Alguns aprenentatges d’aquest 2018

Aprofitar les transicions per mirar enrere, fer recompte i continuar endavant. Ordenar aprenentatges, donar gràcies… retre homenatge a les tradicions que ens fan ser qui som. Quart any de constància i per això avui també cal felicitar-se, estar orgullós dels hàbits que hem mantingut vius a base d’esforç, disciplina i instants de lucidesa que hem sabut anar aprofitant. Perquè poques coses més poderoses que la creació d’un hàbit se m’acudeixen per viure millor.

De l’ordinador dels tiets a Shanghai, a l’hostal d’Inle amb dos diarreics encantadors malalts al llit. De l’habitació de casa a escriptoris davant de mar que feia més de tres anys que no visitava. Tinc força gravats els records dels llocs on vaig escriure els homòlegs d’aquest text i m’agrada. Arrelar enfora i perdre consciència de l’entorn per viatjar endins durant una estona, a això venim.

Aquest any la intenció és no allargar-se, anar per feina i ser més sintètics i esquemàtics que en edicions anteriors. El món està replet de bones intencions… Sempre resultarà impossible i injust resumir un any en un text, així que ja posats, com a mínim que se’ns faci lleuger. Per tal de no repetir la bogeria del recull del 2017, enguany he decidit numerar els aprenentatges i acompanyar-los d’un petit paràgraf on poder abocar-hi l’essència i jugar a dibuixar què han significat. La llista no segueix cap ordre concret més enllà de la disposició amb què les idees m’han anat venint al cap. Que sigui el que Déu vulgui i molta sort als valents.

I. Relació amb el mòbil

Aquest any he après a relacionar-me amb el telèfon mòbil d’una altra manera, deixant-lo més sovint de banda i guanyant llibertat respecte la influència que exerceix en mi. Això no treu que continuïn donant-se 30 minuts esporàdics en què em sorprenc davant la pantalla sense estar fent absolutament res de profit, però aquests episodis són menys habituals del que ho eren fa un any. A dia d’avui no em suposa cap tipus de renúncia estar-me tot el matí sense obrir-lo o esperar-me a sortir de la feina per engegar-lo. És més, ho gaudeixo i és el que acostumo a fer. Fins i tot tenint-lo engegat escoltant música mentre estudio, em tiro hores sense mirar el whatsapp o cap xarxa social. No és una ciència exacta i hi ha dies on resulta massa temptador distreure’s i fugir d’obligacions avorrides que no conviden a concentrar-se, però aquelles tardes en què m’oblido de la existència de l’smartphone acostumen a venir acompanyades d’una sensació de control i satisfacció tremendament gratificant. Una satisfacció que és d’un color diferent al del gustirrinín que rebo quan acudeixo al mòbil en estones mortes o quan no sé que fer. Les dosis de dopamina i de plaer que se n’extreu deuen estar fetes d’una altra pasta, tinc la impressió. Però abans de continuar-me allargant, crec que les dues preguntes fonamentals a contestar respecte aquest aprenentatge són:

• Com s’ha produït aquest canvi de relació amb el mòbil?

L’origen està claríssim: https://medium.com/@whatsappless. Tenir una persona de referència al teu voltant que s’està replantejant la seva relació amb el mòbil convida molt fortament a que tu també facis el mateix exercici. D’aquí la importància d’escollir molt bé de qui ens envoltem. Al final, les solucions d’uns i altres no tenen perquè ser les mateixes però acompanyar-se mútuament en aquesta reflexió és altament recomanable. El feedback motiva i retroalimenta. La pregunta crec que resulta interessant per a tots: com puc estar més satisfet amb l’ús d’una eina a la que destino un percentatge altíssim del meu temps dia a dia? Realment la faig servir pel que la vull fer servir i com la vull fer servir?

Una vegada feta i compartida la reflexió amb certs aliats, el següent és posar en pràctica les respostes. Provar, jugar i experimentar sense engegar el mòbil als matins, apagant-lo abans d’hora a les nits, durant l’estudi a les tardes, desinstal·lant aplicacions, utilitzant un nòkia de l’any de la castanya, substituint funcionalitats per ipods o rellotges alarma sense accés a internet… Cadascú el que estigui disposat i li funcioni millor; a ningú li resultaran útils els mateixos trucs. Per mi, al principi aquests experiments eren les petites aventures novedoses d’un dia qualsevol i es van acabar convertint en dinàmiques i rutines prou instaurades, probablement ajudades pel fet que l’única xarxa social a la que estic semi-enganxat (facebook) slowly but surely va camí d’una mort anunciada. I que hem estat prou astuts de no enganxar-nos a cap altra.

• Què he guanyat i què he perdut?

He guanyat sobretot capacitat de concentració, independència, estar més arrelat en el present i comparar molt menys la meva vida amb la vida dels altres.

Noto que em distrec menys i que tinc un major control de la meva atenció. Em costa menys estar concentrat en una sola cosa al mateix temps i això multiplica el gaudi (o  disminueix la mandra) en allò que estic fent. Em sento més productiu i el temps passa més ràpid. Això no vol dir que no variï d’activitats, però tendeixo a anar sempre d’una en una sense interrompre-les i estant allà on he d’estar.

En aquest sentit, potser el major guany que he notat és que comparo molt menys la meva vida amb la vida dels altres. Estic molt menys pendent d’on són i què fan aquelles persones que no estan amb mi. Vaig a la meva, estic on estic i gaudeixo d’allò que puc gaudir. Parlo amb qui puc parlar, ric amb qui puc riure i faig allò que tinc els mitjans per fer aquí i ara.  Tinc molt menys material per fustigar-me i imaginar que la meva vida podria ser millor si un divendres a la tarda no fos a la biblioteca i estigués de canyes, d’escapada romàntica amb un novio/nòvia guapíssim o de viatge a Bali. Quan la persona en qüestió torni de Bali, m’encantarà escoltar-la i que m’expliqui com de bé s’ho va passar perquè aleshores jo també ho gaudiré. Ho gaudirem plegats des  del present, mirant tots els stories d’instagram si cal. Però des del mòbil sol, almenys en el meu cas, hi ha un punt més aviat de rintintín inconscient que d’alegria per l’altre. No vull tenir el cap a un lloc o a una situació diferent de la que estic si no és per anar cap allà, i la majoria de vegades no podem o no estem disposats a anar-hi.

Si l’únic que veus i perceps és la gent del teu voltant, en canvi, la teva realitat és únicament aquella, i per tant, aquest és l’únic terreny de joc que existeix on passar-ho bé i aprofitar al màxim.  Som només amos i senyors de la nostra vida, centrem-nos en ella. I el mòbil/les xarxes socials, en aquesta línia, penso que són una arma de destrucció massiva per descentra-se d’allò que sí està en les nostres mans.

Coses negatives: què he perdut? Sincerament, res de vital importància. Puc haver trigat més hores en contestar a algú o que em cancel·lessin alguna cita que em feia il·lusió per haver estat poc pendent del mòbil. Haver emprenyat a mun pare per haver oblidat que teníem una trucada pendent, potser. Però mun pare sembla que continua estimant-me, la gent entén que no miri tant el mòbil i al final s’acaba quedant un altre dia per veure’s. I quan quedem, també s’agraeix que ningú miri l’smartphone i ens oblidem d’ell durant una estona.

II. Vincles del passat

Aquest 2018 he après que aquells vincles que ens van marcar en el passat tenen la capacitat de tocar-nos d’aprop en el present, que es mouen per dreceres inaccessibles als nouvinguts. Que sovint són miratges però que es viuen amb una intensitat impròpia del que semblaria lògic. Que amb la mateixa rapidesa amb què t’impacten, la marca ja ha desaparegut. I sabem que ens ha remogut perquè ho recordem però no perquè els efectes perdurin en el temps. Tothom torna tranquil a casa i és bonic que hi hagi persones que puguin saltar-se la cua, que puguin emocionar-nos i il·lusionar-nos de forma descontextualitzada, quasi immerescuda, perquè algun dia ens va unir quelcom més especial que la mitja. Gaudeixo deixant-me arrossegar per aquestes sensacions i suposo que jo també hi afegeixo una mica més de benzina, perquè m’agrada veure’n la flama en un context on guspires noves costa que encenguin fogueres.

Aquest 2018 he corroborat que m’agrada retre homenatge a trajectòries que van ser compartides. I que em resulta artificial amagar que el passat pugui trastocar-nos avui.  Tots juguem a fingir que les petjades s’esborren del tot perquè és més còmode i senzill veure-ho així i perquè, en definitiva, bé que ens mereixem viure tranquils. Però reconèixer la força dels vincles del passat no implica necessàriament que ens haguem d’acostar una passa més del compte, ni afegir-hi benzina innecessària. Siguem prudents i delicats, però acompanyem-nos en aquest sentiment compartit del “m’agradaria saber més de tu”, i abracem-nos uns segons més del compte, només de de tant en tant. El just i necessari per sentir-nos a prop, retre’ns homenatge i no prendre mal.

III. Resseguir la línia

Aquest 2018 he après a permetre’m més tranquil·lament la tristesa, la nostàlgia i els maldecaps. A demanar ajuda i activar alarmes més d’hora que tard. A reconèixer moments de vulnerabilitat i adequar les auto-exigències a les forces de les que disposava. A sentir-me fràgil i avisar que podia trencar-me. Estar xof quan ens sentim xof i entendre que sí, que toca aguantar-se, que avui no podem arribar tan lluny com ens agradaria però que això tampoc durarà pas per sempre. Aquí cal ser optimista. Per això m’ajuda adoptar una actitud d’exploració amb les emocions que tenen més mala reputació de l’espectre. Escriure sobre elles, tocar-les, observar-les, integrar-les per empatitzar amb l’altre… Si no ho fas ara potser demà ja hauran mutat i no podràs percebre-les. És un argument de tres al quarto però a mi em funciona; intueixo que l’interès per la psicologia hi deu col·laborar. Estar trist i arraulit al sofà té un punt de calidesa diluïda, com el cafè aiguat que no és bo però també fa entrar en calor. El marketing que se’n pugui fer és bastant nefast però no deixa d’ampliar la riquesa d’emocions experimentades i el recorregut de vida viscuda. Muntanya russa que només puja té poca gràcia.

En aquest sentit, la metàfora que per mi representa aquesta actitud vital és la de resseguir la línia. M’imagino dos llapissos i dues mans. La primera mà posem que és la vida, l’atzar. Ella dibuixa la primera línia com li surt de la pera: puja, baixa, fa loopings, piruetes, tirabuzons i tot el que vulgueu i més. Les hòsties inesperades de l’existència són cosa seva. La segona mà amb el segon llapis som nosaltres, i que visquem la vida amb més o menys pau d’esperit depèn de com de bé resseguim la primera línia traçada. Anem darrere de la vida adaptant-nos tan bonament com som capaços al recorregut que ella ens dibuixa i com millor ens hi adaptem i el resseguim, més tranquils ens anem a dormir. L’exercici és fotut perquè la direcció de la primera línia canvia constantment a una velocitat pasmosa. Quan ens pensàvem que pujàvem, de cop ens enfonsem en la misèria i cal reaccionar ràpid i demanar ajuda, reorientar el traç, rebaixar expectatives i ser conservadors amb la poca energia que queda. Empassar-nos l’orgull, mostrar-nos vulnerables, admetre que ens costa… demanar si alguna mà germana ens pot calmar el pols per deixar de tremolar i recuperar l’estela de la primera línia que s’enfonsa. Permetre’ns el que tendim a negar-nos, en definitiva: la tristesa, la por, la ràbia…

Si en algun lloc he après això, és a les pràctiques de Psicologia. Els (bons) psicòlegs ja ho tenen, lidien cada dia amb les emocions que més mala fama tenen (que no per això són negatives, perquè compleixen la seva funció) i saben què fer amb elles. Deixar-les entrar, sentir-les, plorar-les, cridar-les fins que es buidin d’allò que carreguen i fer net. Gràcies a aquest aprenentatge, quan he estat malament aquest 2018 (tots hi devem haver estat en algun moment): no m’he preocupat en amagar-ho massa, m’he reservat espai per mi i he demanat ajuda i comprensió als qui m’estimen i em coneixen. Fins i tot als qui, sense voler-ho, m’havien ferit. La cura dels qui ens han danyat en primera instància sol ser de les més sanadores de totes.

Un diumenge tornant de Sant Salvador, uns exàmens de març amb música tranquil·la i la taula del costat de les impressores buida, una tornada de vacances estranya… En tots els casos les alarmes van acabar fent menys falta del que semblava, probablement perquè vam trigar més aviat poc en activar-les. Si ens recordéssim més sovint els uns als altres que tots, absolutament tots, passem per aquests moments de fragilitat; que tots, absolutament tots, compartim aquesta característica definitòria de la condició humana, tal vegada seríem menys pudorosos en compartir-nos i acompanyar-nos en les pors i les mancances. Si no ho fem, és perquè intueixo que no som prou conscients de com aquesta vulnerabilitat ens uneix i ens iguala amb el del davant.

IV. Llistes d’objectius

Mai no havia estat gaire defensor dels objectius fins aquest 2018; pensava que eren una manera estupenda de matar la espontaneïtat i la màgia de la improvisació. “Si et centres massa en els teus objectius definits prèviament no t’escoltaràs prou a cada moment ni et permetràs suficient marge de maniobra en el dia a dia”, o alguna cosa per l’estil.

Recordo un cafè a finals de desembre de 2017 en què ell va insistir en fer una llista d’objectius aprofitant el nou any. S’ha d’admetre que el paiu té bones idees. Que els escrivíssim i ens els validéssim mútuament per assegurar-nos que eren assumibles i evitar-nos efectes Goliath que ens allunyessin de tots els propòsits de cop. Jo al principi devia mostrar-me reticent però he acabat sent el pesat a qui li encantaria repetir-ho amb certa assiduïtat. I ara és ell que no em dóna bola. A veure si al llegir això…

El cas és que aquella llista extensa d’objectius, lluny d’aniquilar l’espontaneïtat, la va impulsar i alimentar durant uns quants mesos. Quan no sabia què fer amb dues hores mortes de la tarda, recordava que podia anar a veure als avis o a la iaia, al cine o al teatre, a fer esport al gimnàs, tocar la guitarra, escriure textos, llegir llibres o avançar feina per marxar el cap de setmana següent a Sant Salvador. Vaig incloure en una sola llista tot el que em venia de gust prioritzar en aquell moment vital i el cert és que com a recordatori li vaig treure moltíssim partit. No vaig complir-ho tot ni em vaig fustigar per no fer-ho, crec que era més aviat un llistat d’idees per aprofitar el temps que d’objectius en sentit estricte. Però el cert és que feia anys que no veia i cuidava tant sovint a la iaia i als avis (aquell febrer la vida es va encarregar d’enviar un missatge tremendament explícit validant la bona decisió), que no llegia tants llibres amb una certa regularitat o que no gaudia tant del cinema (vaig anar a veure autèntics peliculons com The Greatest Showman amb mun germà o 3 anuncios en las afueras, descobrint les nits entre setmana al Comedia). A dia d’avui cap d’aquests tres hàbits continua massa dempeus, la meva rutina es va capgirar força al llarg del 2018, però és una veritat com un temple que a inicis d’any aquesta llista d’objectius va ser un motor poderós de la meva rutina. Tenir identificats els objectius en què et ve de gust destinar temps i energia de forma habitual és un sòlid primer pas per aconseguir-ho.

V. Sexe i miracles

Aquest 2018 he après a gaudir del sexe com feia temps que no el gaudia. També he decidit que no em ve de gust que el sexe sigui un tabú amb les persones del meu cercle de confiança. Evidentment, això no només depèn de mi però per part meva no serà. Aquí estic, traient el tema i més d’un pot pensar que això no toca. Però sí que toca perquè encara queda molt per naturalitzar, per despullar-nos de prejudicis i inseguretats i parlar amb franquesa sobre l’assumpte. Perquè ens importa, perquè ocupa una part rellevant de les nostres vides i en canvi optem tots col·lectivament per fer veure que no existeix quan ens convé apartar-ho. Per pudor, vergonya, timidesa o mil altres raons certament legítimes, però que en molts casos, sobretot de cara a l’educació sexual dels joves, constitueixen un problema. Després, quan toca fardar molts són els que aleshores sí juguen a veure qui la té més grossa. Ho sé perquè jo en el seu dia ho feia; aprens a jugar com juguen els altres. Però aquesta actitud poc honesta amb nosaltres mateixos em temo que és una de les principals raons que fa que les persones que tenen preguntes, dubtes i inseguretats al respecte no sàpiguen on acudir. Perquè se senten sols fruit d’aquesta opacitat i d’aquest abocar-nos a aprendre a base de prova i error, quan col·lectivament som capaços d’organitzar-nos molt millor. El sexe és on puto món per descobrir i malaguanyat si no podem valer-nos del coneixement dels que ja l’han estudiat abans o dels que es dediquen a l’educació sexual. Per gaudir-lo més, per gaudir-lo millor, per fer que l’altre ho gaudeixi més i millor, per gaudir-lo sols, per descobrir diferents formes de gaudir-lo, per petar-nos estàndards i adelantar-los per la dreta, per connectar d’una forma més completa amb qui compartim sexe, per ser tots plegats més honestos i reals. La sexologia, com a branca de la psicologia, aquí té molt a aportar i la majoria intueixo que encara anem prou perduts.

Aquest 2018 també he après que hi ha persones amb qui no fas aquell click, amb qui no comparteixes aquella complicitat intensa però amb qui és prou miraculós continuar entenent-se, veient-se i passant-s’ho bé. Que compensi, en definitiva, i que malgrat tot us surti a compte quedar i compartir temps plegats. És important agrair també el menys evident, el que de vegades sembla que podria o hauria d’anar més i no hi va. “Don’t wanna fit like mittens, I wanna feet like gloves”. Encaixar com encaixen uns guants de boxa no hauria de deixar de ser un motiu de celebració. I si les expectatives d’un van més enllà de les de l’altre: parlar-ho, ser transparents i arribar només fins allà on la balança conjunta compensa.

VI. La mort

Aquest 2018 hem après com la mort pot aparèixer del no res i emportar-se tota la resta amb ella. Tots els aprenentatges, totes les paraules que deixo aquí escrites, són relatives i probablement no hi serien si la mort se m’hagués emportat a mi una persona propera, un pilar de la vida. És injust, és desolador i és una merda. La mort d’una persona jove no està feta per trobar-li el sentit. “Young boys ain’t supposed to die on a Saturday night”. I tanmateix, la vida continua… Sobretot la dels altres, els que hem presenciat la pèrdua des d’una distància insalvable que ens impedeix entendre el que suposa. Els que, a la vegada, tenim el deure d’acompanyar i recolzar i escoltar i tenir cura dels que han viscut el cop més fort de la seva vida. I no estem a l’altura, no en sabem, no estem preparats… perquè la mort ens queda massa gran. Perquè oblidem abans d’hora i no som conscients de com la tristor impregna els teixits interns de l’ànima de qui ha perdut una persona estimada. De fins a quin punt el dol t’acompanya i s’estén en un temps que se’ns escapa als que no ho hem viscut. Als que no sabem si hem de preguntar o no, si en vols parlar o no, si el que necessites és distreure’t o plorar-lo, recordar-lo o deixar-lo descansar… Tu ens has de guiar en el que necessites, amb les poques forces que et queden, per ajudar-nos a ajudar-te. I és la nostra responsabilitat anticipar-nos, demanar-te que ens orientis abans que ens necessitis, abans que perdis les forces i no puguis cridar-nos. Oferir-te els nostres braços abans que els busquis i els trobis a faltar. És el nostre deure continuar atents, preguntant-te com estàs, emplaçant-te a buscar-nos amb la carta blanca de la excepcionalitat dels cops durs de la vida. Sense patir per nosaltres ni posar-se a contar. I és així de paradoxal; cada persona ha d’orientar al seu entorn en el procés de dol perquè l’ajudi com necessita ser ajudada, i ho ha de fer amb unes forces de les que no disposa i amb una lucidesa que no té. L’entorn pot prestar-se a ajudar i anticipar-se sense aquesta orientació, però si falta, difícilment podrà saber què li convé a la persona a cada moment: parlar-ne, no pensar-hi, riure, plorar, rememorar, deixar la ment en blanc, anar a dormir… Ja de per sí és un repte per la pròpia persona saber què és el que li convé… I és un repte pels qui l’acompanyen estar a l’altura de les circumstàncies, mantenir un ull posat en el dolor aliè invisible, subjacent. Res d’això no és fàcil, però viure-ho, i a poder ser aprendre’n, formarà part de la nostra trajectòria vital. Per això t’agraeixo que m’hagis obert la porta de bat a bat per aprendre i comprendre una mica més què és la mort, com l’has viscuda, què t’ha arrabassat i amb què et deixa… Encara no surten els comptes i és probable que no surtin mai… la resposta a aquesta no la tenim ni tal vegada puguem aspirar a tenir-la.

Però jo avui vull agrair-te la proximitat que vaig sentir des de la distància, el notar que t’ajudava havent arribat tres dies massa tard. Quin regal. Vull agrair-te (no em cansaré de fer-ho) l’amistat construïda, la fortalesa de què has fet gala, l’exemple que has estat per mi en com afrontar una pantalla que encara no tocava. El reivindicar-te i respectar-te, l’haver reaccionat amb agilitat quan t’has vist perdut, l’estar-te ensortint malgrat tot. És i continua sent cada dia un honor ser el punt de recolzament d’algú com tu. Ell n’estaria orgullós com ningú de com has sobreviscut aquests últims mesos.

Gràcies a tu i gràcies a ell aquest 2018 he après a com recolzar millor a algú a qui la vida li ha arrencat un pilar dels braços. Que el poc temps que tenim s’ha de celebrar amb aquells qui més estimem, i si els podem ajuntar a tots en una mateixa taula amb l’excusa d’un aniversari, millor. Que donar res per descomptat no és just ni està a l’altura dels que han anat passant i se’ns han avançat a la resta. Que després de la mort poden néixer vincles extraordinaris i que acompanyar-se en temps d’excepcionalitat és prioritat. Que sembla mentida que després de tot, amb les poques forces que t’han fet costat els darrers mesos, hagis estat capaç de regalar-me tot aquest fotimer d’aprenentatges… Que tinc un amic que és un tresor. Però vaja, això ja ho sabia…

VII. El que la convivència ensenya

Aquest 2018 he après que la incomoditat pot ser un dels mestres més extraordinaris amb què ens topem a la vida. Que hi ha aprenentatges que no et saluden amb una abraçada sinó que escarven en ferides que no estan del tot tancades; perquè les notis i puguis curar-les abans que s’infectin. Que en el moment no sembla que ho facin amb aquestes intencions i el que vindria de gust és espolsar-se’ls tots de sobre. Apartar-los i concedir-se el mirar cap a una altra banda. Però a la llarga… a la llarga s’han acabat convertint en alguns dels motius pels que més dono gràcies aquest 2018. Cada nit de dubtar per què no fluïa, cada silenci on em preguntava què era el que li passava pel cap, cada nota de veu desfogant-me i cada estratègia per com capgirar la dinàmica… Qüestionar-me si era prou bo per ell. Probablement com a mes d’agost de vacances deixi bastant que desitjar. I tanmateix, és dels mesos que amb més apreci recordo i recordaré el 2018. Perquè entre mig van haver-hi un miler de moments i quasi un centenar de persones que van acollir-nos, ajudar-nos, fer-nos riure, mostrar-nos qui eren, conduir-nos al següent punt del mapa, descobrir-nos una veritat amagada, un altre motiu per seguir viatjant picant a portes alienes… Lluís del futur, si estàs llegint això, és un bon moment per recuperar el google docs de Romanian people i recordar les 83 ànimes que vau creuar-vos pel camí. Recordar el somriure a últim moment d’en Marcello, les filosofades romaneses d’en Virgil, la estratègia contra atacs d’óssos d’en Sigmund, el sopar de banyador d’etiqueta amb els erudits de Miclosoara, la bondat ingènua d’en George, el bar de carretera d’en Florin (al que no hi ha anat en Zapatero encara), els plans de lluna de mel d’en Markus, el wo kommen si aus d’en Sergiu, la pensiunea d’en Dan, el desamor de l’Adela, les converses de llar de foc amb la Madeleine i en Simon, les peripècies eternes de la Penelope, l’art dels Brunetti, les farmacèutiques de Budesti, l’esperit d’aventura republicana del Ken i la Betty Ane, el deixar fer d’en Botond, les botzines del camió d’en Nicolai…

I malgrat tota aquesta llarga llista de petites coses per les que donar gràcies, tampoc hem d’enganyar-nos ni negar-nos que el viatge a Romania va estar marcat per una única persona. I si és i serà un dels mesos amb que més tendresa recordaré del 2018 és perquè la història entre nosaltres va tenir final feliç.  Perquè després dels desacords, els entrebancs, els dubtes, les pors i l’avergonyir-nos de no saber com entendre’ns ni llegir-nos mútuament, vam acabar comprenent-nos. I no va ser senzill ni la carretera sinuosa feia baixada; que la memòria selectiva no et faci enganyar-te. Van caldre unes quantes converses incòmodes i uns quants dies per desenredar-se. Entre mig, unes quantes vivències i persones i hores de carretera i rialles i estones de no pensar-hi i adormir-se callant-se les paraules. Tot això ens va caldre per reaprendre a escoltar-nos i a diagnosticar plegats què ens passava. Per reafirmar-se cadascun en la seva forma de ser i constatar-se en la diferència, però alhora i amb la mateixa força, en el desig de voler comprendre’s i cuidar-se. De trobar-li el sentit als engranatges de l’altre, apagant el judici i les concepcions d’allò que per a un resulta obvi i natural; de calaix. Distanciar-nos-en per adonar-se que la manera de funcionar de l’altre també és valida. Que si haguéssim viscut la seva vida, probablement aquesta seria també la nostra forma d’operar. D’afrontar els conflictes i abordar les oportunitats d’aprenentatge. I tot això, sense caure en cap ingenuïtat bucòlica de conte de fades. Perquè també ens va caldre assumir les coses lletges que la nostra forma de ser podien despertar en l’altre. Les inseguretats que algú que estimes pot generar-te, els monstres que pot despertar.

I en intents d’evadir aquesta culpabilitat i vulnerabilitat tant humana, suposo que tots continuem temptats d’escombrar cap a casa, de justificar-nos i tractar de convèncer-nos mútuament que la millor forma de solucionar-ho és la pròpia. Però aquest no és l’aprenentatge. L’aprenentatge no és que els conflictes se solucionen parlant, explicitant, confrontant el que passa, mirant-los a la cara, com va ocórrer aquesta vegada. Això seria massa còmode per mi, que és el que m’agrada. En el món hi ha persones que estimo i amb qui vull entendre’m que no viuen els problemes de la meva manera; que no necessiten que els hi diguin el que passa perquè ja s’ho cuinen o ho analitzen o ho solucionen dins el seu cap, ells solets. A qui els hi costa o no els hi cal ser transparents. O que potser volen ser-ho quan ells ho decideixin, i no quan a mi em dóna la gana. L’aprenentatge, doncs, és que per solucionar un conflicte entre dues persones hem de tendir a la forma de veure-ho de l’altre. I que com més diferent ho veiem d’entrada, més gran el repte i la oportunitat d’aprenentatge. I la cura d’humilitat, i l’alegria d’acabar-se entenent. I osti, quina meravellosa sensació el desig inherent d’acostar-se a la forma de fer del company per posar-li a ell més fàcil les coses. Sense negar-nos o ofegar-nos a nosaltres, mantenint-nos fidels a les nostres conviccions.  Simplement, tractant de comunicar-ho una mica més en el seu llenguatge, o callant-ho en les seves paraules. Esforçar-se a fer la passa extra endavant o enrere, segons quina sigui la distància òptima del seu prisma. I si aquesta consideració és recíproca, aquí és quan es produeix la màgia. Hi ha una apreciació compartida de la essència d’avançar de l’altre. Continuem igual d’aprop però ara entenc millor perquè tu et mous en aquesta direcció, i això em permet estimar-te i acompanyar-te amb més entrega, amb més consciència de com es veu la vida amb la teva mirada.

En definitiva, aquest 2018 he recordat que els encerts són previs, que escollir de qui ens envoltem i amb qui volem passar un mes sencer del nostre temps, de nou, marca tota la diferència. Que la convivència continuada amb algú especial ens convida a acostar-nos al nostre centre, per més que el trajecte de per mig ens pugui marejar com una mala cosa. Que no tot va de novetats ni diversificació, que el compromís i el plaer de construir una torre ben alta és incalculable.  Que l’agraïment és enorme per tenir d’amic algú capaç d’enfrontar-me a mi mateix i desenredar veritats ben camuflades en el meu inconscient. De fer-me veure on es trobava la meva zona de confort, de fer-me dubtar i trontollar per acabar doblement tranquil en les meves petites certeses, cada vegada més relatives. Gràcies. Solíem dividir-ho en deu raons i les teves continuen penjades al suro de la meva habitació, aixecant-me la moral per sorpresa amb assiduïtat. Portant-me a dedicar estones a projectes que no hagués materialitzat sense el teu consell. Algun dia traurem la gravadora i recordarem memòries d’un estiu del 18 en un país que no tornarem a trepitjar jajaja. Però espero i desitjo que continuem renovant records, vivències i agraïments compartits per moltíssims anys més. Si la vida va d’envoltar-se de persones com tu, m’és molt fàcil trobar-li el sentit a tot plegat.

VIII. Entendre’s i trobar-nos al mig

Potser aquest apèndix és innecessari després de l’etern paràgraf del punt anterior. Però aquest 2018 també he recordat que la majoria de conflictes que no se solucionen i s’enquisten és perquè les persones no estan disposades a entendre l’esquema de l’altre, les raons que l’han portat a actuar d’una certa manera. Entendre’l, o trobar el sentit i la lògica en allò que ha fet, no eximeix de la possible cagada fins al fons que hagi comès. Ni tampoc esborra el mal que ens hagi pogut fer. Però sí que contribueix, em temo, a donar-nos tranquil·litat d’esperit i hores de son a les nits. Sobretot si la persona involucrada en el conflicte és algú que ens importa, ens ha importat, o algú amb qui, com a mínim, ens convé aprendre a coexistir.  Sanar rancors m’intueixo que ens acosta a una serenor més autèntica i real que aquella impostada que entaforem al nostre cervell per necessitat de supervivència. Potser aquesta fa el fet, i és per això que s’entén que a la gent li faci mandra moure un dit per solucionar problemes amb persones que no entenen. Persones que deuen estar boges, o que els hi deuen voler mal, o que no són capaces de res millor. Però si ens hi esforcéssim una mica més, potser alguns descobriríem que aquestes persones ni estan tan boges, ni ens volen pas mal… fins i tot, potser, que la tranquil·litat de més compensava l’esforç d’entrada.

IX. Mesos de disciplina

Aquest 2018 he après a valorar la disciplina i a gaudir d’una rutina conservadora i pautada. Els darrers 4 mesos probablement hagin estat els més previsibles i mancats de marge de maniobra de la meva dispersa vida universitària. De llarg. I el cert és que els he gaudit com un camell.

Començant a tastar els horaris del treballador, passant cap de setmana rere altre a la biblioteca, quedant amb amics només per dinar o per sopar per no trencar el ritme d’estudi, anant al gimnàs les dues tardes tontes lliures a la setmana, dormint les hores que toca… i tornant a començar. Una vegada i una altra. Així ha girat la roda des de finals de setembre fins ara, si bé és veritat que la feina de rutinària en té poc i és l’espai que m’ha permès jugar amb experiències noves, descobrir, explorar. Però pel que es refereix a temps lliure, fora d’horari laboral, ens hem hagut de centrar. Dir que no més del que estem acostumats, desaparèixer de grups d’amics durant mesos sencers, perdre’ns plans i birres i posades al dia, estones de no fer res, estones  de visitar als avis, d’estar amb la família o veure una pel·lícula o llegir un llibre… I vist així, podria semblar una castanya de tardor: rígida, avorrida i impossible d’empassar coll avall… Res més lluny de com ha fluït.

Perquè des del setembre teníem clar on estàvem, què se’ns venia a sobre, què volíem aconseguir i què estàvem disposats a fer per aconseguir-ho. Sabíem que volíem aprendre com bèsties a la feina, retre homenatge a les últimes 10 setmanes de vida universitària per acabar-ho com Déu mana, i sentir-nos a gust, sans i descansats. Amb energies per encarar-ho tot plegat. Això ens deixava amb 4 variables: feina, uni, esport, dormir. Vida social i amics? Prioritzar els que vinguessin de camí. A la pràctica, això ha suposat renunciar a veure a tothom que no fos gent del curro, de la universitat, els papes o l’Albert. I pot semblar lleig (alguna targeta groga m’he emportat), però analitzat amb perspectiva, era el que valia la pena fer per no embogir. Perquè amb les persones que calia veure’s ja vam muntar-nos-ho per trobar el forat, sovint obligant-les a que s’adaptessin als meus ritmes i horaris de boig. I amb els que no, ha estat arribar Nadal, sopar un dia en grup i un tu a tu dinant, per corroborar que tot continua com sempre. Són un tresor les amistats que poden estar 4 mesos aturades i ser represes amb la mateixa facilitat.

I així va ser com vam gaudir dels quatre mesos de disciplina i una càrrega de feina com no l’havíem tinguda abans. Sent conscients des del primer moment d’on ens ficàvem i què volíem prioritzar. Retallant en dispersió, primeres cites i estones on ens ho passàvem bé però que feien vessar el got per altres costats. Comprovant com tenint l’atenció posada en el llarg termini i en dues o tres prioritats, només, el dia a dia també podia ser trepidant.  Sorprenent-me de com m’he sentit molt més feliç que en mesos sencers on això era can pixa. I que em vindrà de gust que ho torni a ser i a rebaixar exigències, només faltaria. Perquè tampoc podríem aguantar aquest ritme per sempre i perquè saber que era temporal també ens comprava forces. Que els estreps els hem perdut més d’una vegada, sobretot quan han aparegut obstacles imprevistos en el camí. Que quan tens l’esquema ben muntat, meticulosament planificat, qualsevol petit moviment pot tombar-te el castell de cartes. I l’últim que necessitava era barallar-me amb la  burocràcia de la UOC per les nits… però vaja, tampoc cal fer-s’hi mala sang. La determinació d’aquests mesos ha servit de rebot per arribar al Síndic de Greuges amb prou dignitat. I per aprendre a tolerar un xic més la frustració dels protocols institucionals que emparen injustícies de cavall. Així que tant de bo tot fos això. Que el kharma després pren nota i el que va ser una injustícia ahir pot convertir-se en una oportunitat demà. I acabar guanyant més del que haguéssim aconseguit si hagués sortit a la primera; dos anys de pràctiques molt millor que un.

Així que vaja, per deixar-ho recollidet i avançar abans de que se’ns faci el 2020, que quan les circumstàncies convidin a centrar-se i focalitzar esforços, ho sapiguem veure a temps. Que ens en fem la idea per gaudir del repte i relativitzar el pes de les renúncies que estiguem disposats a assumir. Que d’aquest 2018 recordaré amb molt més gratitud el juny avorrit d’estudi que el febrer de disbauxa que ja ni sé el que vaig fer. El que sí recordo és la hòstia, els nervis i el patiment que va venir després.

X. Començar a treballar

Aquest 2018 he aconseguit la primera feina amb cara i ulls de la meva vida. A més a més, d’una cosa que m’agrada, amb un objectiu en el que crec i amb la sort d’estar acompanyat de professionals a qui admiro. Amb molt més a aprendre que a aportar, pensava al principi i continuo pensant, però amb la balança cada dia una mica més anivellada.

Sentir les ganes de menjar-se i absorbir com una esponja tot el que et donen per aprendre. Implicar-se, anar un pas més enllà, preguntar, escoltar, decidir, tenir idees, aplicar, marcar petites diferències. Alçar la veu quan faci falta, fer valer allò que creus que pot ser el més adequat. Relativitzar, no tornar-se boig, saber desconnectar. Estar tranquil per la feina ben feta. Abocar-se als actes, identificar què et poden ensenyar els altres, donar les gràcies pels bons professionals que t’envolten i ajuden i donen més cops de mà dels que acaben cobrant. Admirar el compromís i la vàlua de persones que es fan la causa seva i pensar que no se’ls hi reconeix suficient. Tenir com a tasca principal potenciar aquest reconeixement, fer sentir a les persones valorades. Compro fort. Perquè m’ho crec, perquè ho veig i perquè m’agrada. Guanyar en estratègia i visió i habilitats que mai no havia necessitat fins ara. En coneixements deixats de banda. Fer més que pensar. Escriure, apuntar, organitzar-se, tornar a escriure. Protocol·litzar. Recordatoris a mansalva. Posar més atenció a allà d’on anem curts i explotar al màxim allò que se’ns dóna bé. Dissenyar com pot fluir més l’aprenentatge. Ser autèntics, entomar crítiques i empassar-se gripaus després de cagar-la. Gestionar la ràbia d’aprendre a posteriori com es podria haver fet com tocava. Que la realitat avanci més ràpid que nosaltres, saber trobar forats per aturar-la. Anar a córrer un matí per la boira, prendre un cafè a Girona. Agafar el cotxe, fer carretera, conèixer realitats diverses sota un mateix paraigües.  I enriquir-se, enriquir-se per tot arreu perquè la oportunitat és immensa i l’agraïment prou enorme. L’autonomia és un motor imparable si la curiositat et fa bullir les venes. I si a sobre t’acompanyen persones amb qui tens sintonia i ganes de fer la birra quan s’acaba la jornada, poc més es pot demanar. Em surt a compte deixar-m’hi la pell i algunes canes de més, que la genètica no juga a favor i acabarem calbs de totes formes. Pocs moments millor que el d’ara, amb zero obligacions i masses ganes. Qui ho diria que oportunitats com aquesta puguin sorgir de les més inesperades caramboles.

XI. Inicis i comiats

Aquest 2018 he corroborat que m’encanten els inicis i els comiats, les transicions en general. Que hi ha una màgia que t’infla d’esperança i agraïment, d’il·lusió i de nostàlgia, quan comença i s’acaba un etapa. Que les transicions estan per allargar-les i suposo que també per això he gaudit tant de l’últim trimestre de l’any. Amb un peu dins del següent univers per contemplar el que m’espera però amb l’altre encara posat a l’anterior per poder acomiadar-me’n com es mereix. Aquest 2018 molts posem punt i final a l’etapa més feliç de les nostres vides. Diem adéu a una quotidianitat que va omplir-nos els dies normals d’una alegria extraordinària. Dies normals fets de taules de bar envoltats de persones que ens han fet créixer, que ens han fet mal, que ens han decebut i enamorat… segons com, segons qui i segons quan. Dies normals de poder aixecar-se tard perquè ahir vam allargar els tallarins al Ciscus, de baixar fins a Ciutadella en bicicleta amb un cel blau cristal·lí sobre Barcelona. De riure a classes infumables, escriure poemes de formatge, desistir a la pausa per acabar allargant-la, de birres a les 19:30 de la tarda. D’acompanyar-nos al tren o a la parada, de tornar caminant a casa, de passar dies a les aigües i acabar mudant-nos a la peixera no sabem ben bé quan. D’abraçades d’ànims en èpoques d’exàmens, de cares llargues, de tuppers apretats en una taula on mai no hi vam ser masses, amb cafès i cigarros i bromes que queien sobre les persones que més s’hi prestaven. De caps de setmana aquí i allà, de subsectes que se n’anaven sense avisar, d’hormones excitades en viatges i cases que estaven fora del nostre abast.

Aquest 2018 vam tornar a viatjar i quin regal sentir-nos connectats. Que els dies flueixin, que en les converses ens escoltem, que es generin espais de confiança on persones que no acostumen a dir la seva vulguin participar. Que siguem quinze escoltant-ne a una sense interrompre. Que siguem capaços de canviar de registre i acompanyar-nos més enllà del riure. Perquè ens ho podem permetre i perquè a dia d’avui no sembla que haguem de patir perquè mori la broma, que és marca de la casa. Suposo que cadascú fa la seva lectura de per què flueix un viatge o no. I recorda uns moments i no uns altres. Un sopar de pizzes al port, un cafè de carreró a Santanyí, un taula parada al porxo de nit, jocs d’històries i cançons, balls de pico tres… Continuarà sent un plaer descobrir plegats què fa que ens ho passem bé junts, ara que alguna cosa haurem de fer de diferent per retrobar-nos de tant en tant. Per això no em preocupa tampoc el comiat de les petites coses que van fer-nos sentir afortunats durant algun moment dels últims 5 anys. Perquè sé que moltes continuaran vives. O es transformaran en d’altres de noves, i serà bonic contemplar-ne evolució. Com ho serà contemplar la vida de cadascun de vosaltres. Arribareu tots tan lluny… S’aproximen inicis i em moro de ganes de saber fins on us portaran! A què us dedicareu en el vostre dia a dia, on acabareu vivint, quina pinta faran els vostres fills, de quina manera us canviaran els anys… I serà un plaer poder dir que amb aquesta gent vam compartir el nostre dia a dia durant més de 5 anys de joventut.

XII. Calaix de sastre i final

Aquest 2018 he recordat que això sempre se me’n va de mans, m’ho plantegi com m’ho plantegi. Que és tard i negra nit me’n vull anar a dormir. Així que aglutinaré aquí sota en aquest calaix de sastre aprenentatges i agraïments un rere l’altre que no vull deixar de mencionar. Recta finaaaaaal!

Aquest 2018 he après que és un honor estar envoltat dels constants. D’aquells que passi el que passi estan bé, contents, tranquils… i estan. Sempre estan. Sumadors nats que deixen la intensitat aparcada per ser exemple continuat del sí, del tant m’hi fa el com si el què és allà. De flexibilitat, d’agafar trens quan cal. Que tenim molt per prendre nota d’aquella gent més diferent a nosaltres, com a mínim en aparença. Malgrat no distem tant en essència. Que m’encanta l’operativitat, el com vols, el tribunerisme del tot m’és igual i el deixar-se estar dels romanços que a mi em sobren. Un punt de contacte terrenal pels que gaudim en excés de les expedicions estratosfèriques. Anivellar tendències internes amb persones que eviten que ens desmarquem massa a la banda i caure en fora de joc. Els que la toquen rassa i curt, senzill i com sabem que funciona.

Aquest 2018 m’he descobert disfrutant com una mala bèstia sent espectador de gent parlant d’amor. Que hi ha un cuenta-cuentos que cobra vida del no res quan algú comparteix la història de com dos es van conèixer i enamorar-se bojament. Els detalls en què es va fixar, les minúcies irrellevants, els petits gestos que sumats van portar-los a trobar-se. Vull més novel·les i podcasts com aquests; ser testimoni i oient de les històries que van capgirar-nos la vida en algun moment.

Aquest 2018 he constatat que continuo jutjant. Que quan tinc una cosa clara m’és difícil creure que allò no és també el millor pel company. Que he exigit més del compte, i me n’he adonat i he demanat perdó, però això no treu que ho hagi fet. Inconscient que el que em funciona a mi no té perquè ser el que et funcioni a tu. Per això vull agrair-te que m’hagis ajudat a prendre distància de les meves conviccions quan les imposo a qui estimo sense que m’ho hagi demanat. Suposo que el que vull és ajudar, però així no ho faig. Tenir petites certeses pròpies comporten el risc de cegar-te de cara als altres. Per això em va bé que em fotin bronca, que m’ho diguin clar, que em facin reaccionar quan jo encara no me n’he adonat. Que m’ajudis a veure quan vaig una passa massa enllà i que no pateixis pel mal que em pugui fer. Per aquestes crec que estic bastant preparat. Ella també em va guiar per veure que havia jutjat a qui menys s’ho mereixia i menys dret tenia a jutjar. Que l’ego se’ns descontrola però per això estem, per ajudar-nos en guerres que tots lluitem d’una o altra manera.

Aquest 2018 també he après que hi ha hàbits que es perden, i que tampoc passa res. Que mentre canalitzem l’agraïment d’alguna manera podem estar tranquils, i que fer-ho conjuntament és garantia d’èxit. Que contar els deu motius per donar gràcies del dia acompanyat és i seguirà sent una bona via a explorar. Ho vam fer a Romania, ho vam fer a Mallorca, i continuarem explotant l’excusa en jornades d’excepcionalitat. Passejant la gravadora allà on anem per sentir-nos més afortunats. Escrivint en fulls de paper amb dibuixets per què t’admiro i et gaudeixo tant.

Aquest 2018 ha estat ple de llibres, llocs i cançons com cada any. Però de cançons he de destacar aquestes, que han vist la llum per acompanyar-nos d’ara en endavant: https://open.spotify.com/album/5wXpuAU08GtfySlDGa6hhI?si=pHjPDrufSLe7Z4m3rBIOYg. Gràcies per les hores de feinada i dedicació que vas posar aquest 2018 perquè acabessin sonant tan bé com han sonat i parlant tant de nosaltres.

De llocs, no vull oblidar-me de Manlleva. De la serenor que allà s’hi respirava, de la bellesa del ritme pausat, dels camins que s’obren pel bosc i els silencis que ens omplen de significat. Gràcies per convidar-m’hi i obrir-nos les portes del que per tu també és un dels llocs especials d’aquest planeta.

I de llibres, recordar-me com d’espectacularment bé m’ho passo llegint. I que convindrà seguir explorant a en Murakami i a en Cartarescu, i que “De què parlo quan parlo d’escriure” i “Nostalgia” han estat dues de les lectures de l’any.

I fins aquí hem arribat, família. Un any més, una altra ronda inacabable de torrades de pa de pagès. Enhorabona als hooligans i forofos que ho han aconseguit. M’agrada pensar que això ho faig per mi però no negaré que em moro de la il·lusió quan algú em diu que ha llegit l’escrit fins al final. Si ets un d’aquests radicals i t’ha valgut la pena arribar fins aquí, fes-m’ho saber siusplau, que m’alegraràs fortament el dia. Pren-t’ho com un favor que et demano després d’exposar les meves vergonyes aquí davant. I anima’t tu també a prendre nota de què t’ha donat aquest any que s’acaba i què decideixes emportar-te cap al següent. Amb 5 o 10 guionets o una conversa amb un bon amic et sobra, no cal que se te’n vagi la flapa com a servidor. I a veure què. Jo és de les tradicions més profitoses que conec a data d’avui.

Que no hi ha millor moment que una transició per fer balanç, donar gràcies i reordenar idees. Enfocar propòsits i prioritats, renovar recordatoris que feia mesos que teníem oblidats, sentir-se afortunat de la vida que portem.

Una forta abraçada i feliç 2019 a tothom!