Un avió que surt amb retard
Un aeroport i un recull de poemes.
Gent que plora, ciutats a les esquenes,
i ponts que vam creuar sobre aigües
que separaven continents -i futurs possibles-.
Escric en una llengua, en parlo una altra,
escolto música anglesa. Persegueixo
universals dins els exemples,
i ecos que colpeixin
com a mi em colpeixen
els versos d’una ciutat que no conec.
És Manuel Forcano que parla de Viena,
d’Istanbul i Damasc,
de colors de llums, carrers de sorra i deserts
d’immensitat.
Com els que imagino caminant pel basar
de les meves solituds.
I què hi ha de memorable en aquest viatge
d’exili i recerca? Una cervesa fresca,
l’aroma de la cúrcuma,
inquietuds que ens travessen.
Saber-se proper a algú que fa unes hores
no sabia com es deia.
Retrobar-me amb la família que enyoro
com les petjades pels carrers del barri,
lluny de telefèrics que pugen muntanyes
de cases de ciment i totxanes.
Esfondraments de terra i memòries;
que derrueixen valles protectores
d’un camp de futbol. Com les del pati
de l’escola l’onze de març que va nevar
a Barcelona. Nostàlgies de l’ànima.
I un silenci sense resposta, com un avió
que surt amb retard pels vents.
Aprendre-s’hi a portar bé
amb aquesta buidor que tal vegada
no cura ni un poema.
L’espera
Espero una barca a motor
que aparegui a l’altra punta del llac
com una promesa llunyana
que es compleix finalment.
Laberints de rius i versos
Sobre les aigües de les teves paraules
veig àguiles que volen, cigonyes,
ocells de colors llampants
que no tenen nom, i per això
és tan bonic explicar-te’ls.
Contemplo la selva als marges, i arbres
que s’enfilen com les dècades del temps.
Arrels tan altes com tu i com jo
que amaguen taràntules, cicatrius de matxet,
la noblesa del que se sap antic, i ho és.
No em canso d’aquests laberints
de rius marrons i transparents i del color del cel.
Que m’expliquen un conte diferent
segons quina sigui l’hora del dia.
Quan el so del motor s’apaga puc sentir
el batec atemporal del que es manté
impassible.
Com quan caçàvem per aquestes ribes
amb les cares pintades de sang de fruits
i amb plantes del sotabosc ens curàvem
les ferides.
I a l’altra Índia la teva veu, uns llençols blancs
d’una ciutat llunyana.
Els cossos nus d’un passat que conec,
i d’aquesta coneixença un pont es traça.
També aquí hi ha serps, granotes,
en comptes de minarets: maloques.
Caimans que estiuegen a primera línia de costa
i piranyes que quan piquen la canya ens mengem per sopar.
D’aquestes connexions aleatòries, m’hi neix una llibertat.
Com els meandres de l’Amazones que voregen
els racons d’una ànima per explorar.
Les bombolles de peixos que deixen rastre a la superfície.
Mirant la copa d’arbres centenaris sento que
creixo amunt, en la seva direcció
i m’acosto a les aus que hi reposen a les branques.
Què contemples tu, quan toques l’etern que hi ha en els versos?
Reubicación
Amb una barca de fusta hem travessat
aquest riu que sembla un llac,
fins les terres d’un altre país.
Allà, una comunitat de nom San Antonio.
«Pero San Antonio está más bajo»
crida l’Hermógenes al conductor
que ens ha dut fins aquí.
«Esto es Reubicación», ens explica
mirant-nos a nosaltres. «Reubicación
de San Antonio de Cacau. Tuvimos que
desplazarnos acá, por los derrumbes».
Un home petit de mirada trista, i a la mà
un ganivet de cuina que li fa de matxet
casolà per enfrontar-se a la vida.
Amb ell es retalla els pèls de sobre la galta,
perquè un home amb nom de savi grec
porta la barba ben afaitada.
Diu que ens acompanya dins del poble
i la seva història, una d’exili i mirar enrere.
Perquè com reubicar-se després de perdre
la casa engolida pel cabal? Fer llar quan la mudança és forçada. I una comunitat
escapsada per la meitat: «doscientos vinieron», dos-cents es van quedar.
Perquè l’estiu va atansar-se, i el riu baixar de nivell,
d’això ja en fa dotze anys. I en aquestes
contrades on l’autopista són les
aigües -i l’orgull les arrels-,
molts no es van veure amb cor
de fer el desplaçament caminant.
El Rolando, que el trobem cuinant fariña
de yuka a la tenda
-preveient l’hivern que inundarà els camps-,
va ser el primer en instal•lar-se. Només
la seva casa i la del seu pare.
Els sorolls de jungla de nit i les petjades
del jaguar a la terra humida
de l’alba.
«Después la gente fue viniendo y construimos
la escuela para los niños, la cancha de futbol».
I totes les cases van quedar arrenglerades en
filera, a banda i banda d’un sol carrer de gespa. «La comunidad más ordenada
de la Tierra», bromegem. O l’organització heretada de la desgràcia.
I enmig d’aquesta família exiliada, l’exili
personal del nostre company Hermógenes.
Un avi de setanta-tres anys fill d’una peruana
i un espanyol que va creuar l’Atlàntic per comerciar amb roba i béns de la terra.
«Mi papá era de Barcelonia, España. ¿Conocen?», i el canvi a la seva cara
quan passem de ser turistes a compatriotes
catalans. «Son muy bienvenidos», i aquestes coincidències que ja no em crec
que ho siguin tant.
Amb deu anys el seu pare va tornar
i se’l va endur a Barcelona de vacances.
En recorda el mar i el restaurant on van sopar,
i la bronca del seu padrastre a la mare quan va aparèixer
el papa Roque cridant pel poble «Julia, donde está mi hijo?».
L’Hermógenes no va tenir germans, sols germanastres,
i explica que és l’únic estranger que no va néixer a la comunitat
de San Antonio, i que sovint s’hi sent sol.
I això tampoc crec que sigui casualitat.
El pare Roque va morir jove d’un infart i ell ja no va
poder anar a estudiar a Barcelona. En comptes,
va ingressar a l’exèrcit peruà, va tenir fills a diferents ciutats,
es va divorciar. I com l’avi, el pare no va viure
prop de tots els fills que va engendrar.
Perquè la vida ens reubica i el riu se’n du avall
-sense miraments-
el que sigui que troba per davant.
A boat, a cloud
A boat, like a cloud
in the middle of the wide
blue. Vast and true
is the loneliness
of looking around.
A fallen trunk floats
in the water,
and we dribble it again.
Like the boat before us,
and most surely the ones behind.
No one seems to care.
Ports
El port presideix la posta de sol,
tu, el record.
Calen núvols on projectar les llums de colors,
i l’aigua de mirall com un poema.
Un testimoni de l’escena,
una cançó per als besnéts
que segur els hi semblarà avorrida.
Hi ha cràters de blau al cel, i arbres
que imiten les formes dels núvols que els hi passen per sobre.
Ocells que s’acumulen a les branques properes al poble
com si fossin dels seus habitants les esperances.
Destapem dues llaunes de cervesa i la pell
ens fa olor a relec,
però la temperatura és agradable i encara
ens entretenen prou els dies
com per explicar anècdotes als amics
quan tornem algun dia a casa.
Escriuré ara per tots els mesos que no he sabut què dir-te,
com una mà voleiant el vent del bote rápido fins Leticia.
I les gotes d’aigua als palmells com un recordatori d’infància
a platges d’altres mars i ports de terres llunyanes.
Només una setmana
Vaig estimar-te només una setmana
però hi ha setmanes que recordes
tota una vida, i anys sencers
que cauen en l’oblit.
Les mètriques de l’asimetria
de qui dona i perd i qui sense
necessitar-ho gaire, rebia.
Els gestos i les carícies i els poemes
no els repartim segons criteris
de justícia.
La carn vol el que vol,
i la gana -com l’heura que senfila
pel tronc-, pot fer-se obsessiva.
Com un ideal d’incens,
l’aroma d’una boca,
unes escales de sortida.
Salvar-se seguint les llumetes del passadís
que eren tu.
I ara per fi començo a dubtar-ho,
si mai no van estar enceses.
Tornar a trepitjar la realitat fora
de com van percebre-ho les meves
cèl•lules, tan diferents a les teves.
Però ens calen històries, herois,
gols de falta des dels cinquanta metres,
encara que ningú sigui capaç de prometre’ns
que no ens en cauran quatre a Anfield
al partit de tornada.
Aleshores, quedem-nos enmig de l’eliminatòria
quan encara somiàvem.
I m’instal•lo en aquella setmana dolça
caçant-hi paraules com papallones,
perquè allà n’hi havia tantes que sembla
més fàcil, trobar bellesa allí.
I és trist, però l’enyor m’ancla
i em refugia de
la desesperança d’avui.
algunsaprenentatges 