Manual de gestió de la ràbia

Ahir vaig emprenyar-me com feia temps que no em passava. Un senyor cabreig, d’aquells que es noten, que demanen pas per sortir cap a fora i expressar-se i dir improperis dels que te’n penedeixes. I què has de fer, quan la bilis se t’acumula fins que et vessa per la boca?

Primer, apartar-te. Si t’enganxa el foc amb gent al voltant, més val prendre distància. No volem ferir, i menys quan és l’emoció i no nosaltres, qui parla. Jo ho vaig intentar com vaig poder, però sí; podria haver demanat anar a fer una volta, passejar cinc minuts, proposar una pausa. No vaig tenir la lucidesa. Aixecar-se i donar voltes per la sala i mirar per la finestra no va ser suficient. Per tant, primera errada.

Segon, desfogar-te. Aprofita el passeig per enviar una nota de veu a un bon amic que estigui lluny, i caga’t en el Sant Pare. Un amic que estigui desvinculat del tema, que faci de coixí, que ni li vagi ni li vingui la teva ràbia. Treu tots els filtres i digues moltes paraulotes i narra amb pèls i senyals la injustícia que veus que s’està cometent contra la teva persona. Potser no tens raó i pixes molt fora de test, però això és igual, ara. Crida la teva història. Enviar a prendre per cul a tots els idiotes que s’ho mereixin, i posa’t les botes. Aprofita per ficar cullerada. I que ningú t’interrompi, mereixes desfogar la teva veritat. Esbiaixada, com totes les veritats que existeixen.

Jo no vaig saber crear-me l’espai per desfogar-me, per tant, segona errada.

Tercer, descansa. Deixa que passi el temps, ves a dormir, demà serà un altre dia. O si has de tornar a la reunió, pilota endavant, sobreviu-la com puguis; potser no serà el teva millor jornada ni les teves idees les més encertades. Però tampoc ho han de ser sempre, fenòmeno. Cuida les paraules, i els gestos. Agafa-t’ho amb calma, i si continues fortament emprenyat, és que t’has quedat a mitges en el segon pas. Clava’t les ungles a les mans i aguanta fins que torni a ser segur desfogar-se. Repeteix el pas dos, fes esport de contacte (córrer, per exemple), crida a un coixí, o fot-li de cops a sobre. I així fins que se’t baixi la ràbia. Desfoga’t, primer, després relaxa’t.

Jo he deixat passar un dia, i per tant, el temps va fent la seva feina. Ara que ho penso, una bona desfogada no l’he feta, així que en prenc nota per aquesta tarda quan vagi de passeig. Però la ràbia crec que la tinc desactivada, i em sento amb força serenor en general. Només quan hem canalitzat la ràbia i n’hem agafat distància és quan podem aprendre d’ella, i passar a l’últim pas de tots:

Quatre, agafa perspectiva. D’aquí, el text que llegeixes. Què diu, de tu, aquesta ràbia? Què significa? D’on surt? I per què t’activa? Les emocions ens envien missatges; d’algun tema per gestionar, d’alguna inseguretat arrossegada. Desaprofitar-los seria cosa malaguanyada. Així que vull fer repàs de l’incident, i sobretot, del que aquesta ràbia indica de mi. Per això volia escriure aquest text. Així que vinga, què explica, en realitat, aquesta ràbia de mi?

1.Incapacitat de comunicar-me. El cabreig venia perquè les persones amb qui estava no m’entenien, no compartien la importància del missatge que els hi explicava. I això em frustrava perquè a més a més, em considero bon comunicador. Si, considerant-me bon comunicador, les persones del meu voltant no m’entenen, és que la culpa és seva. I la injustícia es comet contra mi. D’aquí la ràbia.

-> Agafant perspectiva: Ara bé, tots sabem que la comunicació és cosa de dos. I per tant, jo tampoc estava sabent transmetre el meu missatge. Això sí que emprenya, i és el que emprenya de veritat: perquè aquí la responsabilitat és meva. No hi ha culpables externs. Si vols que t’entenguin, sempre pots refinar la teva comunicació. Explicar-te amb gràfics (jo que no sé dibuixar). Detectar millor el punt de confusió, clarificar-lo. Als altres no els pots canviar, i tenen dret a que no els canviïs. Només faltaria. Igual que tu no vols que els altres et diguin com has de ser, o què has de pensar. Per tant, el deure és espavilar un mateix. La ràbia és cap a mi, el responsable soc jo.

2. Efecte mirall: com em veig vs com soc. No només les persones del meu voltant no m’entenien, sinó que a més es decantaven per la opinió contrària a la que jo defensava. I que, a més, era defensada per un altre interlocutor de la sala a qui jo mateix havia convidat al debat. Una persona rígida, tossuda, persistent en les seves opinions… com jo. Característiques que totes elles també podrien definir-me, quan ens referim a les meves conviccions.

-> Agafant perspectiva: Les persones que ens fan ràbia ens diuen alguna cosa i ens parlen de nosaltres: ens fan de mirall. I per tant, són una porta d’aprenentatge brutal. Cal estar agraïts de tenir gent així al voltant, perquè t’obren la porta a entendre’t des d’angles que no coneixies fins ara.

Jo considerava que l’interlocutor que tenia al davant (un referent en molts sentits) en aquest cas estava fent afirmacions sense coneixement de causa. Sense tenir en compte totes les variables rellevants. Fent assumpcions no validades, i expressant-les amb ferma rotunditat.

I sabeu què? Me n’adono que us mentiria si no admetés que jo també ho faig constantment. Que també soc tossut, i capquadrat i inaccessible d’entrada en les meves certeses. I que aquestes certeses sovint no estan validades, ni refermades pels seus implicats directes. De fet, per a més inri, la opinió que jo defensava en el debat tampoc estava validada, igual que ell no tenia validada la seva. Conclusió? Validem-la junts. I donem-nos l’un a l’altre la paciència que cadascun requerim. Que jo ahir he de confessar que no li vaig donar a ell la paciència que m’agrada que em donin a mi.

3. Inseguretat de no tenir raó. Quan dos bàndols confronten dues opinions, sovint cadascú parteix de la necessitat de tenir raó i convèncer a l’altre. Independentment del contingut, independentment de que la nostra sigui, en efecte, la decisió encertada. Ens identifiquem personalment amb la opinió que defensem, i si la nostra idea es demostra invalida, sembla que nosaltres també siguem invàlids. Per això volem convèncer a tota costa. I per això ens cabregem quan no ens compren un argument: com pot ser que aquests inútils no vulguin entendre la solució correcta? (que és, com no, la que nosaltres proposem).

-> Agafant perspectiva: en realitat, quan algú està serenament convençut d’una opinió, no li cal convèncer l’altre. No cal que li validin la seva certesa. Ni que cridi per passar sobra la certesa de l’altre. Com a màxim, el que pot haver-hi és una compassió humil perquè creiem que les seves conviccions no els hi fan bé. I expressar-ho des del respecte i la paciència, que ha de ser cadascú qui arribi a les seves conclusions quan toqui i com toqui. Responsabilitzar-te d’expressar clarament la teva visió, i ja.

Per tant, jo soc el primer que no estic segur del que defenso, en realitat. Que potser m’equivoco. Que m’equivoco sovint. I que no passa res, i que per això compartim perspectives. Que tinc la sort de portar força bé que em demostrin que no tenia raó (encara que trigui en adonar-me). Admetre l’error als quatre vents i agrair moltíssim el feedback.

Que no som el que pensem, ni el que creiem. Ni la nostra identitat s’ha de fonamentar en les nostres conviccions, sinó en la capacitat per canviar-les, renovar-les i acollir-ne de noves. Això és el que ens fa elàstics, i flexibles i oberts a créixer.

Dilluns demanaré perdó content i donaré les gràcies agraït a aquesta persona que m’és porta per aprendre molt d’ell, i aprendre moltíssim de mi. I a la ràbia, que ens insufla la força per posar-nos les piles i rascar-nos allà on pica, que és el primer pas per identificar la ferida.

Canto jo i la muntanya balla – Irene Solà

Les estovalles blanques són tan boniques que no s’hi pot menjar a sobre.

Se li ha assecat la boca, a l’avi Ton. Com una pansa. A alguns homes se’ls encalla i se’ls asseca la llengua dins de la boca, i no saben obrir-la ni per dir coses boniques als seus fills, o coses boniques als seus nets, i així es perden les històries de les famílies, i ja no saps res més que el pa sec que menges avui i la pluja que cau avui i el mal que et fan els ossos avui. Tristesa de muntanya.

I a l’hora de marxar em recitava poemes a cau d’orella. Poemes que parlaven d’una noia que era jo. 

Ja me n’adono, de les trampes que em fa la memòria. Dels paranys que em para el cap, que em pensa només les coses bones, que tria les pomes boniques de la safata, i llença, com peladures, com castanyes bordes, les coses dolentes, com si no haguessin sigut. I no sé jo què fa patir més: si pensar només els records bons i deixar fer a l’enyor, tan punxegut, i a la frisança aquesta que mai s’assedega, i que emborratxa l’ànima. O si banyar-me als rierols de pensament que em porten cap als records tristos, dolents i tèrbols, i m’ennueguen el cor i em deixen encara més òrfena de pensar que el meu home no era pas l’àngel que jo corono. I que no m’estimava prou, com, de fet, no estima prou cap home.

La pluja ve de llocs i sap coses.

L’eternitat, cosa lleugera. Cosa diària, cosa petita. 

Als veïns, als homes, als pagesos, se’ls saluda amb un cop de cap sec, seriós, respectable. Però a ells dos els faig adeu amb la mà com es diu adeu als nens, amb alegria i vehemència, amb el braç aixecat i en moviment, com si fos dalt d’un vaixell o davant d’un autobús. Adeu, adeu! Els dic adeu amb entusiasme, com als nens, perquè encara són nens, hòstia.

I, segurament ara, sona el tret.

(…)

I qui sap si, de fet, el tret sona ara. 

Sona, com les coses dolentes que passen al món, que si no li passen a sobre, a un, és com si no foren passades. Criatures. Que sou dues criatures. Que l’arma s’ha de dur amb el fiador posat. Càgum Déu. Que la vida, i el món i la història i tot el que passa, n’és plena, de coses dolentes que han ocorregut quan no tocava, on no tocava, i mentre ningú les aturava.

–¿Què ha pasado? – pregunto jo, i assenyalo amb la mà el moviment general.

–Nada, un accidente – em diu. I ni un pèl eriçat. Ni una intuició petita. Ni una mica d’engruna de por. Cap cosa. Un accidente. Com si els accidentes passessin lluny. A altres bandes. A gent que un no coneix. Com si no hagués de ser mai avui, el dia d’un accident. Nada. Nada. Un accidente.

Havia sigut bonic que la meva mare fos la meva mare. I que el meu germà fos el meu germà.

Respiro ben fort perquè m’arribin fins al fons dels pulmons aquest aire tan net, i tan moll i tan pur de muntanya. Aquest aroma de terra i d’arbre i de matí. No m’estranya que sigui més bona, la gent aquí dalt, més autèntica, més humana, si respiren cada dia aquest aire. I beuen aigua d’aquest riu. I contemplen cada dia la bellesa que fa mal a l’ànima d’aquestes muntanyes. 

(…)

Els de ciutat vivim tots aigualits.

Aquí dalt el temps també té una altra consistència. És com si no pesessin el mateix, les hores. Com si no duressin el mateix, els dies, ni tinguessin el mateix color, ni el mateix gust. El temps aquí és fet d’una altra pasta, d’un altre valor.

Després de dir un poema, sempre deixo una mica de temps. Després del ressò de les paraules, després que la meva veu hagi tocat totes les coses, i hagi omplert tot l’espai entre els estris, faig silenci. Per separar el poema de la resta. I escolto. El poeta diu. El poeta proclama. Però el poeta també escolta. Algun ocell. L’aire que es torna a fer amo i senyor de l’espai entre les fulles. El xiulet prim que fa el món, al fons de tot de les orelles.

És un dels poemes de què estic més orgullós, aquest últim. No és un poema trist. Que ningú s’equivoqui. És un poema melancòlic. Perquè a vegades la bellesa deixa sense aire.

La inspiració, bona companya!, ve de temps llunyans i també de les coses que són a prop.

Vine, mare, que parlarem

de les coses que passen al bosc, a la nit,

de les coses que passen al cor, a la nit,

Quan la Sió va perdre el cap, el meu home va dir que a vegades, per sobreviure, has de tirar terra sobre els records, però que qui ha patit massa sempre hi tira massa terra. L’Agustí hi pensa molt, en la història de tots plegats. Busca el perquè de les coses. L’analitza. És la seva manera de trobar pau. Entendre els fets, les persones. Però no totes les coses es poden entendre, estimat.

Perquè hi ha coses que no vols aprendre, que no hauries d’aprendre, i les aprens per sempre. I ja no es pot fer res, ni es pot voler res, ni sentir res, de tanta por. Ni es pot tornar a ser com s’era abans, perquè abans no s’havia après la por. La por, quan t’agafa, és el final. I llavors s’han de prendre les pastilles i s’ha de dormir i l’endemà, o l’altre, s’ha de tornar a començar. 

La Clara plorava als peus del llit quan jo li deia que no volia estimar-la més, i llavors, quan la mare va tornar de la cafeteria de l’hospital, se’n va anar. I sé que li truca, a vegades, a la mare. I jo li vull el bé, però no vull haver de cuidar-la. No dic protegir-la d’homes que ens entrin a casa. Dic preocupar-me’n, dic preguntar-li com li ha anat el dia, dic pensar en ella i pensar en les coses que farem junts. Vull estar sol tota l’estona, ara. Per això em va agradar la casa, perquè era una casa sola des d’on no es pot veure cap altra cosa.

No hauria sigut una dona atractiva, en una ciutat. Hauria sigut una dona estranya, o una dona basta o ves a saber, però allà, amb el gos i els coberts d’eines darrere l’hort i amb les gallines i els arbres, i la carnisseria, allà a la cuina, era una dona que volies que sabés qui eres. I llavors vaig pensar que havia de parar de mirar-la i de pensar si era o no era atractiva. I de mirar-li els pits i de mirar-li el coll i el clatell i intentar descobrir el què o el perquè del que li volia. Prou, para. I després pensava que feia tants i tants dies, i mesos i temps, que no se’m llevaven a dintre les ganes de res, i que no trobava ni res ni ningú atractiu, que llavors em deia, fes, Oriol, fes.

I tu què fas?

I vaig tenir por que em demanés coses i no sabia si podria explicar totes les coses. I li vaig dir:

Escric una novel·la – com la broma que els hi faig als amics. I va fer que sí i no va dir res més, no va preguntar de què va o sobre què escrius, i mira que tenia preparada una bona resposta, i llavors vaig dir – : És broma. Em recupero – i va fer un petit cop de cap i va encendre el fogó del cafè i tampoc va preguntar, recuperar-se de què. Va portar tasses i una fusta, i em vaig sentir bé, i quan em vaig sentir bé, el gos va venir a dir-me coses i jo li vaig acariciar el morro fi, i els ulls foscos em miraven desinteressats i amatents.

No havia tornat a beure cafè des de l’accident, i no em vaig atrevir a dir res i me’l vaig prendre i vaig pensar que si aquella nit tenia angoixa, almenys l’hauria desencadenat una cosa bona. 

I llavors vam parlar molta estona, i ens vam beure el cafè i vam dir moltes coses. Venien les unes darrere les altres, i era estrany, perquè ella parlava només d’ella i de la gossa, i no va dir res de ningú més, i no podia ser que no hi hagués ningú més, i jo no vaig comentar res de qui era abans, ni de l’accident, i no podia ser, perquè tot el que soc és per culpa de l’accident i li vaig dir:

–Un dia t’explicaré de què m’estic recuperant. – I va aixecar la tassa de cafè com si fes un brindis. I després vaig marxar i la gossa em va acompanyar fins a mig camí.

I llavors una tarda va treure una ampolla de whisky i va dir que avui faríem carajillos. I jo no havia tornat a beure whisky des de mai més, i vaig posar les mans sobre la taula i vam beure carajillos. El whisky va obrir una porta dintre meu, i li vaig dir, hi havia una vegada jo i la Clara que dormíem abraçats en un llit. I hi havia una vegada dos homes que ens van entrar a casa. I un tenia una pistola i ens va treure del llit i ens va posar de genolls a l’estora.

Es fan tan llargs els dies que ella no hi és, tan llargs com si fossin una vida sencera. Sempre torna, i ja ho he après, que sempre torna, però a vegades encara m’imagino que no torna i llavors pateixo. I ploro sola. Ploro i ploro i ploro i ningú em sent. 

(…) I riuen més, i com més gots s’empassen més a prop s’asseuen.

Perquè tens catorze anys, i quinze, i setze i disset i només cries ganes de fugir. De marxar d’aquí. De conèixer gent que hagi vist coses. Coses de debò. De veure coses, tu. T’has enrotllat amb la meitat de nois d’aquest poble i no se t’ha encès ni una espurna. Res del que ningú té per oferir-te t’interessa. I aquest lloc pesa com una llosa, com una vaca en braços. Tot tan petit, tot tan igual. Jo només volia ser fora. Només volia una moto que, per cert, no se’m va comprar mai. Només volia un cotxe, i aire! Bon vent i barca nova. Però roda el món i torna al Born, que diuen. I aleshores un dia, vint-i-pocs anys després, t’asseus en una taula amb la teva dona, teniu dos bessons de cinc anys amb un ull de cada color. Tots dos. Preciosos. Un ull que marxa cap al groc i un ull que se’n va cap al verd. I l’Alícia et diu, jo crec que hi podria viure, al teu poble. Aquesta barcelonina preciosa! I t’ho rumies bé, i penses que tu també podries, tornar a casa. Que la Cristina de divuit anys provaria d’estangular-te, però que tu, als teus trenta-nou, podries. I els pares ho han dit sempre, això d’arreglar el pis de dalt per vosaltres. I els nens són petits i hi sou a temps, de canviar-los d’escola i d’ambient. I tu n’estàs cansada, de Barcelona, tan cansada com se’n pugui estar del teu piset a Sants. Que ha estat bé, mentre ha durat, però potser ja toca. I aleshores donen una plaça a l’Alícia a l’institut de Ripoll i ja ho teniu. Vint-i-un anys després, dona i criatures incloses, la Cristina torna a casa.

No me’n vaig adonar, jo, que tot això ho enyorava. Que tot això m’agradava de debò. Quan vaig marxar, vull dir.

Era molt guapa. D’un guapo que no te n’adonaves si no te la miraves. Jo volia ser una mica com ella, bonica però valenta, amb uns braços gruixuts i sensuals, i volia tenir un xicot com en Jaume, que m’estimés com ells dos s’estimaven. O no. Fora, en Jaume. M’agradava la Mia. M’agradava cabronament, abans d’entendre-ho i tot. Té una cosa molt sensual, la Mia. Molt íntima. Molt que vols que et tingui en compte.

Es van morir un grapat de xavals ara farà un any i el poble es va quedar tocat. I jo, quan la gent començava a parlar-ne, que a la gent li agrada de parlar de coses tristes i macabres, me n’anava. Perquè anaven tots beguts, fent bots dinte d’un cotxe, i van sortir de la carretera i es van estimbar i es van matar tots cinc. I aquest poble és prou petit perquè si no en coneixies un, en coneixies un altre, i si no, coneixies el seu pare o la seva germana. Que jo me’ls imagino, dins del cotxe, tots rient i tots fumant i tots fent broma de tanta sang dins les venes, de tan poc patiment, de tanta diversió i tanta vida. I penso en l’última cosa que devien dir abans que el cotxe cardés volantada i llavors, pam. Una estona de mal, i una estona de por, si hi arriba, i llavors res més.

Serveix dos gintònics. M’he quedat el seu cigarro i se n’encén un altre.

–  Saps què en penso, jo, dels homes hermètics i misteriosos que no diuen res, que no expliquen res? – pregunta-. Penso que són buits com una closca, i no tenen res a explicar.

– Vaig matar un home.

Aquí el tens, un tresor com un secret. Una sacsejada petita de l’ànima. Una història per pensar-hi, una anècdota per explicar als amics. Una veritat com una fruita podrida. Una escena trista.

El cotxe m’espera a les fosques i m’hi fico i fa olor de casa petita. Condueixo cap a fora del poble en comptes de cap a casa, perquè la nit és freda i la birra és fresca i les voltes dels revolts són la promesa d’un benestar. Siusplau, un benestar. Premo fort el gas, i agafo els revolts com qui balla. com qui escapa.

L’Oriol no és mai la mateixa cosa. Quan fa l’amor és una cosa silenciosa que sap fer carícies. Un home sencer i una bona companyia. Però a vegades, després de fer l’amor, és un home trencat (…) L’Hilari era sempre la mateixa cosa. Era com l’aire del matí, d’hora. Fresc i fi i ple d’idees i de gans i possibilitats. Però sempre com l’aire del matí. Mai com l’aire pesat de la tarda. Mai com l’aire gandul del migdia, l’aire blau del vespre o l’aire fosc de la nit. La meva mare, com l’Oriol, sempre era una cosa diferent. No tenies idea de si et cantaria o et renyaria. I després, quan es va fer gran, amb la malaltia, no sabies si seria una nena o una vella, una mare o una filla, si et coneixeria o es pensaria que eres la seva tieta Carme o ves a saber. L’avi Ton era sempre la mateixa cosa. Però era una cosa avorrida. Avorrida com els estris que s’han espatllat. Com una bombeta fosa de veritat, sense cec que l’apagui. I en Jaume també era sempre el mateix. Un os bru del Pirineu, era. Però en aquesta banda ja no en queden.

És agradable de no fer res, i no dir res, i no mirar res, després de fer l’amor.

I de cop, en Jaume plora. Plora assegut a la taula, sense gemegar. Costa de veure, però les gotes que li cauen sobre els braços i sobre la fusta són rodones i gruixudes, i fan cling, cling. Com una gotera. La gossa, que ho nota, se li acosta i li clava el llom als bessons, i de la carícia de l’animal, ell plora més. Jo, primer, no el vull mirar mentre plora. Com si no estigués bé. I agoito les brases amb el cor vermell. Però després penso que l’he de mirar. Que és una bona cosa, plorar. I que, de fet, em deu aquestes quatre llàgrimes, i em giro i el miro.

Al principi, després que es morís l’Hilari, quan me l’imaginava tornant, en Jaume, venint, desfet, el rebia amb tendresa. Ens abraçàvem i ploràvem, ens abraçàvem i ploràvem, i no feia falta que li digués que el perdonava perquè ja ho sabia, a través del meu cos, que el perdonava.

–Ho sento.

Ja ho sé, que ho sents, però no dic res perquè està bé que ho sentis. Perquè has de sentir unes quantes coses.

– Sento que no tornessis i sento haver volgut sempre que tornessis. I sento que l’Hilari es morís per culpa teva i que això ho rebentés tot. I sento perdonar-te, quan et perdono. I sento no perdonar-te, quan no et perdono. I sento que a vegades no n’hi hagi prou amb sentir-ho, com a vegades no n’hi ha prou amb estimar-se.

En vida vostra

M’entristeix que la teva vida giri entorn la meva quan no puc abraçar-te, ni penso en trucar-te cada vespre, ni soc conscient de com m’estimes. I és una merda perquè marxaràs sense estar convençuda que t’adoro; i no em mereixo que ploris d’enyorar-nos. 

Que tant de bo haguéssim estat petits per sempre, només per veure’t somriure com a les fotos. 

Que no hi ha bondat més grossa i amor més tendre, que van engreixant-se cada dia mentre et fas menudeta. I les llàgrimes et cauen només de respirar, de veure’ns tan poc i tan curt al replà de l’escala, de peu i adolorida. I sabent segur que això no millora. 

M’entristeix que aquesta vida que encara m’il•lusiona a tu se’t faci tan feixuga.  Que només responguis «en vida vostra» quan et diem per molts anys, com si la teva ja no importés. I a mi m’importa. I se’m fa nus a la gola de veure’t tan fluixa i no saber o no poder animar-te, i que et valgui la pena.

Els llocs i els altres i el com acostar-se

Els llocs que habitem ens fan ser nosaltres. Ens delimiten el pati on jugar, les possibilitats a l’abast.

El mar, la pinassa, la sorra reflectint-se en els mosaics de l’Alhambra ens convidaven a un silenci solemne. A una curiositat d’infància. Primer discreta, després eufòrica i compartida, perquè la drecera ens havia portat fins allà, havíem arribat. Fent trampes, sí, però la sensació era real. Les onades, l’escuma, els núvols movent-se, el penya segat verd i els vaixells de carrega en la llunyania. Tot preciós, i real i divertidíssim. L’enfoc estava trucat, però només l’enfoc. Les roques, els camins, els arbres, el sol continuen existint al capvespre, i si els veiem diferents és que som nosaltres. Que ens hem distret, que hem perdut el punt de referència.

Però ara sabem que existeix.

Ens hem mirat veient-nos només a nosaltres, els ulls i el somriure i la barba.

I com sempre, el dubte. De si el coneixement ens esclavitza o allibera. De si acabarem vivint presos a la platja o el record ens hi farà tornar des d’altres angles, carregant a la motxilla una enyorança saludable. Com el pícnic del dinar, o el jersei per si refresca. I sabrem apreciar-la tal com ens la trobem, probablement diferent, sense necessitat d’afluixar una mica el vent o pujar un grau la llum o esborrar-hi la parella despullada que s’hi banya.

Ens miren de reüll, i ho saben. Riem i els saludem des del nostre racó de cala.

Les persones que ens acompanyen, també, tant o més que els llocs, ens són matèria prima de l’ànima. I converteixen un espai en fosc o fàcil, que la cova pot ser acollidora i insegura. Amb uns caminem descalços sobre la terra tova i amb d’altres agraïm que no se’ns endugui el mòbil l’onada. No passa res, tot està bé. I tots els camins ens duen allà mateix, si t’hi fixes. A la sortida del bosc, on hem aparcat el cotxe.

Però esclar, hi ha rutes més lleugeres. I no ens és indiferent, perquè volem viure Bé. Estimar Bé. Perquè l’entorn importa; els llocs, les persones. El com ens relacionem amb elles. I llavors un podcast mentre cuinem el sopar ens recorda coses. Descobriments de la ciència, indicacions sobre el mapa. Que poden ser-nos útils, que poden obrir-nos portes. Com per exemple, que tendeixen a un major benestar les persones que no són protagonistes tota l’estona. Les que s’aboquen als altres sense negligir-se, i reben i senten les seves històries com un nadó en els braços gronxant-se suau. O que aquella gent que parla amb desconeguts al carrer, al transport públic, a una cua de bar o a un banc mentre espera, afirma estar més contenta quan acaba el dia. I que pel que sembla, ningú s’ho esperaria. I a tots ens fa mandra d’entrada. Suposo que perquè confiem poc. En els llocs, en els altres, en el com acostar-se.

Si aquest carrer fos meu – Stefanie Kremser

Un llibre bonic de fragments que il·lustra com els llocs que habitem ens deixen empremta dins.

I ens vam confessar els uns als altres que les nostres ciutats habituals, Barcelona i Quebec, eren boniques, sí, però encara era molt més bonic aquell sentiment de llibertat i la il·lusió de poder-te reinventar a tu mateix en un lloc diferent. Que, d’altra banda, potser no seria tan bonic si no estigués limitat en el temps: fet i fet, ¿quant pot durar aquesta sensació d’estar deslligat, de ser lliure?

Malgrat tot, em sento com si la porta tancada amb pany i forrellat fos un regal per mi. Perquè hi ha moltes històries que viuen dels seus secrets i que, encara que no es resolguin, com la postal de l’Swen, obren nous camins. 

A vegades m’imagino l’emigrant – amb el seu equipatge i el seu cúmul de llengües, expectatives i a vegades identitats completament noves – com un ésser que es duplica, triplica o multiplica. Però també podria ser que tants paisatges infinits provoquin l’efecte contrari i es replegui en si mateix. Poc o molt, el que és segur és que la migració canvia les persones.

Fas un pas rere l’altre en el present i sovint no perceps que has consolidat diverses etapes fins més endavant, amb la perspectiva del temps. 

En el meu llibre de text de primer, que havia acabat feia poc, havia après la lògica del canvi en general: el progrés convertia un prat, una vaca i una granja en una ciutat gran i bruta.

Adaptar-se no sempre és un procés natural: té un component acrobàtic i és arriscat. ¿Què vol dir, adaptar-se? ¿Deixar de ser tu mateix, aillar-te com a mostra de resistència? ¿O deixar-te portar i reinventar-te, si no del tot, almenys en part?

Migrar també és aprendre a llençar. Comences decidint què vols emportar-te, exactament igual que quan et trasllades dins del mateix barri. Si el trasllat coincideix amb un canvi de país, els objectes que tenen valor sentimental són prioritaris i, sempre que podem, ens emportem coses que tinguin significat per a nosaltres, que expliquin part de la nostra història. Sigui el que sigui el que t’emportes, sempre cal deixar lloc per a totes aquelles coses que acumularàs al nou indret i que ompliran el buit d’allò que has hagut d’abandonar: impressions, nous objectes i, sobretot, paraules. Perquè un nou paisatge substitueix aquell sofà vell, un nou amor fa més suportable l’absència dels amics que has deixat enrere, i una nova llengua és la clau per accedir a una nova cultura i les seves singularitats.

El fet de ser bilingües (i, per això, com a mínim biculturals) ens facilitava l’aprenentatge d’un nou idioma perquè el necessitàvem, i perquè des de petits havíem après que el món és variat fora de casa. Com a mínim culturalment, el bilingüisme ens havia implantat la consciència per la diversitat i una curiositat per la seva coexistència.

Tot d’una vaig descobrir els meus propis racons preferits, on el meu marit no hauria anat mai, i era bonic experimentar com la ciutat s’ampliava per a tots dos i els nostres punts de vista es fusionaven.

Les inspiracions – il·luminacions o revelacions – són valuoses, i, quan apareixen, arrenquem a córrer per atrapar-les com si fossin papallones. Aquest concepte és vàlid per a tots aquells que ens preocupem per avançar en allò que fem, sigui el que sigui. 

Inclinada damunt d’un llibre a casa o a l’escola, o asseguda entre el públic davant d’un escenari o una pantalla, vaig entendre que la vida és tan complexa que cal retenir-la i relatar-la de manera ordenada, i buscava febrilment una oportunitat d’expressar-me que m’escaigués i em permetés capturar la meva existència a la megalòpolis subtropical, sense sospitar que aviat passaria a formar part del passat. 

Callar és un art en si mateix, i els motius per fer-ho són tan variats com la naturalesa de l’ésser humà. Per què callem la veritat? Per protegir-nos a nosaltres mateixos, per covardia, per honor, per protegir algú altre, per fer mal, per astúcia, per instint, per esquivar un perill, per protocol, per motius culturals, per convencions socials, per manera de ser (des de la timidesa fins a la picardia) o, simplement, perquè no trobem les paraules.

Per això fins aleshores només havia experimentat el dol de manera abstracta: una persona molt estimada que viu lluny s’escapa del meu abast, com una llar que ja no existeix però que encara recordo amb nitidesa. El record dels que ja no hi són continua estretament lligat als llocs on els veia més sovint.

Enmig d’aquell any tan emotiu vaig comprendre que, si bé era cert que el temps se m’escolava entre els dits, jo existia per explicar històries, encara que no tingués càmera ni res per filmar. M’aclaparava la necessitat de capturar d’alguna manera tot allò que havia sentit i vist fins aleshores.

Cada nou domicili era més ample, més adult, més adient al nostre estatus professional (potser per necessitat de consol material). 

No podem canviar el país on naixem, però sí que podem triar lliurement – sobretot com a emigrants – la relació que hi establim. Hi ha emigrants que enyoren el seu lloc d’origen, mentre que d’altres es fusionen amb el seu nou país sense negar els orígens. Gairebé podríem dir que hi ha dos tipus d’emigrants: els que es mantenen incondicionalment fidels al punt del mapa on han nascut i els polígams despreocupats (i entremig, naturalment, una variada escala multicolor).

Un dia va deixar de venir, em va explicar l’oncle, i figura que nosaltres vam deixar de pensar-hi.

Creuava el llindar de la porta de casa seva vacil·lant, com si entrés en un quadre que mostrava el meu propi retrat en una possible variant del “què-hauria-passat-si-m’hagués-quedat”. Cada vegada que els veia, la fluidesa amb què els meus vells amics continuaven la vida que havien començat a Sao Paulo em rosegava per dins: així de fàcil hauria pogut ser, així de natural. Amb aquell dolor no maleïa en absolut el meu present, al contrari. Però m’adonava amb recança que amb una vida humana no n’hi ha prou per abraçar totes les variants possibles, i alhora em sentia molt afortunada d’haver pogut experimentar tantes maneres de viure diferents.

Així com amb els meus pares hi havia el tabú del meu origen, amb els seus hi havia el tabú de la seva homosexualitat. El 2017, l’Heloisa els va alliberar de la càrrega del silenci rodant un documental sobre el seu pare en què no li parlava directament del tema, però ella mateixa l’esmentava en un comentari. Fet i fet, potser aquestes línies són una manera semblant d’alliberar els meus pares de la càrrega del silenci sense obligar-los a parlar: ¿ho veieu? Tot va bé, convivim amb aquest no-dir i anem fent el nostre camí sense perdre’ns els uns als altres.

És clar que els pares, igual que jo, tenen els seus records especials i concrets de totes les adreces i estacions de la seva vida, però no sé si se senten d’algun d’aquests llocs, d’una ciutat concreta. No sé si tenen aquest sentiment de pertinença localitzable i insubstituible com el que a mi m’uneix a Sao Paulo, per exemple. Potser jo sóc l’única sentimental, perquè estic convençuda que, gràcies al seu saludable pragmatisme, ells s’estalvien aquesta sensació d’enyorança de la pàtria. Casa seva és el seu dia a dia i els rituals que el configuren, i quan viatgen i ens vénen a veure a Barcelona uns quants dies, després s’alegren de tornar a casa, a les rutines habituals.

He après molt dels meus pares i sóc el fruit de la seva suma d’idiomes, països, cultures i desarrelaments diversos. Com ara la desvinculació del lloc on vaig néixer. El do de fer maletes. La set d’aventures, el sentit de l’orientació, la curiositat, la capacitat d’adaptació.

El que vaig esbrinar és tan bonic i alhora d’una banalitat tan commovedora que m’amoïna més el silenci dels meus pares que el que va passar en realitat.

El poliglotisme m’enriqueix i alhora em roba paraules, les migracions m’enriqueixen i alhora em roben llocs i pàtries, amics i família. En aquesta constant de donar i prendre, entre les nombroses arribades i els comiats, la memòria – incompleta, subjectiva – es posa a prova constantment. 

What you end up remembering isn’t always the same as what you have witnessed – Julian Barnes.