La teva empresa

«La meva empresa
sempre ha estat la família.
I estic tan orgullosa
que fills, i joves, i néts
i parelles de néts,
s’estimen.»

Fa 3 dies va néixer el teu desé besnét
i la Vero va portarte’l perquè el coneguessis,
com jo te’l portaria. «Es la primera visita
que fem fora de casa». I esclar: com no sentir
aquesta urgència?, per aprofitar tots els dies
que et queden. Per beure una micona més
de tot aquest amor i tota aquesta saviesa
que duen les teves paraules, i gestos,
i ulls que han vist tant més
que nosaltres.

M’agrada fer-te preguntes per entendre
aquesta grandesa que exhales,
i bromes després per treure’ls-hi importància.
Fer-te riure: quin regal més gran, àvia.
Que la vida hi ha moltes maneres de viure-la,
i que l’important és estimar-la. Aquest és
el teu mètode, el de l’estimació, m’expliques.
I per això la teva neboda va dir-li a la teva germana
que ella volia ser com la tieta Isabel.
I la Joaquima va respondre-li: «què més
voldries!».
I a tu et va sorprendre,
que la germana gran veiés
com a mestre a la petita.
Però el fet és que malgrat les distàncies,
qui estima amb la teva entrega se’l
reconeix d’una hora lluny. I aquesta
resposta era l’admiració per a tu
de la Joaquima.

Perquè el teu mètode va més enllà
de generacions, de circumstàncies i fronteres.
I quan et truco des de les muntanyes colombianes
tu, quasi més que ningú, sento que comprens
perquè vaig escollir un camí diferent al dels altres.
Una cosa díficil d’entendre, però tant t’hi fa,
que estigui lluny, perdut, convivint entre cavalls, cabres i gallines en comunitat.
Perquè em dius que confies: en el meu criteri,
en l’humanisme. «Vosaltres agafeu les virtuts
i defectes de la gent perquè siguin fàcils de compartir-se».

I m’emociona que una àvia pugui entendre
el seu nét així d’aprop, així
d’íntimament.
Saltant-se totes les normes i convencions socials
que senyors i senyores importants han definit durant anys
només pel bé d’estimar-se.
Deixar el judici de banda i posar el cor per davant.

Gràcies a la tecnologia, per l’internet i els telèfons amb càmara.
I a tu per l’obertura de saber-los fer anar.
Porto anys sentint-te aprop sense tocar-te,
i això em consola quan penso que un dia
marxaràs.

Que igual que el teu besnét neix,
la teva cunyada se’n va,
i aquests dies que has estat fluixeta
em preguntes dolça que quan vindré de visita,
que no saps quant temps més aguantaràs.
I jo et contesto que tant de bo aviat, que
espero que com a màxim en un any. I que
quan vingui no vindré només a dinar,
sinó a instal•lar-me uns dies amb tu al Maresme.
Que confio en la dieta i els plats de la Maria
perquè recuperis forces, i en les nostres ganes
de retrobar-nos en persona per veure’ns.

Però m’insisteixes que «tant hi fa els anys de més que em queden, els que siguin:
jo no deixaré d’apretar-te fort la mà».
«Em sents? No et deixaré d’apretar fort la mà».
I jo et crec, àvia,
perquè ja ara
sento que ets amb mi
en totes les coses que faig.

Contradiccions i escriptors

Escric això en comptes d’escriure pàgines del llibre que algun dia voldria publicar. És com fugir a mitges, una procrastinació descafeïnada. 

Llegeixo articles sobre la novel•la que recent publica una jove de Barcelona. És del noranta-quatra, un any més que jo. Tinc un any de marge, em dic, en aquests càlculs estúpids de matemàtiques absurdes.

Penso que em compraré el llibre -que miraré si el venen a la tenda d’Amazon-, i que compararé si jo podria escriure una cosa similiar. Em fa por concloure que no, que m’agradi massa. És així de lletja la inseguretat humana, que ens alegrem de la mediocritat dels altres. 

Després em pregunto: estic orgullós, jo, del que faig amb els meus dies? 

Sovint penso que sí. Que visc una vida que m’agrada. Prou autèntica -convisc en una comunitat a la muntanya-, exòtica -una muntanya colombiana-, i estimulant -viatjo quasi cada dia al món interior de persones d’arreu del món que busquen pau per als seus conflictes-. Aprenc un munt de les filigranes mentals que els humans ens inventem per tirar endavant, tapar el buit, fer el que bonament podem. És sagrat i interessantíssim tot el que som, i el dolor, i el que ens esforcem per ser.

D’altres vegades penso que enyoro passejar a Barcelona de nit. Agafar un bicing i pedalejar passeig de Sant Joan, l’Avinguda del Paral•lel. Que faci una mica de fred. Parlar català. Anar al cine. Sentir-me productiu davant d’un ordinador en una oficina blanca amb aire acondicionat ideant estratègies per ingressar més, assolir més, fer-ho millor. Rebre a final d’any la paga doble i el copet a l’esquena d’un home gran i savi i emprenedor que em digui que soc collonut. Anar a fotre unes cerveses amb els amics a la taula d’alumini d’una terrassa que faci cantonada entre dos carrers on passin pocs cotxes.

És estrany, però la contradicció em calma. No sento que hagi d’escollir sinó que tinc el plaer de conéixer i haver gaudit de dues vides diferents, i d’un privilegi que em permet compaginar-les i moure’m d’un costat a l’altre -si ho vull-. Que potser algun dia una editorial catalana em vol publicar un llibre. Que probablement el que escrigui -com aquest article- no li canviarà l’existència a ningú. Però tant de bo que faci companyia, com me la fa a mi. Que consoli i alleugereixi contradiccions que són matèria prima de l’ànima. Que desperti una esperança. Que creiem que som més tendres que no pas insuportables, malgrat som capaços dels dos extrems i això precisament ens ho fa més entretingut. 

Que espero que la nova novel•la d’aquesta noia sigui bona, i li vagi bé, i li generi ingressos passius durant un grapat d’anys perquè no és senzill redactar un coi de llibre. Que jo pugui aprendre de la seva determinació d’anar cap a on vull. I que demà en comptes de vagarejar pel laberint de plecs del meu cervell i esbossar un article inofensiu, redacti algunes pàgines més del llibre que vull escriure. 

En un any ens veiem

Mentre ens abràçavem l’adéu vaig dir-te
que com a màxim en un any ens veuríem.
Que gràcies per venir de visita, i creuar aquest oceà
que en el fons he estat jo, que l’he posat
enmig de nosaltres.

No vaig notar-ho mentre marxaves de l’hostal,
ni quan vaig estirar-me al llit de l’habitació.
No vaig notar-ho fins que la Cat va tornar
de la sessió de yoga, i va dir-me que feia
carona.
«El meu millor amic acaba d’anar-se’n»,
va sortir-me així de la boca, i les llàgrimes
dels ulls en escoltar-me.
Perquè de vegades cal algú que ens escolti,
per saber què és el que ens passa.

Igual que quan tu i jo érem joves
i per entendre’ns a dins el millor era
parlar a fora amb l’altre.

Vaig quedar abraçat a ella durant estona
plorant en silenci perquè no vull una vida
lluny de tu ni lluny de casa, si es que no són
la mateixa cosa. Perquè quina merda
això de dir-te que ens veiem en tres-cents
seixanta cinc dies, quan ens vèiem cada dia
mentre creíxiem fins ser qui som ara.

Aquells adolescents que es pixaven de riure
al pati de l’escola, són seves les petjades
adultes a la sorra de Mendihuaca.

Que jo també et trobo a faltar, germà,
que sé que soc jo qui vaig marxar
però també que soc feliç en aquesta
terra llunyana. Que quin orgull
que hagis volgut venir a viatjar-la.
I que si per algun motiu em costa quedar-me,
i que si per algun motiu penso sovint en la tornada,
és per gent com tu que sé que ja no tornaré
a trobar a la vida.
I no em fa falta.
Perquè sé qui sou i on viviu i que mereixem
més sobretaules,
que tornaré i faré llar a algun lloc on puguem
passar junts els caps de setmana.

I que fins aleshores, soc tan afortunat
que creueu mig món nomès per venir
a donar-me l’abraçada.

Passat i futur a la platja de Mendihuaca

Hamaca davant de mar. És ja de nit al Carib i hi ha llumetes penjades entre les palmeres. Estem en aquest hotelet cuquíssim de la platja de Mendihuaca i veiem les onades trencant a la sorra des del llit. Aquí és on la vida ha volgut que coincidiu la meva persona preferida del passat i la del meu present -tendint asimptòticament a futur-.

Hem canviat força i a la vegada som els mateixos adolescents de sempre. Ara tenim nòvies que sembla que podrien ser les definitives, per això les hem convidat fins aquí per coincidir tots plegats. I elles miren la nostra amistat bromàntica amb la tendresa que susciten els vincles pels que val la pena existir. Els de la complicitat dels riures forts, com els que acumulem tu i jo de fa dècada i mitja.

I a mitja caminata pel parc natural tu tropesses i exclames «mckauli culkin!» mentre derrapes un michael jackson. Jo matiso «ma caigui culkin», i tu et descollones amb el megàfon intern que dus incorporat de sèrie. I els hi expliquem en anglès a les dues què volen dir les expressions: «n’hi ha per llogar-hi cadires», o «és de jusgat de guàrdia» amb l’esperança que algun dia aprenguin aquesta llengua nostra que és el que més ens fa sentir com a casa de tot el planeta.

I la veritat és que no devem ser tan graciosos, però hi ha una inèrcia i una familiaritat que ens esgarrapen el somriure per defecte quan estem junts. La previsió del que farà o dirà o intentarà l’altre, i encertar-la, i gaudir d’aquesta coneixença quasi horoscòpica que regala la història compartida. El fitxar els estius a Sant Pere, les sobretaules amb tuns pares, les cançons de Bruç, els patis comentant la jugada. El presentar-nos els amics de la universitat i ser el més-u de referència de l’altre, quan els contextos quotidians van prendre direccions diferents. Tu la de ciències i jo la de les matemàtiques per gent justeta.

I ara… doncs ara ja no seríem el més-u de l’altre. Tu ets amb la teva nòvia assegut a la sorra i jo a l’hamaca al costat de la meva parella. No són ni les quatre de la matinada després d’una festa major ni estem sota el pi del carrer gregal, i ja ens agrada. I ja sabíem que això passaria. I l’únic que esperàvem de joves era que les escollíssim bé que tocaria passar molt temps amb la dona de l’altre. I carai, crec que l’hem petada força. Les dues són fantàstiques, llestes i interessants com si soles, i parlem els quatre un anglès que la profe del manyanet n’estaria ben orgullosa.

I em quedo rumiant que és graciós, com la vida dóna voltes. Que sens dubte és un luxe tenir-te i que coneguis tan bé i tan de prop els loopings que ha donat la meva, i viceversa. Posar en perspectiva qui som i qui érem, si és que això pot explicar-se. Que et quadri la dona amb qui vull construir futur, i que et caigui bé, i que la imaginis d’amiga. Que ella pensi que ets una festa, com ho penso jo, i que admiri el bon gust que tinc a l’hora d’escollir les persones que vull a prop de mi.

Ens visualitzo en sopars amb criatures corrent per allà. Les vostres riallades -la seva i la teva-, que són de lo milloret amb què m’he topat en aquesta reencarnació. La complementarietat amb què em rieu els jocs dolents de paraules -els que no fan gràcia a un li fan clic a l’altre-. I discutiu i us retreieu com li pots riure aquesta porqueria, que així li dones ales.

Soc feliç que us hagueu conegut, que us agradi la presència mutua, i que estigui envoltat de persones tan històriques com vosaltres. Que el passat i el futur encaixin com les palmeres i la jungla s’acosten a la platja. I el contrast és estètic i fàcil i fluïd, com la vida prop de la natura.