Olive Kitteridge – Elizabeth Strout

Ja jubilat, ara encara es lleva d’hora i recorda que el matí sempre havia estat el seu moment preferit, una mica com si el món fos un secret només seu.

L’any següent… L’any següent potser va ser el més feliç de la seva vida. Ell sovint ho veia així, malgrat que era plenament conscient de la rucada que representava intentar atribuir aquesta etiqueta a qualsevol any de la vida d’algú. Tot i això, recorda que aquell any en concret va passar embolcallat en la dolça mansuetud d’una època que no li imposava idees de principi ni de final. I quan conduïa cap a la farmàcia sumit en la foscor dels matins d’hivern, i més endavant en la llum tímida del trenc d’alba primaveral que delatava l’exuberància d’un estiu ja a tocar, els que l’omplien a vessar per la seva senzillesa eren els petits plaers de la seva feina.

(…) una aroma dolça, una aroma coneguda que li desperta una nostàlgia antiga.

T’acabes acostumant a les coses, rumia, sense acostumar-t’hi.

(…) el va inundar un neguit incòmode, com si dugués als braços una cosa que no podia deixar enlloc.

Si la gent s’estima més estar-se sola, a tu què t’hi va? Deixa viure la gent, home! Però és que si la gent s’està sola, el qui no viu és ell.

“Estem a un tomb de dau d’arribar a entendre com funciona el cervell des d’un punt de vista molecular, com funciona de debò”, havia dit un investigador l’any anterior en una conferència. Les albors d’una nova era. Sempre hi havia una nova era i sempre n’érem a les albors.

– I com està el senyor Kitteridge?

– Bé, bé. S’està plantejant agafar-se la jubilació anticipada. Van vendre la farmàcia, saps?, i ara hauria de treballar per a la gran cadena que la va comprar, i aquesta gent els imposa tot un rosari de normes estúpides. Quina llàstima que el món vagi d’aquesta manera.Sempre era una llàstima que el món anés d’aquella manera. I sempre hi havia una nova era i sempre n’érem a les albors.

S’escoltava al rector de la universitat que adreçava les seves últimes paraules a aquells alumnes i deia: “Les coses més importants de la vida són estimar i ser estimat”. I aleshores li va venir una por que se li ficava endins i es feia grossa i l’envaïa tot, fins al punt que li va semblar que li oprimia l’ànima.

Fins i tot Freud havia dit: “Cal que estimem perquè altrament emmalaltim”.

Quan era joveneta… – va dir la senyora Kitteridge amb les ulleres de sol a la mà -, vaja, quan era petita, així que el pare arribava a casa jo corria a amagar-me al caixó de la llenya. I ell s’hi asseia a sobre i començava: “Olive? On és l’Olive? On es deu haver ficat l’Olive?”. I la cosa s’allargava fins que jo picava a la paret del caixó i ell feia veure que l’havia sorprès. “Mi-te-la!”, deia aleshores. “No sabia per on eres!” I jo esclafia a riure, i ell també.

–Quina història més espantosa la d’aquell home que, després de passar-se una hora amunt i avall del Golden State plorant, es va llançar daltabaix del pont – i va sobreviure – i que després havia dit que, si algú s’hagués aturat per demanar-li per què plorava, no s’hi hauria llançat.

-I si patia de res més, tots estaven d’acord que no era assumpte de ningú. De fet, la gent no sabia gran cosa de l’Angie, però al mateix temps tothom donava per fet que hi havia altra gent que la coneixien prou bé.

Gairebé tothom, va pensar mentre sentia el ring-ring de la trucada, trobaria que vint-i-dos anys és molt de temps però, per a ella, el temps era tan vast i bombat com el firmament i intentar trobar-hi sentit era com mirar d’esbrinar quin sentit tenia la música, o Déu o que l’oceà fos tan profund. Ja feia temps que havia après a no mirar de treure l’entrellat d’aquesta mena de coses com fa altra gent.

De dins la música estant, va entendre un munt de coses. Va entendre que, si a aquelles alçades tenia la necessitat de dir-li que li havia fet llàstima durant tots aquests anys, en Simon era un home decebut amb la vida.
L’Angie, amb el cap repenjat a la paret de les escales i els dits vagarejant sobre la faldilla negra, es va adonar que n’havia tret l’entrellat un pèl massa tard, deu ser que la vida va així, que es treu l’entrellat de les coses quan ja és massa tard.

“No et refiïs mai de la gent”, li havia dit la mare de l’Olive feia anys després que algú els hagués plantat un cistell ple de toves de vaca al replà de la porta d’entrada. A en Henry, aquesta forma de pensar l’exasperava. Però és que en Henry mateix era més aviat exasperant, sobretot per la perseverança amb què mantenia pura i incolumne la seva ingenuïtat, com si la vida fos ben bé el que ens vol fer creure un catàleg de grans magatzems de Sears: tots passejant per aquí i per allà amb un somriure esplendorós a la cara.

L’Olive sap del cert que la solitud pot arribar a matar la gent; la solitud et pot fer decandir i morir de mil maneres. Al parer de l’Olive, la vida depèn d’allò que ella anomena “sotregades” i “sotraguets”. Les sotregades són coses com ara el matrimoni o els fills, coses molt íntimes que et mantenen a flor d’aigua, tot i que amaguen corrents invisibles i perillosos. I és aquí on entren en joc els sotraguets, que també són molt necessaris: un caixer simpàtic a can Bradlee, posem per cas, o la cambrera del Dunkin’ Donuts que sap com t’agrada el cafè.

I a ella li treia de polleguera que el seu fill li tingués tanta por. Però se l’estimava! I li agradaria dir-ho a la Suzanne. Li agradaria dir-li: Mira, doctora Sue, aquí dins, al fons de tot, hi duc una cosa que de vegades se m’infla com el cap d’un calamar i escup una negror que se m’escampa tota per dins. Jo no he triat ser com sóc, prou pena tinc, però dono fe que el meu fill me l’he estimat de debò.

– Ai Bonnie! Ai, quin cap! Me l’he deixat allà. Ja te’l vaig a buscar.

– Hauria estat bonic que hi pensessis.

No sabia si pagaria la pena haver suat tanta sang per parir aquella nova vida. Pel febrer, quan el món tot just es deixondia calmós després de l’hivern, quan l’aire venia amarat a estones d’una subtilesa d’olors, quan el sol aprofitava els minuts afegits de llum de dia i s’atardava sobre un camp vestit de neu i el tenyia de violeta, aleshores en Harmon va tenir por.

Tothom es pot equivocar quan es pensa que sap el que algú altre faria.

Arribats a un punt, però, els matrimonis deixen de discutir per certes coses, pensava l’Olive, perquè quan els anys que tens al teu darrere són més dels que tens per endavant les coses canvien.

– Saps què pensava, Ollie – va dir alçant la mirada, els ulls cansats i la pell del voltant envermellida -. Al llarg de tots aquests anys que fa que som casats, en tots aquests anys em penso que no t’has disculpat mai. Per res.

Les gales se li van enrojolar a l’instant, i molt. Notava que la pell de la cara li cremeva sota el sol: Entesos, doncs. Perdona, perdona, perdona – va repetir mentre es treia les ulleres de sol d’allà on les havia tingut fins aleshores, damunt del cap, i se les posava davant dels ulls-. Què vols dir ben bé? – va preguntar -. Digues, què coi et passa? De què carai estàs parlant, Henry? Disculpes? No et fot! Doncs aquí ho tens: em sap greu ser tan inútil. Em sap molt de greu ser la merda de dona que sóc.

La cambrera, joveneta i més aviat esquerpa, sempre els feia el descompte per a jubilats tot i que ells no l’havien demanat mai, i això els havia fet riure més d’una vegada: aquella noieta ni s’imaginava, mentre els deixava a taula les tasses de cafè, que el braç també li quedaria un dia o altre tot clapat de taques de fetge, que les tasses de cafè s’havien de tenir planificades perquè la medicina per a la pressió et feia anar a fer un riu tot sovint; que la vida s’anava accelerant amb els anys i que, de cop i volta, ja t’havia fugit pràcticament tota de les mans… i et quedaves amb un pam de boca oberta.

A la cara del seu marit, la Jane arribava a discernir-hi el nen que havia estat de petit, reservat i vergonyós, sempre mig esporuguit; fins i tot adormit allà a l’esglèsia tenia una ombra d’inquietud que li velava el rostre. Un regal, va pensar altra vegada tot esquitllant la mà, encara enrobada en la mitena, fins a la cama d’ell: un regal haver pogut conèixer algú durant tants anys.

Ell la va seguir, va encendre un llum petit i es va asseure a la tauleta de centre al davant d’ella. Durant una llarga estona, no van fer res més que seure.

– Segur que deus haver pensat a suïcidar-te – això la Louise ho va dir amb tota la serenor del món, com aquell qui comenta una recepta de pastís de llimona.

Alguns dies, això sí que ho recordava, tornant cap a casa en Henry li agafava la mà…: vet aquí una parella de mitjana edat en la flor de la vida. No recorda si aleshores devien saber gaudir de la felicitat serena d’aquells moments. Segur que no. Tot sovint la gent no és prou conscient, mentre viu la vida, que l’està vivint. I ara li queda aquell record, el record d’uns instants sans i purs.

(…) allò que acaba de dir li sembla una santa rucada. Quina bestiesa, aquesta idea que té la gent que les coses haurien d’estar bé, que haurien de ser correctes.

– Home, suposo que se’n sortirà – fa en Donny finalment -. Tothom se’n surt. Tothom se’n surt, pensa. I és veritat. Però aleshores respira fondo i es regira a la cadira perquè al mateix temps no és veritat.

– T’aniria millor un coixí – li proposa l’Olive -. Tallar-li el coll et faria molta sang, dona.

(…)

– És que potser és mentida.

– Collons – fa la Marleen, que continua sacsejant el cap i arrenca a plorar de nou -. Senyora Kitteridge, si no li fa res, m’agradaria dir collons.

– Digues collons, digues – respon l’Olive, que precisament no fa servir mai aquesta paraula.

– Collons – diu la Marlene -. Collons, collons, collons.

– Sí, suposo que sí – l’Olive respira fondo -. Suposo que sí – repeteix d’esma.

(…)

– Això és igual – va rebatre la Julie. No es deixa mai de trobar a faltar algú, per més temps que passi.

(…)

– I què faràs quan acabis la barca? – va demanar la Winnie.

El seu pare va fer cara de sorprès.

– Doncs… Doncs no ho sé. Treure-la a mar i anar-hi a fer un tomb, suposo. 

La Winnie va somriure per cortesia, perquè no tenia clar que aquella barca arribés a anar enlloc.

– Serà molt divertit – va respondre.

El seu pare va fer mitja volta.

– Fem unes creps, doncs? – li va proposar.

La Winnie no volia ceps.

– I tant.

(…)

De vegades, com en aquell moment, l’Olive s’adonava que totes les persones del món s’esforçaven desesperadament per aconseguir el que necessitaven. Per a la majoria, es tractava de trobar una sensació de seguretat enmig del mar de pors i temors en què s’anava convertint la vida.

(…)

– Si et demanés que fugissis amb mi, ho faries? – ho havia dit molt fluixet mentre dinaven al despatx d’ell.

– Sí – havia dit ella.

– Tornaries a casa aquest vespre i li explicaries?

– Sí.

Allò era com planejar un assassinat.

– Potser és bo que no t’ho hagi demanat, doncs.

(…)

No s’havien fet mai cap petó, ni tan sols s’havien tocat, només havien passat frec a frec entrant al despatx d’ell, una habitació minúscula que donava a la biblioteca. Tots dos evitaven la sala de professors. Després d’aquell dia, però, ella va viure amb una mena de temor constant i amb un desfici que de vegades se li feia insuportable. Però la gent suporta les coses.

Mentre obria la tanca reixada, va tenir la impressió que, ja a les vuit del matí, havia lliurat una petita batalla. Trobava que aquella ciutat no feia per al seu fill. El seu fill no era pas lluitador.

Ja començava a fer-se fosc. A l’altra banda de les finestres il·luminades que anaven deixant enrere l’Olive hi va veure gent que llegia, que mirava la tele. Va veure un home que semblava que feia pessigolles al seu fill petitó. I la va inundar una sensació de benevolença; desitjava el millor a tothom. De fet, en el moment en què els va dir bona nit en arribar a casa, va tenir la impressió que els podria haver fet un petó: al seu fill, a l’Ann i fins i tot als nens, si hagués calgut. Però hi havia alguna cosa que els distreia i en Chirs i l’Ann es van limitar a dir: Bona nit, mama.

De normal, la Rebecca no s’enduria els sabonets de la cambra de bany de cap motel de la Nacional I; ni tan sols li passaria pel cap quedar-se’n les tovalloles. Era l’educació que havia rebut. De fet, a la Rebecca li havien ensenyat a no fer un munt de coses, tot i que ella les havia fet practicament totes, menys robar…,

La dona d’aquell home, però, s’esperava més de la vida que visites els dissabtes a la ferreteria i uns sandvitxos cada dia per dinar només perquè cada dia tocava dinar, i al final de la història feia el farcellet i tocava el dos, i l’home deixava d’anar a dinar a casa. Al migdia es quedava a l’oficina i no menjava res. En acabar l’article, la Rebecca tenia l’estòmac regirat; no li assentava bé llegir en un autobús.

En David sempre queia adormit just després, però la Rebecca es quedava estirada vetllant moltes nits. Aquella nit es va llevar i se’n va anar cap a la cuina. A l’altra banda del carrer hi havia un bar que es veia des de la finestra, un bar molt sorollós (se sentia tot el que passava a l’aparcament), però tot i així la Rebecca li agradava tenir-lo allà. Les nits que no podia dormir li agradava saber que hi havia altra gent desperta.

Si no aconsegueixes treure l’entrellat d’alguna cosa, li havia dit en Jace una vegada, no et fixis en el que penses, fixa’t en el que fas.

L’Olive va aparcar el cotxe a l’aparcament de graveta, va treure les sabates de caminar del maleter del cotxe, se les va cordar i va emprendre el passeig. Era la millor part del dia i l’única que se li feia suportable. Tres milles en una direcció, tres milles de tornada. L’única angúnia que tenia era que aquell exercici diari li allargués la vida més del compte.

A les cinc, l’Olive va buscar el número de telèfon a la guia. Va començar a marcar-lo i de sobte es va aturar. A les set del vespre va trucar.

Parlava de la seva mare tan sovint i n’explicava sempre tantes excel·lències…, allà hi devia haver gat amagat.

No s’havia imaginat mai que un dia es tornaria immune a la bellesa del món.

Passejos en cercles

Aquí a Cabrera de Mar els avis empenyen la vida endavant com la cadira de rodes de l’avi: passejant lent i en cercles. Voregen el jardí de casa on l’herba no hi creix, de tan trepitjada, però els arbres hi fan ombra i creua una brisa que frega suau les fulles verdes. S’han quedat per elles tot el verd de l’herba marró. El blau del mar ja no es veu com fa noranta anys perquè ens el tapen, intermitents, algunes cases de la urbanització de sota. I tant hi fa si les parcel·les del besavi es van malvendre, perquè el mar es veu i això és el que compta.

A la tauleta blanca del costat de les cadires, l’àvia ha posat les flors que li van regalar pel seu aniversari i les troba precioses perquè ho són. Un gerro de roses, un altre de liles i flors blanques de les que no en conec el nom. Aquestes coses petites són les que explica a la família quan la venen a veure. Són les lleugeres variacions agradables del camí circular i enrajolat que és la vellesa.

Quan arriben al límit de l’última rajola, l’àvia gira cua cent-vuitanta graus i tornen a començar la volta empenyent la cadira de rodes de l’avi. Ella diu que camina millor i més estable així que quan va sola. De fet, ja no en saben -no poden-, caminar sense l’altre. L’avi, com un nen, col·loca les mans en silenci assenyalant la direcció de la corva en moviment. Quan l’àvia li diu que ara descansem i ens asseiem a la taula rodona, primer remuga, però després li agafa el braç amb tendresa i se l’acosta als llavis per donar-li petons. A mi també m’ho fa, i robar-li un mil·lisegon de somriure quan et mira als ulls i et veu, és un regal. 

Els dos m’apallissen al dominó i a construir un projecte de vida i arrels estables. Per golejada. Convivint amb ells, rebent visites i trucades de fills i néts -i videos entranyables de besnets jugant a la banyera-, sembla que qualsevol altra tipus d’aspiració pel futur que no sigui formar una família es quedi curta. A la seva època no s’ho plantejaven, però em fa l’efecte que si s’ho haguessin plantejat l’àvia ho hagués tingut claríssim igual. I encara parla de quan va presenciar per primera vegada un bebé recent nascut i buscava forats al sostre per esbrinar per on l’havia entaforat la cigonya -en Manolo, el fill dels masovers que ha acabat sent propietari d’una cadena d’Hotels a Amèrica-. I recorda com l’Antonio, el germà menut i mimat de cals Sala, quan no li deia “Quequeu” es referia a ella com a “mama petita”. Així que quan els seus pares van marxar unes setmanes fora i van deixar a càrrec a la seva germana gran, la Joaquima, l’Antonio va sentenciar “perfecte, la Cotita la mare de tots i la Quequeu la meva mama”. 

Amb 91 anys sembla que l’àvia els tingui més presents que mai: els records d’infància, els seus germans, els pares. Potser aquesta trajectòria també és circular, i els extrems de vida es toquen en tants sentits com s’aprecia en la vellesa desafortunada. “No pot ser que acabem així”, diu per a si l’àvia quan l’avi fa de les seves rebequeries. I el deu recordar despert, i irònic i fent-la petar de riure. “Ningú en aquest món m’ha fet riure com el teu avi”, i jo penso que hauria d’entrenar per ser més divertit, i ho afegeixo a la meva -darrerament- llarga llista d’hauries per ser algú que valgui la pena.

Ells no em jutgen. Els dubtes i inseguretats d’un jove(?) de 26 anys estan massa fora del seu context i massa lluny de la seva visió com per entossudir-se a aconsellar-hi, i els queda massa poc temps com per malgastar-lo en no estimar. Així que estimen, i acullen, i jo ho aprofito ara que el que tinc és temps i tot d’incerteses menys una: que els trobaré a faltar quan ja no hi siguin.

El sentit de la ficció – Jaume Cabré

Quina cosa més deliciosament inútil! Sembla un poema. – Gaston Laforgue

Escric perquè, si no, rebentaria. És una manera d’explicar aproximadament que les raons per posar-me a escriure són profundes, íntimes i desesperadament inexplicables. És clar que també escric per explicar-me. I escric per mirar d’entendre’m.

L’escriptura, per a qui s’hi aboca sense xarxa, és un acte vital, profund, espiritual i en definitiva, artístic. I, per tant, allò que compta tant com que el resultat final sigui bo, és que l’itinerari sigui honest.

(…) les antigues conviccions sobre el meu futur han fet un rídicul espantós.

La nostra formació ha fet prevaler unes escales de valors concretes. En la dicotomia “categoria” – “anècdota”, el premi de la seriositat, de la importància social, el guanya la categoria.

(…) em va dir que a aquell personatge li faltava vida: mai no suava, ni tenia gana o fred ni mai les sabates li feien mal als peus.

Un personatge, a més de ser i fer, ha de sentir. Si no, el seu fer i ser serà de plàstic. I com a la vida, si és un home, s’ha de posar les mans a les butxaques i trobar-hi coses abandonades.

El novel·lista que vol mantenir (o arribar a) la disposició d’anar més enllà de la realitat aparent de les coses, no pot ser explícit: no pot mostrar les cartes, no pot ensenyar el llautó ni caure en el pamflet sinó que ha d’aprendre a interioritzar el món i dir veritats necessàries.

El novel·lista no dóna vida a una història i uns personatges escrits fins que no els injecta ànima, emocions, contradiccions, recels, secrets, atmosferes, antelacions, desitjos…

“No va fer cas dels cauts i va estimar” – Gaston Laforgue.

Quan dic que escriure és dubtes em refereixo a això: tot pot ser d’aquesta manera o d’una altra manera. Quan començo una novel·la, no sé quina de les infinites possibilitats adoptarà, no sé si tendirà cap a un cantó o cap a un altre. Escriure és moure’s entremig de la marejadora llibertat de la creació.

Sempre ha estat incòmode haver de decidir.

Crec que tota bona documentació és aquella que, convertida en anècdota, vestit, atmosfera, costum… és necessària i no gratuïta per al desenvolupament de la novel·la, i sense la qual la novel·la no podria existir. I a més, en el moment de la lectura, la seva presència no es nota. Com més ben travada està una documentació, més desapercebuda passa.

I la meva manera de fer-ho (i voldria dir, d’aconseguir-ho) és de llegir molt sobre l’època, llegir obres de l’època, si n’hi ha, anar-ho ficant dins del meu inconscient, anar vivint l’època talment com intento viure amb els meus personatges, no escriure cap fitxa (només anotacions concretes de dates i coses així) i després deixar-ho anar amb coherència narrativa dins del curs narratiu sense que aquesta documentació es converteixi mai en element de primer pla.

Per exemple, si vull fer entendre que la Rambla barcelonina no estaa enllambordada a finals del divuit, en comptes de dir-ho (cosa que no té cap sentit), faig que quan un personatge surt de l’Hostal de les Quatre Nacions, com qui no s’hi veu més enllà de la dèbil iluminació de l’entrada de l’hostal, fica el peu en un toll d’aigua enfangada i renega.

Però entre el frare i jo hi havia una distància insalvable: jo m’adonava que ell no em mirava als ulls, que tenia algun secret que em convenia descobrir. Des de llavors crec que si el personatge, com ens ha ensenyat Mercè Rodoreda de manera magistral, té algun secret fins i tot per al mateix novel·lista que l’ha creat, millor que millor. I un bon dia se’m va acudir que havia de fer alguna cosa seriosa per evitar aquest distanciament. I vaig creure que la millor manera era regalant al meu personatge una passió meva. I vaig decidir, quan portava més d’un any i moltes pàgines escrites, fer-lo músic.

Quan començo una novel·la faig una sèrie de tempteigs al voltant d’una idea primigènia (o al voltant d’una cosa més etèria com el gest de Fra Junoy o l’agonia dels sons, o un sentiment boirós de ganes d’escriure, o sobre una imatge…). Durant uns dies dono voltes a aquest element essencial sense saber si allò acabarà essent una novel·la o no.

No és fins que aquesta nebulosa informe es vagi concentrant en un personatge que m’enamori, que pugui considerar que aquest material és l’inici d’una novel·la. Hi ha d’haver l’enamorament; les qualitats, defectes o virtuts del personatge m’han d’atraure profundament. Fins que no hi ha hagut aquesta concreció, el món que se’m va proposant no arrela enlloc.

Una altra cosa és el començament. Crec que el començament d’una novel·la és essencial. Crec, com diu Garcia Marquez amb altres paraules, que en la primera frase, el primer paràgraf, la primera plana, hi ha d’haver la novel·la, el seu to i el ritme que durà; ha d’incorporar un tast de l’atmosfera i fins i tot un esbós argumental, perquè és la porta. Jo ho pretenc; per tant, no escric el començament al principi. Normalment, les primeres frases prenen la seva forma definitiva quan porto molt més de la meitat de la novel·la feta, quan ja veig el to, l’atmosfera i de què va allò que escric, si és un gratacels o un quiosc, una cova o un palau.

El personatge dona sentit a la capbussada que suposa passar-se anys escrivint.

(…) que jo recordi, només quan porto anys treballant el material se m’acut un final. El que sé segur és que, quan puc dir sense mentir que estic començant la novel·la, no sé quin final tindrà i justament em poso a escriure per descobrir-lo.

Arriba un moment que dic en veu alta que em sembla que ja he acabat. Mai no recordo haver-ho dit amb contundència.

He agafat el costum de donar la novel·la, un cop està en aquesta fase de possible acabament, a uns lectors, sis o set, que són gent que reuneixen les qualitats de ser persones intel·ligents, que saben llegir, que no tenen pèls a la llengua i que m’estimen prou com per no deixar-me’n passar una.

És un moment duríssim però també gratificant, perquè durant unes setmanes estic parlant de la meva literatura amb gent intel·ligent i sensible i es fan evidents les raons mig ocultes per les quals m’he posat a escriure allò que m’he posat a escriure.

(…) que tot el que hi ha al llibre sigui natural i necessari i el lector ho capti com que no podia ser d’altra manera.

Per poder fer teu un tema te n’has d’enamorar.

El que és cert és que pots haver viscut una experiència que consideres notable i que penses que podria ser matèria novel·lística. Doncs bé: els anys m’han ensenyat que mentre estàs vivint aquesta experiència, ja tens prou feina a viure-la. Passat un temps llavors sí que pot començar a créixer dins d’un mateix aquesta necessitat de recreació d’un món que era teu. La distància posa una cortina tènue que esborra les línies massa precises de la veritat històrica i que et deixa el record en la frontera de la llibertat ficcional, en la frontera de l’art.

Els arguments de les meves novel·les no han aparegut d’una manera racional, buscant la història, buscant el conflicte, buscant el clímax i la conclusió, sinó que han sortit, crec que sempre, a partir dels personatges. Per a mi és primordial el personatge. Ell és el que, un cop nascut, em va guiant pel full blanc i em va fent descobrir elements d’argument i fins i tot la història sencera.

El novel·lista ens situa en una època concreta per decisió pròpia i lliure.

Habitualment el novel·lista parla de fets que no ha viscut. El novel·lista inventa. El que ha d’haver estat capaç de viure o compartir, si de cas, és l’aventura moral del personatge.

És bàsic controlar quina i quanta informació estàs donant en cada moment al lector per poder-li provocar sensacions d’interès, de rebuig o de dubte, com la història te’ls està creant a tu. Tota forma d’art comporta aquest grau de manipulació.

(…) el valor i el significat d’un gest, d’una ganyota, d’un mot no dit és essencial. En els seus personatges hi ressonen més les coses no dites que les explicitades. Els seus són personatges curulls de pensaments i reflexions, que estan bullint per dins però que són capaços de tancar-se per elegància.

Aleshores em vaig posar a escriure seguit i vaig començar a ensopegar amb pedres amb què no comptava: els personatges havien de tenir veu pròpia i anhels propis; han de ser versemblants… I potser la pedra més dura de rosegar: quina història expliques amb aquest personatge? Què li esdevé que valgui la pena de ser escrit? O com he d’escriure perquè allò que escrigui, sigui la història que sigui, mereixi la pena de ser llegit?

El lector madur que rellegeix, en el fons el que fa és rellegir-se.

Però la literatura que ens ha afectat profundament, torna a caure en un moment o altre, indefectiblement. I amb la relectura refem la lectura, refem la nostra experiència lectora i refem aquell moment vital nostre en què vam llegir aquella obra. I probablement constatarem que veiem aquella obra amb uns altres ulls. I tant, que són uns altres ulls, perquè nosaltres som el que érem quan la primera lectura més les nostres vivències i lectures que ens han transformat. Rellegir una obra que ens hagi marcat és un dels actes més seriosos de la vida perquè ens situa davant del jo que érem, que encara ens fa més palès, per contrast, el jo que hem arribat a esdevenir.

Escriure per responsabilitzar-se

En general, escric quan estic bé. Quan sento que tinc alguna cosa a dir que valdrà la pena recordar, o reviure, o compartir amb algú a qui llegir-ho li serà bàlsam.

Avui no ho estic, de bé. Fa temps que no ho estic; que arrossego més dubtes que certeses, que la por pot més que el coratge, que em miro i no em reconec. Per això no escric; no m’hi sento legitimat. M’aterra intentar-ho -intentar res- perquè m’arrisco a acumular un desencert més a la motxilla; i ja no sé quants més n’hi caben. Suposo que l’historial pot anular-te fins que no fas net, fins que no et permets començar de zero, i jo encara no m’ho he permès. Miro a passat i a futur i ni m’ubico ni soc capaç de dotar de sentit aquest moment entre marees. Com un tauló de fusta flotant a la mar que ni s’enfonsa ni naufraga a cap illa, ni sosté cap naufràg a sobre que li doni propòsit. Ni sap tampoc què preferiria, de totes aquestes alternatives, el tauló.

Així que avui escric per disciplina. Perquè l’acció vingui abans que les intencions, ara que no me’n queden d’aquestes últimes. Per forçar una màquina que no està acostumada a operar sense raons. Com qui engega el cotxe vell del fons del garatge de tant en tant perquè no es mori la bateria. Per higiene. Per una higiene necessària – i sovint en conflicte amb l’hemisferi romàntic i lliure del meu cervell, que és el que em fa perdre de vista la importància de tocar de peus a terra -. Escric, doncs, per ordenar la casa, per passar l’escombra. Amb l’esperança menuda de trobar alguna resposta en el procés, alguna pista que m’ajudi a entendre el per què tindrà sentit algun dia que hagi estat aquí enmig tan perdut, tan desamparat, tan allunyat de mi i del camí per tornar.

Malhauradament, avui encara no en té de sentit, tot plegat. Per això es fa difícil extreure’n aprenentatges, i agraïments de cor per tot el viscut aquests últims mesos. Pels comiats afectuosos, els bons desitjos pel futur, les llàgrimes valentes d’emoció. És trist i és injust perquè els finals no sempre estan a l’altura del viscut, i es tanquen etapes abans d’integrar-les, abans de poder dir adéu com voldríem. Però ens esforcem i és bonic l’esforç i l’intentar-ho, també quan no ho aconsegueixes. 

I em fa l’efecte que d’això últim no n’he estat gaire bon exemple. Que malgrat tenir poques forces, les que tenia no vaig esgotar-les. Que veient que no arribava al final de la marató, vaig deixar de córrer quan encara podia avançar alguns kilòmetres. I vaig començar a viure arrodonint cap a sota; prioritzant l’estalvi de calòries, la protecció del desgast, les hores de son. El tirar la tovallola abans de lesionar-me, no fos cas. Em vaig autoconvèncer que no donava per més, i vaig deixar d’intentar-ho mentre se m’instal·lava en els óssos una profunda sensació d’incoherència, de victimisme, d’abandonament. De sobreviure a mig gas per no trencar-me, quan el que em trencava era no accelerar fins on el motor donés de si. I vaig confondre el no passar-se de frenada amb quedar-se quiet, a l’espera.

Que com és habitual quan travessem males temporades, he estat molt centrat en el món de fora. En els objectius, les circumstàncies, el volum de feina, la rutina urbana: el context que presenciava el meu defalliment. Però suposo que va sent hora de responsabilitzar-me i dir les coses pel seu nom. El context influeix però no determina, i si canvio només el context els mals me’ls enduc amb mi. Per més radical que sigui el canvi de context; i jo l’he canviat tot: feina, pis, propòsit.

He esperat a tancar l’etapa per escriure’n, per guarir-ne les ferides, suposo que pensant que estarien menys a flor de pell. Però alla continuen. La covardia per haver-ne posposat les cures també m’ha passat factura, i no és fins que sents que alguna cosa torna a dependre de tu que no s’obre un raig d’esperança. Torno a veure que escric i que m’és útil. Torno a tenir ganes de forçar la màquina, ara que he comprovat que tenir-la mig aturada no fa que funcioni millor quan l’engegues. Comencen a fer-me rabia les lamentacions que m’he autoprescrit, perquè me les he acabat creient i s’han fet més reals. I n’estic fart d’aquest bucle on porto instal·lat uns mesos i començo a necessitar sortir-ne, sense por ni obstinació excessiva per la que sigui que hagi de ser la següent etapa.

Deixaré de pensar en el futur per així avançar-hi content, i acabar-m’hi trobant a gust sense voler-ho.