dies que eres divertit, i no diu que et troba a faltar a la taula el dia del teu sant, i si, després de mort, els teus fills tampoc parlen de tu, no expliquen als seus fills les coses que els deies o els ensenyen el que tu els vas ensenyar, i tens dos néts que, passats els anys, no saben qui ets, coses dolentes i menyspreables i metzinoses has hagut de fer.

Sempre que la Marta condueix així, concentrada i en silenci, el pare Ballador pensa que què voleu que digui, si n’està content, i fins i tot descansat, i orgullós, que li hagin sortit dos fills com ell; que estimen una mica el que ell estima i defensen una mica el que ell ha defensat sempre.

El noi del conte que explica en Vicenç, quan ja pràcticament no es veu terra i no és que faci un fred brutal, però fa rasca i l’ambient és molt humit, coneix una parella, una noia i un noi. I es posen a parlar, i li donen vi i ell els ofereix cigarros però cap dels dos no fuma. Per aquelles coses de la vida i la perspectiva de tantes hores a bord es cauen bé. I quan es fa de nit, el noi de la parella se’n va a dormir. En Vicenç li explica que després que el noi se’n vagi, com a lectors hem de tenir una mica de por, o de ganes, que el protagonista i la noia s’enrotllin, que es facin quatre petons amb els llavis tallats a coberta i follin a la cabina d’ell. Però en canvi, quan es queden sols, continuen parlant i se sinceren. Se sinceren, diu, encara que tampoc sap ben bé de què. I connecten, connecten com connecten a vegades les persones, i se senten estranyament tranquils i propers, en un lloc molt lluny de tot i molt poc concret, enmig de l’oceà Pacífic i del món, que aleshores és brutalment gran i inhòspit. I s’emocionen una mica, diu en Vicenç, així com dues bengales

I l’Ada riu, i el mira endintre als ulls i li dóna les gràcies per la generositat, per haver pensat una història i haver-l’hi explicat.

Duien quatre cerveses en una bossa de cuir que encara feia olor de cabra, i se les van beure mentre el sol queia darrere la muntanya. I es van dir coses boniques. Coses com que s’estimaven. Coses com que eren les persones més afortunades del món d’haver-se trobat. Coses com que farien una família just a damunt d’aquell forat. Coses com que, ni borratxa, la Victòria deixaria que li posés Gala a una filla seva. Potser Nàdia, i Quim segur, com el seu pare. I es van fer més petons, que tenien gust de cervesa, i els pantalons, i els culs de les ampolles es van embrutar de terra, i es van mirar amb aquella manera de mirar-se que era només de l’un i de l’altre, i es va fer fosc.

I pensa que és curiós, i divertit, conèixer algú i que t’apropi a un món que no té res a veure amb el teu.

Sempre més, quan en Vicenç vagi al mar, pensarà momentàniament en els taurons i en la Martina Vila. A còpia d’anar a la platja al llarg dels anys, la relació d’idees es convertirà en un costum instantani i breu. De tant pensar-ho, el corrent de pensament, com una llera, es farà ample, i la idea, com l’aigua, passarà de pressa, inevitablement i sense entrebancs. De tant fer-lo inconscientment, el camí estarà fet. La connexió. Mar. Taurons. Martina Vila.

I serà prou bonica, l’escena. Tot i la tristor, vull dir

Però hi ha qui neix per a liderar i hi ha qui neix per a coses més elevades.

– Però, ¿tens ganes d’estar amb mi? – pregunta ell. – Sí. -¿Ho pots dir? – Tinc ganes d’estar amb tu. – Gràcies.

I ratificava, i es convencia, que la maldat passa de pares a fills, no a través de la sang, que és vermella i senzilla, sinó a través de la manca d’afecte.

I no entén perquè està tan exageradament contenta, que balla sobre el seient, que arriba a casa i abraça la Victòria i li diu mama que guapa i com t’ha anat el dia, a mi bé, normal, tranquil i per dintre pensa una puta merda, mama, una merda com una casa, com una catedral, però tant és, perquè demà no treballa i perquè només té ganes de seure i escriure i pensar contes i passar a net notres. I quin vespre tan agradable.

(…) orgullós i cofoi, contestant les preguntes que sap respondre sense saber que sabia tantes coses. Com qui té una joguina i l’ensenya a un amic. Com qui, ara que la mostra, una cosa qualsevol que ha tingut sempre i que de fet ha donat sempre per descomptada, i ara que se la miren uns ulls nous i interessats, s’adona que és una cosa prou bonica.

I l’Ada pensa que acabar de fer l’amor és com despertar un nen de la migdiada i no saber com es llevarà. Pensa que a vegades fas l’amor i vas tan endintre, tan al fons d’on es pot anar, que quan acabes tot et sembla petit i buit i trist i poca cosa. I d’altres vegades, et lleves de la migdiada amb ganes de fer moltes preguntes i moltes coses i de saltar al llit on ets.

A les ciutats amagades – Natàlia Cerezo

Contes que parlen sobre “la infinita bellesa d’allò proper i particular” – j.l.badal.

 

Abans de marxar ens va fer un petó al front i ens va dir que no ens amoinéssim, que féssim entrepans per sopar i que, sobretot, no anéssim a dormir tard.

Potser només volia fugir de tot.  Els canells oberts feien rius vermells a les rajoles.

Intenta imaginar-se que encara és jove i que encara és a Copenhaguen, però l’assetja l’última trucada que li va fer al Moshe, ara fa sis anys, no vol recordar-la però no pot evitar-ho i una tristor calenta l’estreny. Com van les coses? Bé, no em puc queixar; jo tampoc; encara fumes? No, després de Copenhaguen vaig decidir deixar-ho, no és bo per la salut. El Moshe li va dir que ultimament estava molt enfeinat perquè s’encarregava del departament de recursos humans de l’empresa familiar; una fabrica de cordons de Tel-Aviv, i l’Ernest va felicitar-lo i va dir-li que ell també havia trobat feina, i que s’havia promès.

Et puc ensenyar una cosa? Es va incorporar i la barca es va bellugar. L’Isaac també va seure i li va dir que sí. La Blanca es va treure la samarreta, amb cura de no moure gaire la barca, que es balancejava com un bressol, i es va descordar els sostenidors. L’Isaac va abaixar la vista i va estirar l’índex. El va recolzar amb molta cura a la cicatriu i en va resseguir la pell endurida i llisa, i la Blanca va sentir un plugim de gotes d’aigua a l’esquena i se li va posar la pell de gallina. Es va tornar a vestir i l’Isaac va abraçar-la i la Blanca va plorar tot el que no havia plorat quan la van portar al quiròfan verd, quan la van obrir i la van tancar i la van tornar a deixar a l’habitació i va sentir; per primera vegada, el batec d’aquell cor nou.

Volia dir-li que havia dormit amb el banyador i la roba posada i abraçant la motxilla amb la tovallola i els dos entrepans que havia preparat d’amagat. Volia saber per què ara es comportava com si mai no haguéssim anat a la cova.

El pare va apagar els llums del camió i va treure dues cadires plegables de la cabina. Vam sopar lleuger, entrepans i fruita, i vam mirar les estrelles i el pare em va explicar contes i aventures, com quan va trobar una guineu al nord de França o quan va ploure tant que la carretera es va convertir en un riu i es va posar a navegar, sense gastar ni un cèntim de gasolina.

La blancor de la boira encegava. Era tan espessa que podria haver-la arrencat com un tros de cotó. Pujava a poc a poc i cobria els arbres retorçats del penya-segat. Em va tocar la cara i vaig tancar els ulls una estona. M’acaronava com una mà fresca al front un vespre de febre.

 

** Paratext de j.l.badal – La lluminosa i difícil proximitat

Em va dir que si llegia podria viatjar tant com volgués.

Una de les paradoxes de l’art és que, com més aprofundeix en l’espai de la intimitat individual i més espais únics, obscurs, irrepetibles descobreix, més s’apropa als espais que compartim amb la resta de la humanitat. Allò més íntim meu, allò impronunciable, és allò que més s’assembla al teu inefable interior, al teu desig, la teva por, somni o sentiment del temps

Busca ser testimoni, no jutge. Tria el moment significatiu, el fragment de vida, com el triaria un fotògraf.

La prosa il·lumina clarianes de bosc on reconeixem quanta llum que feia l’aigua de la piscina de la nostra adolescència o la pinassa que vam trepitjar descalços amb el cor inflamat. Llavors recordem que, com els narradors dels contes, ho hem posseït. Encara que com ells, com tot lector, habitem el setembre de la nostra existència.

Els narradors, en la seva solitud, no estan mai sols del tot. Pares, germans, fills o nets, amics, els acompanyen de lluny però presents.

 

** Paratext de Marta Orriols – Perles salvatges

Una intimitat oculta, que s’intueix intensa en tots els personatges.

(…) la força huracanada de les veus que s’endevinen autèntiques.

(…) les ciutats són un eco llunyà, hi són perquè les ha omès dels espais de les seves històries.

Els temes de les històries acostumen a parlar de sensacions que no hem compartit mai, que ens hem quedat per a nosaltres perquè no poden definir-se amb un nom. Són ferides emocionals, dubtes que ens guardem a dins malgrat el pas dels anys i que ens parlen de pèrdues, de relacions trencades, d’accidents dels quals hem estat testimonis, de por i angoixa, i a pesar de tot, la ficció de Cerezo vesteix les experiències aspres i punyents amb instants d’absoluta bellesa que funcionen com petites pautes oxigenades.

Cerezo ens mostra personatges que es defineixen pel que callen, pels seus actes i les seves indecisions.

Una frase polida i crua que li serà suficient per apuntar tot un món.

(…) quan acabem de llegir ens reclama que omplim els silencis que ha anat traçant.

Vivim vides ordinàries llaurades amb moments extraordinaris.

Tindaya

Preserva la teva veu dolça,

i ordenada, i tranquil·la;

la mirada amb què observes

la vida com qui torna d’un viatge

en marxa lenta i postals boniques.

Que avui m’han ressonat endins

totes les teves epifanies, i m’he

deixat despullar amb el confort de

saber que m’entenies. Que una

conversa pot ser una carícia, el

record d’una veritat antiga que

havíem oblidat que existia. I

tant de bo arrelis en la sorra

màgica de l’illa. Que el volcà

sigui el far que et guia sobre

les rodes d’una casa oberta

a l’amor, la cura, les visites.

I que quan tornis al poble i et

jutgin vells amics i persones

que t’estimes, recordis que jo

t’admiro. Que ets valenta i

vas tatxar la primera de les

pors de la llista, sense un pla,

ni cap estratègia infal·lible. I

potser a mi tampoc me’n cal,

vist d’aquesta perspectiva.

 

 

(…) serem uns ingenus

i uns sonats, i la Consciència

no ens donarà de menjar, però

hi confiarem fins que tinguem

motius per resignar-nos.

També això passarà – Milena Busquets

 

L’estiu del vint vaig començar-lo llegint una novel·la lleugera de mar, amor i dol; d’aquelles que s’acaben soles.

 

Cadascun de nosaltres té un tema principal, un fil conductor, una tornada, un perfum propi que ens embolcalla, una música de fons que ens acompanya sempre, inalterable, silenciada de vegades, però persistent i inevitable.

Tots veiem coses diferents, tots veiem sempre el mateix, i el que veiem ens defineix absolutament. I estimem instintivament els que veuen el mateix que nosaltres, i els reconeixem a l’instant. Col·loca un home enmig d’un carrer i pregunta-li: “Què veus?”. I en la seva resposta hi serà tot, com en un conte de fades. El que pensem no és tan important, és el que veiem el que compta.

“La lleugeresa és una forma d’elegància – deia jo -, viure amb lleugeresa i alegria és dificilíssim”.

Acabarem sent qui som, la bellesa i la joventut només serveixen per camuflar-nos un temps.

Quan el món comença a despoblar-se de la gent que ens estimem, ens convertim, a poc a poc, al ritme de les morts, en desconeguts. El meu lloc en el món estava en la teva mirada i em semblava tan incontestable i perpetu que mai em vaig molestar a esbrinar quin era.

Deu ser intolerable tenir encara els ulls oberts i pensar que hi ha llocs que ja no tornaràs a veure mai, que es tanquin les possibilitats abans que els ulls.

Ningú t’avisa que mentre es mor la teva mare t’hauràs de convertir en la seva mare.

També cal tenir certa edat per començar a sentir afecte per la ciutat on s’ha nascut o on s’ha passat la infantesa, per no recórrer-la amb els ulls tancats de la familiaritat i per no voler fugir a l’aventura cada matí.

No vull posar-me trista, després de tot la tristesa és un sentiment fi, modulat, profund i de recorregut llarg, m’estimo més enfurismar-me.

– Estimada – prossegueix ell sense moure’s del meu costat -, l’observació, no només l’amor, ens fa amos de les coses, de les ciutats que hem visitat, de les històries que hem viscut, de la gent, de tot. Totes les coses per les quals has passat sense indiferència, amb atenció, són teves. // – No, tio, no. – M’adono que mai l’havia anomenat “tio”. Jo crec que hi ha coses que hem perdut per sempre. De fet, crec que som més les coses que hem perdut que les que tenim.

Saps una cosa, estimada Blanca? Aquesta idea infantil que tens d’un nou tipus de societat, que en teoria la nostra generació està construint sense que ningú se n’adoni, on tothom s’entengui i faci petons a qui vulgui quan li vingui de gust i entri i surti de les relacions com qui entra i surt de casa seva i tingui fills per aquí i per allà, només funciona quan els altres t’importen una merda.

Amb certa heroïcitat estupida, no renego de cap dels meus amors ni de cap de les meves ferides. Seria com renegar de mi mateixa.

El món es divideix entre els que s’asseuen als bancs del carrer i els que no.

“Vull una frase curta, que serveixi en totes les circumstàncies possibles, sempre.”

De què parlo quan parlo d’escriure – Haruki Murakami

Vaig comprendre que m’agradava escriure abans d’adonar-me que gaudeixo llegint. Per això em fascinen les obres en què s’explora la relació de l’autor amb l’escriptura. Quins mètodes fa servir, com ha arribat a ells, que n’extreu? Com se sent respecte l’acte creatiu? Murakami en aquest llibre explica de què parla quan parla d’escriure:

En tot cas, escriure novel·les és una tasca realment poc productiva, que consisteix en repetir “per exemple” un cop i un altre. Podríem arribar a definir els novel·listes com una raça d’individus que gosen convertir en necessari el que no ho és en absolut. Un novel·lista diria que és precisament en aquestes parts innecessàries, en aquests passatges que donen voltes i més voltes, on sens dubte s’amaga la veritat.

Em costa molt acceptar que una idea es pugui escriure a base de patiment: em sembla que el lògic és anar-la escrivint de manera fluida, a mesura que va sorgint.

Així doncs, ¿què hem de fer per distingir entre el que és totalment necessari, el que no ho és gaire i el que és completament inútil? També d’acord amb la meva experiència, i dient-ho d’una manera molt senzilla, un mètode bàsic és preguntar-te a tu mateix: “¿M’ho passo bé fent això?”. Quan dus a terme una activitat que personalment consideres important, si no et proporciona una alegria o felicitat espontània, si no t’emociones mentre la fas, és que hi ha alguna cosa que no rutlla.

Personalment, crec que, si vols expressar alguna cosa amb llibertat, has de mirar de visualitzar-la preguntant-te no pas “¿Què vull aconseguir?” sinó més aviat “¿Com sóc jo, en realitat, quan no intento aconseguir res?”.

Normalment, jo procuro recordar uns quants detalls interessants d’una cosa – una persona, un fet- determinada. Com que recordar-ho tot tal com és exactament és molt dificil, m’esforço a seleccionar-ne uns quants detalls concrets, específics, i conservar-los a la memòria d’una manera en què els pugui recordar fàcilment. ¿Quina mena de detalls són aquests? Detalls que em sorprenen, que trobo profundament interessants per alguna raó. Si pot ser, millor que siguin difícils d’explicar: que no siguin lògics, que hi hagi alguna cosa que no hi acabi d’encaixar, que em deixin desconcertat per algun motiu, que tinguin un aire misteriós. Disposar d’una rica col·lecció d’aquesta mena de detalls concrets té una utilitat inestimable a l’hora de fer una novel·la.

Per avorrides que semblin les empreses humanes a primer cop d’ull, si les observes amb atenció hi descobreixes un munt de coses interessants.

Si aspires a dedicar-te a la novel·la, has d’observar el teu entorn amb la màxima atenció: aquesta és la conclusió del meu text. El món pot semblar avorrit, però en realitat és ple de jaciments rics en meravelles i misteris. Els novel·listes estem dotats d’una mirada que ens permet trobar-los. I una altra cosa fantàstica és que, bàsicament, ho podem fer de franc. Si tens la mirada adequada, pots escollir i excavar tots els jaciments que vulguis ¿Hi pot haver cap tasca més meravellosa que aquesta?

Es pot dir que de la mateixa manera que per escriure novel·les és essencial llegir molt, per crear personatges has de conèixer moltes persones. És important que et dediquis a observar indiscriminadament gent que t’agrada, gent que no t’agrada gaire i gent que, directament, no suportes, perquè si en una història només fas sortir personatges que t’agraden, que t’interessen personalment, que no et costen d’entendre, a la llarga la novel·la no tindrà prou recorregut.

No cal dir que els personatges són molt importants en una novel·la. Al centre, o a prop del centre, l’escriptor hi ha de situar personatges que siguin interessants, que tinguin un caràcter marcat i parlin i es comportin de maneres fins a cert punt imprevisibles. Una novel·la en què només apareguin personatges que s’entenen, que fan i diuen coses previsibles, no atraurà a gaires lectors.

La voluntat d’esmenar-te sempre està més o menys present en tots els actes creatius. Relativitzar-te a tu mateix, haver d’expressar el teu jo mitjançant una forma que no és la que té en aquest moment, et permet atenuar – o bé sublimar – les contradiccions, els errors, les distorsions que inevitablement van sorgint a la vida.

 

La iaia està trista

La iaia està trista, i no ho sap

que jo també, que se’m trenca

el cor pensant que podria

estar fent més. Que un truc

cada tres setmanes és misèria

quan el seu món gira entorn

el meu. Que una tarda meva

és una setmana seva, dotant

de sentit la vellesa tan plena

d’absències, i nadals d’enyors.

D’estius a València i veure’ns

créixer cada dissabte, i no

de mes en mes, o dos. Ara

el replà de Sants vint-i-cinc

és el lloc des d’on li dic t’estimo,

i és una putada no abraçar-la

perquè ho senti que va de debò.

Que soc un desastre i la vida

no m’acompanya, per valorar

el que m’importa de cor. No

te’n vagis iaia encara, que no

t’he estimat prou.

Perdó perquè no tinc forces

Perdó perquè no tinc forces,

ni em surt explicar-vos coses

quan estem sopant plegats.

Amb prou feines paro la taula,

dic hola quan arribo a casa,

m’esforço a fregar els plats.

I m’agradaria compensar-ho

amb alguna abraçada de més

com les d’abans.

Però hi he perdut la traça,

ara que mantenim distàncies

per si de cas.

Històries com brises

Què en farem de totes aquestes històries? De totes aquestes vides i moments que intersecten amb nosaltres i ens travessen durant una estona? De l’abundància de pètals a la sorra…

Què en serà de l’amiga pèl-roja que té un grau sense màster, i un ex-sogre amb qui queden a soles? De l’amic de la infància que porta tant lluitant contra ell mateix, contra l’addicció verda de castigar-se? De l’última noia de qui vaig enamorar-me i vaig ser correspost, i de l’atzar que avui em recorda quants anys en fa? Exactes. Amb una fotografia del mar que va ser començament seu i final nostre. I el vertigen d’envellir insegur d’estar-ho aprofitant.

Què en farem de mi? De la finestra oberta i la meva solitud que la brisa acaricia, un vespre d’agost en un pis amb corrent d’aire. I sons de motors.

Només són històries com brises. Que et toquen i et consolen uns segons. Que tenen sentit aquí i ara, només, com totes les coses. Perquè obren les finestres des d’on ens veiem de veritat. Des d’on et veus tu reflectit, o m’hi veus a mi, com soc. Nu i imperfecte, amb una petita taca de sang a l’ull d’avui i la mirada trista d’ultimament. Però tu també has estat trist, alguna vegada. O potser hi estaràs quan llegeixis la història. O tant de bo t’agafi content i agraït de reconèixer-te en el cantó agradable dels cicles. En tot cas, estic feliç de trobar-te. O de que et trobis, que t’observis des d’un altre angle que desvetlla horitzons i corbes boniques, inèdites. O llargament soterrades. Trobar-nos també és reviure’ns d’abans, aquí. Recuperar els àlbums que van ser-nos mapa i que ara descansen en prestatges de pols. Allà on guardem teixits dissecats de la pell que va eriçar-nos els pèls. I que el rècord aconsegueix gratar-nos dolç, encara, el cos i els plecs de dins.

Per això col·lecciono històries, que ens fan de pont durant una estona. Que ens permeten estimar-nos efímers i incondicionals, com si l’amor fos l’única via.