Afany de comprensió

Típic que no hi ha ganes d’escriure però ho fas perquè saps que demà, quan estigui tot més que paït, ja no podràs expressar-ho de forma tan sentida i sincera. És cert que el que guanyes en honestedat i amplitud de filtre ho perds en perspectiva, però la perspectiva sempre acaba estant a l’abast i les reaccions en calent no tornen. A risc de ficar la pota de nou (sempre es fica la pota a ulls d’algú facis el que facis o diguis el que diguis), confessaré que certes actituds em fan molta mandra. I em fan molta mandra probablement perquè peco del mateix que pequen elles, de culpabilitzar i criminalitzar allò que no comprenem. O que no volem comprendre. Quan algú fa o diu una cosa que nosaltres no faríem o diríem, la reacció automàtica és de rebuig, de judici moral. S’està equivocant, no té raó. I jo sí.

Amb això, i abans que certa gent se’m tiri a la yugular, no vull dir que haguem de ser tots Madres Teresas de Calcuta però sí que trobo a faltar, també en mi, un cert afany de comprensió cap a l’altre; de voler intentar entendre perquè fa el que fa o actua com actua. Perquè es molesta pel que es molesta i defensa el que defensa. I aquí entrem en contextos, en circumstàncies i trajectòries vitals i situacions tan diverses que evidentment és impossible conèixer-les totes. Però com a mínim, trobo que seria bo operar sota el supòsit que poca gent fa el que fa únicament per fotre, per tocar la pera, o perquè és mala persona. Tots tenim les nostres raons i els nostres motius, i tinc la impressió que la majoria no amaguen darrere una ombra fosca, lúgubre i perversa sinó explicacions ben mundanes. Coses que ens podrien passar a tots en la situació i el context de l’altre. I que si fiquem la pota i la caguem, perquè la caguem, doncs enlloc de començar a apedregar com bojos intentem comprendre el perquè de la cagada i empatitzar-hi, sense justificar-la. Veure’ns en la pell de l’altre. I d’acord que a vegades una pedra va bé per despertar, però instigar el conflicte i la separació de manera predeterminada i perquè sí, ad eternum, no acaba portant a massa. El just i necessari per fer les bromes i jartades pertinents (i una micona més), i ja està.

Aquest pastel, en qualsevol cas, me’l vull aplicar a mi també perquè aquesta mateixa incomprensió de la que em queixo és aquella de què faig gala jo quan dic que certes actituds em produeixen mandra i les aparco. Perquè no tenen raó i apa, ja s’ho faran. Mec, contradiccions que ens delaten. Si una persona no entén els meus motius és una incomprensiva i una instigadora de marrons però si jo no entenc els seus és perquè és subnormal i punt. Doncs no m’aniria malament reflexionar sobre el perquè de la seva actitud enlloc d’acusar-la de ser curta de mires. I probablement me n’adonaria que la meva reacció en la seva pell, tal vegada no dista tant de com ha reaccionat ella.

I suposo que, al cap i a la fi, això ens portaria a acusar-nos menys i comprendre’ns més. I potser ens agradaria i tot. Perquè a la que surt el primer dit, apareixen tots de cop i és cosa de trapezistes sortir-ne il·lès i no rebre alguna plantofada per alguna banda. Si no és avui és demà, i si no és aquí és allà, però tot arriba. Perquè el masoquisme està bé a estones, però llega un punto que es que te mata. Paulo Coelho et al.

I no ho sé, que com a bon economista prefereixo assumir, perquè sí, que la gent en general no va amb mala fe per la vida. I que si la caga no és perquè s’hi ha escarransit amb tota la seva energia, dedicació i anys d’entrenament per arribar a ser un gran filldeputa, sinó perquè és humà com tots i la liem amb els nostres motius i raons, cadascú els seus.

Hi haurà qui cregui que sóc un ingenu i que em queda encara molta merda per tragar que ja em farà canviar d’opinió. Que les assumpcions acaben caient pel seu propi pes. O qui pensi que sóc un fals i que tot això ho escric perquè queda maco i conservo l’esperança de guanyar algun concurs de blogs florals. Però lo fotut és que m’ho crec de veritat, i que no em ve de gust canviar d’opinió. Que l’evidència empírica em confirma bastant que persona que coneixes en profunditat, persona que entens perquè fa el que fa i que et cau bé. Que moltes persones a qui odies potser no les coneixes prou. I que d’altres potser millor no conèixer, però no deixis d’intentar (com a mínim intentar) entendre per què són com són. Empatitzar sense justificar. Si no et fan ser millor persona, mantenir una cordial distància de seguretat sense criminalitzar-les. Però que no sigui perquè no els hi has donat una oportunitat. Perquè al final, potser els ingenus pequen d’ingenus, però estic convençut que recullen més estima i amics pel camí que els que no ho són. I que viuen més tranquils.

Allò que no entenem

De vegades no podem evitar adoptar actituds hostils cap a allò que no entenem. Davant la frustració de sentir-se incapaç de comprendre alguna cosa, sempre queda la opció de menysprear-la. Entre reconèixer que som inútils nosaltres o allò que se’ns planteja, millor apuntar el dit cap a fora i anar-se’n a dormir tranquil. No és culpa meva no entendre la punyetera Macroeconomia Avançada de l’amic Galí, és ella que no és digna de la meva atenció. És ella que és avorrida, tonta, innecessària per la meva vida i una pèrdua de temps. Actituds infantils, vaja; i prou conscient que en sóc. Però no per això deixen d’aflorar en mi quan no em surt la endimoniada iteració dels pebrots. O quan he de llegir una sentència untada en cloroform. I només puc fer que apadrinar a un o dos enginyers i sentir admiració per ells, i pels juristes que es saben de memòria la doctrina del Suprem.

Al cap i a la fi, aquestes valoracions van tenyides d’una perspectiva egocentrista que concep el meu melic com el centre de la via Lactea, i és això el que no m’agrada. Últimament estic prou subnormal amb allò que no em resulta interessant o no se’m dóna bé i ho descarto com si estigués per sobre d’un catedràtic que si no és aquest any serà el que ve, que guanyarà el premi Nobel d’Economia. Ho menystinc com si allò que no em fa el pes no tingués pràcticament dret a existir. Ni agua, fora de la meva vista. I davant d’això, la pregunta: però qui carai m’he pensat que sóc? Perquè quan a posteriori me n’adono de les meves reaccions de nen malcriat només puc fer que prescriure’m dosi d’humilitat, realisme i consciència. Consciència de que si mostro aquesta actitud de rebuig, en la immensa majoria dels casos no és perquè es mereixi la meva indiferència sinó perquè em supera i no tinc prou capacitat per entendre-ho a la primera. Ni a la segona. I si és el la corba de Phillips del model Neokeynesià, probablement ni a la tercera. I que com a bon estudiant repel·lent de l’escola, això no ho acabo de portar del tot bé. I que ho he d’assumir. Ni se’m dóna bé, ni hi tinc facilitat; que no vol dir que no pugui aconseguir captar-ho. Però que en qualsevol cas, si desisteixo o no li torno a fer cas en tot el que em queda d’existència, no serà perquè sigui inútil o avorrit el model econòmic i exigeixi a crits el meu menyspreu il·lustrat, sinó perquè sóc jo que no sóc prou il·lustrat per valorar-lo o apreciar-lo. “No ets tu, sóc jo”. No sou vosaltres, King & Rebelo, és el menda, que no té l’habilitat que teníeu vosaltres. I que des de la meva posició de pelele en el món de l’economia només puc fer que admirar-vos per destinar el vostre temps i el vostre esforç a quelcom que a mi em resulta tan complicat i tediós que ni seguint les directrius d’en Galí hi hagués arribat. Ni per divina coincidència.

Per tant, davant la incomprensió no em ve de gust optar pel menyspreu o el mirar cap a un altre costat com si res, sinó per l’admiració honesta. Per la curiositat. Empatia i desposseïment d’ego i del jo; tenir claríssim que les nostres opinions són un puntet minúscul, insignificant i ridícul en relació amb tota la diversitat de visions i preferències que existeixen. Que em pot semblar molt de calaix en el pla teòric però els meus comentaris esporàdics de hater em delaten en el pràctic. Que quan em crec legitimat o directament dic què mola i què és una tifa clavada en un pal, porque yo lo valgo, m’estic deixant en evidència fortament. I malgrat no ho soluciono fotent-me bronca a mi mateix en aquest text, com a mínim em queda el consol de pensar que el primer pas per ser una mica menys estúpid és reconèixer públicament que a estones ho sóc, i molt.

Ofegar-se en gots d’aigua

No per molt mamat que tinguem un missatge vol dir que l’apliquem quan toca. Com sempre, aquell espai tan fotut entre la teoria i la pràctica. Discursos interioritzats que se’ns obliden quan és moment d’executar-los; paraules que es queden sempre atrapades en paraules i prou. Tampoc cal fustigar-se, tots tenim els nostres gots d’aigua. Fins i tot l’esperit més lliure pot sentir-se frustrat quan torna a perdre la targeta de crèdit. La vida se’ns fa una muntanya de cop i pf, fote’t tu a deslligar el nus. I sí, després se’ns passa i tot en ordre. Fins que ens serveixen la següent ronda.

No m’agrada viure en primera persona aquesta manca de perspectiva. De fet em toca una xic la pera. Perquè d’acord que el primer que hem de fer quan ens estampem contra una farola és riure’ns de com d’empanats anàvem mirant al terra. Però potser també val la pena preguntar-se per què caminàvem mirant al terra i si ens estàvem perdent alguna cosa al fer-ho. I qui diu terra diu mòbil. I qui diu farola diu estampar-se contra l’estrès previ a un examen o vessar litres d’oli de tonyina del tupper a la motxilla. Els gots d’aigua fan molta gràcia quan trobem el flotador i ens donem una autocolleja per com d’estúpids podem arribar a ser. Fan molta gràcia quan acabem aprovant l’examen, quan netegem la motxilla o cancel·lem la targeta de crèdit i el mon segueix girant. Però també són simptomàtics. I en aquest procés d’autoconeixença d’un mateix, moltes vegades són aquest tipus de reaccions espontànies i franques, aquests símptomes, els que ens poden brindar la informació més honesta de qui som. O del camí en què ens trobem.

En ocasions ser sincer amb un mateix i deslligar el que sentim del que ens diuen, de com ens veuen o del que esperen de nosaltres, no és senzill. Coi, saber el què es vol de veritat és un senyor repte. Tenir un ordre de prioritats definit capaç de suportar les envestides d’un entorn complex i d’unes circumstàncies que canvien a una velocitat vertiginosa… és feina per estona. I és feina que no s’acaba. I que es troba en constant evolució, com nosaltres. Per això mateix és útil valer-se d’aquests símptomes, d’aquestes reaccions no buscades (tant les bones com les dolentes) per ubicar-nos i saber on ens trobem. Conèixer-nos, vaja. Que si deixo anar un moc sense motiu a un amic, adonar-me’n i dir-me: ep, estic bé? Que si estic més susceptible del normal o m’afecta més del compte el que sigui, poder-ho veure i demanar ajuda. Moltes vegades una birra amb la persona adequada és suficient, com a mínim per encarar la sortida. O una trucada d’aquelles que s’allarguen. I de la mateixa manera, si en un context concret em noto més lliure, més divertit, més jo… saber-ho reconèixer i freqüentar més aquest entorn. Cultivar allò que m’allibera o em centra. Sense renegar de la resta.

Ens cal perspectiva, ens cal distància, ens cal una mica més de pausa. A mi me’n cal, vaja. Vivim mirant-nos els melics pujats en una muntanya russa dissenyada per fer potar al personal. I frenar és fotut. Trencar el cicle, fer un pas enrere amb certa constància per estar preparat per entomar el que sigui que es presenta, és cosa de gent molt convençuda, molt pesada, incansablement decidida. Proveïdors internacionals de chill admirables. Persones lúcides que no perden de vista la panoràmica i que saben distingir els tsunamis dels gots d’aigua. I que saben que rarament hi ha onades prou grosses com per permetre que ens treguin el son. I els molt fenomenus no només ho saben sinó que ho senten. I per això tenen l’habilitat de contagiar-ho, d’obligar-te a veure que la vida és prou senzilla si la ordenes en base al que importa i te’n recordes cada dia pel matí. O quan pares un moment a respirar. Que fàcil de dir i que xunguillo trobar l’espai cada dia per adonar-se’n, refrescar-ho i prosseguir. Sortir de la pròpia espiral i poder recordar que vist amb perspectiva els gots d’aigua amb prou feines esquitxen.