Suposo que hi ha anys que venen gravats amb el nom d’algú. A mi no m’havia passat així fins ara. Però aquest 2023 m’he enamorat, he començat una relació i em puc imaginar al costat d’aquesta persona de per vida. Són paraules grosses, però em surt fàcil dir-les. Perquè dec ser un romàntic, perquè soc net de l’àvia, perquè amb tu puc veure’ns de vellets donant-nos petons i rient junts i explicant a la nostra família com vam fer-nos-ho per estimar-nos tant.
Vas arribar una tarda de febrer d’aquest 2023 i la Gesa em va mirar de reüll picarona dient-me “she’s cute”. I jo vaig assentir. Em rebies les bromes amb unes riallades bombàstiques que exageraves per enamorar-me. Acabàvem sempre asseguts l’un al costat de l’altre a les taules, als cercles, a tot arreu, fins al punt que vaig començar a fixar-me si era jo que sempre m’acostava a tu. I resulta que no.
Confrontar i dues motxilles pesades
Però els inicis van ser trambòlics. Els dos portàvem motxilles pesades i una idea força clara del que volíem pel futur proper, que no coincidia gaire amb el futur proper de l’altre. I els dos tenim el nostre caràcter. Tu volies ser mare aviat. Jo viure en una comunitat perduda a les muntanyes de Colòmbia. I no feia ni un mes que ens coneixíem i ja ens veus parlant d’aquestes coses, de llargs terminis que no són la manera més lleugera d’iniciar cap idil·li.
Però vist en perspectiva, ens ho vam treure ràpid de sobre. Els dos vam quedar avisats, i sabíem on ens ficàvem, i hi havia una reciprocitat en el pes de les nostres motxilles. Un bebè nostre i una comunitat de trenta persones a cada costat de la balança la deixaven força compensada. I el temps ens va demostrar que no era tan catastròfic com semblava, perquè vam deixar que el temps fes la seva feina. No forçar canvis, ni posar presses, i observar com les preferències pròpies poden mutar quan entra en escena algú de qui t’enamores. En el fons tu buscaves una comunitat similar a Portugal. Jo no vull passar tants mesos lluny de Barcelona. I amb tu, esclar que vull ser pare. Però és més senzill i sincer dir-ho ara que ja portem quasi un any de viure junts cada dia, d’emprenyar-nos sovint i reconciliar-nos encara més ràpid. De conèixer-nos a marxes forçades en la lentitud de les muntanyes.
M’encanta que no som d’allargar els drames, ni de fer-nos els ornis, ni d’amagar la merda sota la catifa. Que confrontem sense parafernàlies perquè volem -necessitem- el luxe de sentir que no hi ha res d’estrany entre nosaltres. Que quan es cou algun conflicte, ràpid el servim a taula per veure què en traiem. Que els dos assumim amb agilitat el nostre plat de responsabilitat, i que mai és només cosa de l’un o cosa de l’altra. Que busquem junts fins que trobem la igualtat en com cadascú contribueix al pollastre.
Pares i parelles
M’estic tornant més mon pare, ara que estic en parella. És la referència de company de vida que duc a dins. Em surt fàcil la paciència, el no capficar-s’hi. També el deixar que el temps passi i demà serà un altre dia, quan tu vols parlar de no sé quin tema a les dues de la matinada. Perquè, com ell, em dormo per les cantonades a certes hores de la nit. I faig crits aguts quan l’aigua està molt freda. Tu em guanyes en intensitat, en la voluntat de parlar-hot tot, segurament en caràcter. I m’eclipses en característiques que fins ara considerava meves, però com tu les ets més que jo, me n’estic quedant unes altres. I és bonic descobrir-se diferent arran de compartir camí amb una altra persona.
Perquè tu ets com la mama. Poderosa, decidida, ràpida. I és ben curiós perquè ets la primera dona amb qui estic que tant tens les qualitats d’ella. Diferent de les altres noies de qui em vaig enamorar. Més aigua que aire, més selva que camp de blat, més dona que noia.
Podem dir que és casualitat, però vas aparèixer pocs dies després de jo tornar a veure a la mama com a mestra. D’enyorar-me a mi les forces d’ella, la lleialtat a si mateixa. De retre-li homenatge en aquest escrit a les seves virtuts. Que durant tant temps les he jutjat com em jutjo a mi -perquè compartim un munt de fortaleses i ferides, mare i fill-.
“I em fuetejo per les meves dèries
i dificultats, i voltes en cercles
en circuit tancat, que intueixo
-em temo, que compartim-.
Com compartim els ulls, la cara i la sang,
la intel·ligència al cervell
i la determinació a les mans,
una mirada nostàlgica que no
sé d’on ens ve però que és bonica
i tendra i profunda com el mar.”
I no ho sé si el bo d’en Freud tindria raó, però jo també duc el mateix nom que ton pare -i que el pare de la meva mare-. I sovint quan ens emprenyem és útil deslligar projeccions i veure si el que em demanes m’ho demanes a mi o a ton pare. I si jo estic sobrerreaccionant cap a tu o cap a la mama. I posar ordre a aquestes explosions emocionals que de vegades provenen del passat i no del coi de tonteria que ens ha enfadat avui. Que les ferides se’ns repeteixen en cercles com els caps d’any i les tardors i les primaveres.
Ser millors amics
Una altra de les sorpreses amb què no comptava de nosaltres és ser millors amics. Vaig passar-me dels 20 als 26 anys regirant i cercant una parella que m’entengués i em seguís el ritme com ho feien ells. Que gaudís de la conversa com la gaudia amb l’Uri o en Sergi. I vaig fracassar estrepitosament, perquè és dur -i injust- fer créixer un arbre a sota d’un altre. També en algun punt vaig adonar-me que les noies que m’agradaven eren força diferents dels meus amics. I que per tant no podia esperar-ne el mateix. Així que vaig fer-me la idea que potser amb la meva parella no podria compartir com compartia amb ells. I que tampoc passava res.
Però vas i apareixes tu. Que també ets una intenseta. Que necessites donar-li de menjar al cervell perquè els dies siguin divertits. I riure i fer riure sovint. Que t’encanta crear projectes junts. Parir un dashboard per la base de dades que recullo de fa mesos, dissenyar una web plegats -tu a càrrec de l’estètica i els dos a càrrec del contingut-, fer d’editora dels meus escrits. Que ets llesta i espavilada com una mala cosa, i que la teva operativitat compensa la meva falta de destresa, i la meva xerrameca fa de portaveu a la teva mandra de socialitzar. Que som un bon equip. Un equip de la hòstia. I amb tu me’n vaig on faci falta perquè sé que no pararem d’aprendre plegats.
El desig de ferir
Però aquest 2023 he après que de vegades, dins d’una parella, també vols fer mal a l’altre. Que pateixi, castigar-lo. Que pocs són els que ho admeten i que ademtre-ho t’estalvia tant. Perquè pots saltar-te ràpid la discussió moral de mosqueta morta de “no, jo vull sempre el millor per a tu” i entrar a trap a entendre per a què l’atac. Per a què l’apunyalada. Què busquem quan ferim a qui estimem? Què hi ha a sota de l’ofensiva? Quina necessitat no satisfeta, en comptes de fer-se visible i mostrar-se vulnerable, agafa un grapat de dards i comença a disparar-li a la diana? Perquè qui se sent menys, resorgeix amb la destral.
Perquè una parella també és una batalla de poder. I de punteria. Hi ha competència, guerra de contacte, i els dos som perillosos perquè els dos coneixem els talons d’Aquiles de l’altre. I hi ha un plaer petit que ve de l’imposar-se, carai. I fins i tot d’admirar-te la perillositat. Jo no vull estar amb una mosqueta morta. Així ho visc. Crec que tu tampoc amb un xaiet que té horxata a les venes.
El desig de ferir no és el que vull cultivar, ni el que vull que defineixi la meva relació, però tampoc el vull reprimir. És humà. Ens agrada el poder: decidir, persuadir, fer-se valer, sentir-se fort. I ferir et pot col·locar en una posició de poder.
Una de les armes mundialment preferides en aquesta particular batalla de l’amor? La gelosia. Com ens agrada. Posar gelós a l’altre per aconseguir el que volem. Que no acostuma a ser que l’altre estigui gelós i prou. El que volem realment és més atenció, reconeixement, afecte, respecte, diversió, el que sigui. La gelosia la instrumentalitzem per satisfer una necessitat amagada. I és ben absurd perquè ferim, sovint, buscant que ens donin afecte.
Però en el moment en què deixem de barallar-nos amb què aquest impuls de ferir és present, i està allà, i que els dos el sentim, torna a haver-hi igualtat. Dos adults empoderats que es responsabilitzen del mal que fan perquè veuen que són ells, que de vegades volen fer mal. “Ah no, ha estat sense voler. No era la meva intenció”. Segur? I aquest somriure trapella que t’apareix a la carona mentre t’espolses la responsabilitat?
Si sé que aquest desig obscur viu en mi, i en l’altre, ja no és tan fàcil fer-se el suec quan dispara lleig on més esquitxa. Perquè disparo jo. No l’Esperit Sant.
I, sobretot, apareix un permís gegant per enviar a l’altre a la recontraputíssima merda quan veus que el que pretén és fer mal. “Si em vens amb aquestes, a mi no m’hi trobaràs”. I marxar. Donar un cop de porta. Donar-ne pocs, però ben donats. No dormir junts aquella nit. Identificar les línies vermelles i marcar els límits. Per aquí no passo. I quan els límits queden ben delimitats, i tens la sort d’estar amb algú despert, l’atac no es torna a repetir. Almenys en aquells termes.
I acostuma a venir un perdó l’endemà. Perquè si et respectes a tu mateix, això és el que reps també de fora. No vendre’s l’ànima tractant de reconciliar un abisme que ara, aquesta nit, em produeix rebuig. Què passa si deixo que el rebuig parli? Potser és el que més necessita escoltar l’altra persona. I no en tinc ni idea de com desfarem aquest abisme, però confio en el que m’escolto a dins. I m’arrisco a què s’expressi.
De vegades, s’expressa en forma de riallada. Tu estàs esforçadament enfadada i jo no puc reprimir-me un cagar-me de riure. Sé que jugo amb foc, i que m’odies fins al fons de l’ànima, i que si no vaig amb compte em puc tornar piròman i cremar el bosc sencer. Però de vegades tu també te m’uneixes al riure. De vegades no, només de vegades, que quedi clar, davant el jurat popular. Però de vegades sí. I l’humor ens salva. I visibilitza la performance. L’esforç de voler quedar-se emprenyat. Que em crec que estiguis enfadada, però tinc la sensació que quan m’apareix el riure és perquè en el fons et cabreja una altra cosa que no és la que dius. I hi confio plenament, en aquest JAJAJAJ que em posseeix. Que no em ve de la ment, sinó de la panxa. Que capgira de cop la dimensió i el tatami del que discutim. Que fa que no ens ho prenguem tot tant seriosament.
El fet és que en l’any de relació que portem no hem estat mai remotament a prop de deixar-ho. I hi han hagut moments de tensió com aquests. Però en cap cas no hem posat en dubte la tangent: que volem estar junts. I aquesta seguretat de les arrels, de la solidesa d’unes bases, de sentir que estem en la mateixa pàgina, ens dóna també la llibertat de tensar les cordes quan la relació ho demana. Que les branques de dalt de l’arbre agafin corves i tirabuixons estranys i imprevisibles. D’enviar-nos a la merda sabent que això no canvia res. I que podar amb contundència pot ser un exercici de salut per a la planta.
Que amb tu sento una pau que no havia sentit amb ningú. Aquella pau de quan no necessites res més, i deixes de buscar. De quan la primera setmana em vas portar la tassa de te per sorpresa quan jo estava malalt al llit, i se’m van escapar unes llàgrimes. I sento també una il•lusió inèdita pel futur. De viure i visualitzar dècades junts, formar una família, aprendre com carcamals, jugar en comptes de treballar, construir un castell que ens entusiasmi com aquest últim any plegats.
Que a estones penso que és una bogeria, i d’altres em sembla una obvietat. Perquè és com si hagués estat amb tu tota la vida.
La desconfiança
Aquest any m’he permès desconfiar dels altres. No sona gaire bonic, com a aprenentatge, i segurament no sigui una actitud a pregonar. Però ha estat tan revelador. Que l’autoritat de mi la duc jo a dins. Que si hi ha alguna cosa que no rutlla, que no m’encaixa, que em fa sospitar: puc escoltar aquesta sensació antiga. L’olor a chamusquina. L’ombra del jaguar vorejant la maloca.
Que la desconfiança cap a fora també és pot veure com confiança cap a les pròpies intuïcions. I jo, que venia de la dictadura disciplinària del “confia en els altres”, “les persones són bones”, “ningú va amb mala fe”, “dóna el primer pas” he descobert un món de llibertat en aquesta possibilitat de dir: compte. Alerta. Millor t’ho calles, de moment. No tens perquè compartir això, a aquesta persona, ara.
Al capdavall és llibertat. La de poder explicitar, i obrir-se i ser vulnerable. I la del silenci, la del dissimular, mirar cap a una altra banda, enganyar, mentir. És vida també. Un truc de màgia, el conill amagat dins el barret. I vull poder decidir, i m’encanta sentir-me més amo dels meus silencis i de les meves paraules. Perquè m’havia autoimposat l’esclavitud del compartir i no sempre vull, i no sempre és sa, i no sempre hi ha un espai segur per rebre-ho. Escoltar-se a cada situació em sembla un exercici de lleialtat molt més profund. I posar-se el barret d’estratega també és divertit, i estimulant.
Que aquest any m’ha agradat decidir: si aquesta persona em tracta com una merda, la ignoro de forma ben descarada. I li faig sentir el meu dolor amb actes, en comptes de paraules. És un altre canal. Una forma de comunicació alternativa. Probablement més lenta, més enfangada i rencorosa, però collons si és potent. El missatge arriba. I pot ser també que estovi la terra perquè després s’hi puguin sembrar paraules sinceres.
Però com amb qualsevol eina de punta afilada: precaució. És arriscat endinsar-se en aquest joc. I també aquest any m’he acabat sentint solíssim de tant desconfiar. Comencen a aparèixer aliats i enemics un cop et perds en la pròpia pel·lícula. I un dia te n’adones que no sents a ningú com a amic. Que només et veus a tu i a la teva hidden agenda. Que necessites plorar, i caure vulnerable, i tornar a confiar per defecte. I el cicle comença de nou.
Per això em quedo amb la desconfiança com un joc provisional. De transició. No és l’última parada del recorregut, ni de bon tros. Quedar-s’hi encallat és la trampa. Però potser convé baixar del cotxe a l’àrea de servei, i fer-hi un cafè i posar-hi benzina.
Escriure ficció i el calaix d’en Murakami
Aquest 2023 ha canviat la meva relació amb l’escriptura. Per primera vegada em vaig engrescar a escriure un conte, una peça més llarga, un text al que tornar-hi cada dia per descobrir la història que amagava. M’ho vaig passar teta. Jo mateix em sorprenia conforme escrivia. La ficció és un misteri a resoldre, en primer lloc, per l’autor que la signa.
Vaig voler crear un conte pels nens de la comunitat on visc. Una obra a l’estil dels Llibres d’A, de j.l. badal. Per transmetre’ls a ells el gust de la lectura. Per jugar jo amb l’esperit de la infància, que té molt a veure amb la cultura de El Juego. I explorar també els racons i els personatges d’aquest lloc estrany que és casa nostra, i inventar-ne de nous i fantàstics que em permetéssin desdibuixar els límits de la realitat. I crear-ne una de nova.
Vaig escriure només els primers tres capítols. Mínim producte viable. Abans de suar una història de 300 pàgines, millor escriure’n 30 i presentar-la al món a veure si agrada, vaig pensar. La meva parella em va fer d’editora en cap i va ser bonic escriure en castellà -perquè ella i els nens m’entenguessin sense necessitat de traduccions- i que em subratllés les frases que més li flipaven i les que no li acabaven de.
El dia que els hi vaig llegir als nens -un adolescent de 12 anys, una de 9, dos de 5, i un de 3- em vaig emportar una patacada abismal. No els hi podia importar menys el conte, encara que ells n’eren els protagonistes, i passava a casa seva, i hi havia un tresor que buscar. S’esperaven que els hi portés una sorpresa, una sorpresa de veritat, i els hi van fer més il•lusió les galetes de xocolata que van costar 2€ al Puntazo que 30 hores del meu temps i ganes i esforç. Vaig quedar ben estomacat.
El conte va morir aquella tarda. Vist en perspectiva, no sé si hauria d’haver continuat la història sense mirar enrere ni presentar-lo a ningú. I potser ara tindria una història acabada – si tens ganes de llegir-ne l’inici, em pots escriure al +34 619 690 978-. Però gràcies a la castanya li vaig enviar el text a una amiga editora que després em va donar dos feedbacks valuosíssims.
El primer: “Tus personajes son demasiado buenos. Eso aburre, le falta conflicto”. És clar, escric sobre persones reals. I en general fa 8 anys que escric en aquest blog per agrair. No trec a relluir la merda perquè no vull perdre amics. No explico com a l’avi li va costar d’entendre que l’àvia s’aficionés al bridge i comencés a tenir una vida fora la família amb 60 anys. Descric com s’abraçaven i s’estimaven amb 90. “Pues a mi parece mucho más interesante lo primero”, va dir-me. I té raó. Per això per primera vegada ho vaig veure clar en aquella conversa: necessito escriure ficció. I jugar amb personatges inventats amb qui tensar les cordes dels conflictes. Allà s’expandeixen les línies del terreny de joc. I no ho havia vist així fins ara, que necessito escriure ficció.
El segon feedback: “Para quién escribes?”. Pels nens i per a mi, però probablement més pels nens, en aquest conte. “Por eso no apareces tú en el texto. Porqué no hay una pregunta que te obsesione a ti. Porqué no es tu proceso personal”. Per això tampoc no vaig escriure’l en català. I em va arribar el que em deia: escriure per a respondre preguntes personals. Que em trasbalsen a mi. Allà hi viu la realitat de la bona literatura. Quan l’autor és el primer que busca entre les pròpies línies. I segurament no trobar-hi resposta. Però partir d’aquestes preguntes com a casella de sortida.
On és casa? Que és el que no dic? Qui té poder a l’ombra? Amb qui parlo dins? Quina és la millor pregunta? Cadascuna d’aquestes qüestions ha acabat sent el títol d’un relat curt que he presentat al Premi Literari Catorze. Perquè vaig abandonar el conte dels nens -per ara- però no l’escriptura. Ni la sensació de redactar durant dos o tres hores seguides una història de la que no en sabia el final. De jo ser el primer en voler estirar del fil per veure què hi trobava. I m’he estat aixecant d’hora als matins a les 6, fent-me el cafè, i teclejant fins les 9 o 10 del matí durant prop d’un mes. Protegint aquest espai de temps meu per donar-li corda a projectes més enllà de la comunitat, i camp per córrer a totes les inquietuds que tinc a part del que fem a El Juego.
Amb aquest nou hàbit d’escriptura de ficció, ha arribat també una nova manera d’observar el quotidià. De prestar un extra d’atenció per si em topo en el dia a dia amb una idea, una pregunta, un detall, un personatge, una contradicció que no em faria res explorar en profunditat en un text. I apuntar-lo. Que no se m’escapi.
Calaix d’en Murakami, es diu la nota del Google Docs. Perquè va ser el primer llibre de No ficció que vaig llegir sobre “com escriure”. I recordo que en Haruki parlava d’aquest moble gegant intern dins la ment on anava guardant tots els detalls de realitat que el captivaven. I que després utiltizava aquí i allà en les seves obres. La ficció ha de respirar realitat, que diu l’Eva Piquer al Taller Escriure per Pensar.
Jo no tinc tan bona memòria com en Murakami, per això m’ho apunto en una nota del mòbil. Després, quan són les 6:30 del matí i toca començar un relat nou i no sé per on tirar, obro el document i em sento com un nen al passadís dels cereals i les galetes d’un supermercat nord-americà. Amb un llistat infinit de possibilitats i colors d’on escollir. És ben bé una llista de la compra, però només de menjars que m’agraden.
I és ben bé una tonteria, un gest aparentment inofensiu, agafar el mòbil i en quinze segons apuntar en un guionet el que sigui que m’ha sorprès de la vida. Però marca tota la diferència. Com clicar el “+” a Spotify, i afegir a una playlist sense fi totes les cançons noves que descobreixo. Com disparar la foto, cada dia, de cada setmana, dels últims anys des de 2017. I penjar-ne només les bones al núvol, i borrar-ne tota la resta. Com subratllar totes les frases que em toquen, que em trasbalsen, que admiro del llibre que estic llegint. I després transcriure-les i guardar-les per quan vulgui recordar què és que tenia d’especial aquella novel·la o aquella obra de no ficció. Com copiar i enganxar en una document a part els paràgrafs que llegeixo per internet i que penso, hosti, això val la pena anotar-ho. I revisitar-ho. I categoritzar-ho per temàtiques -a lo cutre, amb hashtags #-, perquè després sigui senzill de recuperar.
Totes són metodologies que he anat incorporant a les meves rutines quotidianes, des de que faig aquests recull d’aprenentatges de cap d’any. Sobretot perquè les gaudeixo, perquè hi ha aquesta necessitat i facilitat en mi de documentar la vida que visc. Però que sens dubte canvien la meva experiència de com llegeixo, de com escric, de com faig fotografies o edito vídeos, de com escolto música. Al capdavall, parteixen de la mateixa premisa amb què vaig començar aquest blog: a la vida tenim moments de lucidesa, d’aprendre alguna cosa important, de sentir que això val la pena. I que del que es tracta és de recordar-ho, de prevenir-ho de l’oblit, de construir-nos ponts perquè sigui fàcil tornar-hi quan més ho necessitem.
L’humor
Aquest 2023 m’he obsessionat amb l’humor. Em fascina i em fa falta com el menjar, l’aigua o un llit amb sostre. Crec que part de l’obsessió va començar llegint la publicació de l’oncle per celebrar els anys de casats amb la meva tieta. Allà explicava el secret de la seva relació de 40 anys. Hi deia, i parafrassejo:
“El secreto? La risa. Nos reímos tú de mi, yo de ti, tú de ti y yo de mi, nos reímos de nosotros y siempre juntos. Risas cómplices. Pícaras sonrisas. Estridentes carcajadas. Arrugas delatoras. Buen rollo en la mesa y en la cama. Mi amor, que el buen humor y esta magia compartida nos siga acompañando toda la vida. El secreto? La risa”.
Allà vaig dir-me: vull una parella amb qui ens sigui fàcil riure junts. Amb qui riure i fer riure. Que l’humor és una cosa molt seriosa, l’oxigen de la relació, les serpentines per no prendre-s’ho tot massa a la valenta. L’indici que es pot donar una passa enrere, i no deixar-se esclafar per les circumstàncies. L’originalitat del malabarista, l’entreteniment de qui agafa les llimones i les torna objecte de circ i després en fa llimonada. La complicitat dels sopars entre setmana, que són la majoria de sopars que tindrem. Per això és meravellós que a ella li agradin tant els jocs de paraules -fins i tot els dolents-, l’humor faltón -sobretot quan en soc jo la diana-, i que pensi que soc divertit. Perquè això em dona gasolina per seguir fent gràcia.
Tampoc puc negar que una de les coses que més gelós em posa del món és quan ella es descollona de riure amb la broma d’un altre. Se’m desperta la possessivitat -i ella ho sap i alguna vegada ho utilitza-. Li funciona fantàsticament. Però crec que és perquè sí, tinc una creença al darrere de que val la pena compartir la vida amb qui més la riguis. Que això no té preu. Que els engranatges de la riallada van més enllà de la ment i el cor i fins al diafragma, on vibren mecanismes primitius i hormones com bolets de psilocibina que no poden manipular-se. Segur és reduccionista, però dubto que hi hagi parelles que riguin cada dia juntes i ho deixin córrer.
Després, aquest 2023 també he començat a escoltar com un boig La Sotana. A fer-me caca de riure en veu alta, i en llocs no gaire íntims. En autobusos de San Rafael-Medellín, Medellín-San Rafa i que la gent em miri com què li passa a aquest home. Magí Garcia, Magí Garcia em passa, senyors. La veu d’asfalt de Joel Díaz. L’absurditat. La matèria prima humorística que neix d’un fenomen tan quotidià com són 22 paios o paies darrere una piloteta. O quatre amics molt genis fent-se gràcia mutuament. És un puto life-goal: guanyar diners per fer riure als amics. Quina font d’ingressos més salvatge. I a més en català. Referents, pioners. Si algun dia guanyo un duro per quelcom remotament similar a la Sotana, tornaré a aquest paràgraf. Gràcies per assegurar-vos que com a mínim ric una vegada a la setmana en veu alta com un psicòpata.
I com no, mencionar també la comunitat on visc que cuida l’humor com un pilar sagrat. Que juguem amb conflictes, i tensions, i també traumes profunds. Però és de la negror de la merda, com terra fèrtil de bosc, que hi creix l’humor de bellota. Picant, patanegra, cinco jotas. Colossal, únic i incòmode com España.
Hi ha aquest estudi que diu que el riure és vital en el procés d’enamorament entre dues persones. A mi em va passar amb la meva parella i amb la comunitat de forma força similar. I, amb les dues, vaig necessitar deixar de buscar. Aquí puc plantar-me. Sensació d’haver-ho trobat, i d’imaginar-me molt feliç i en pau la resta dels meus dies amb les dues.
Bruixeria i submarinisme
Aquest 2023 he seguit habitant una terra de màgia. I vivint experiències que no sé explicar ni amb la raó, ni amb la ciència, ni amb un grapat de bulletpoints. He escoltat crits sobrehumans de dones unides pel dolor de bruixes cremades. Un so que és un forat negre que s’obre i t’aspira i se t’emporta lluny, a d’altres segles. He vist un home plorar de solitud i 10 persones al darrere caient com fitxes de dominó. Mogudes per forces desconegudes, a falta de paraules millors. He ballat dances antigues que són arrels de tribus, i cossos de saviesa expressant-se. He vist cares deformant-se, convertir-se en algú altre. I he observat com mirar fixament als ulls d’algú pot trencar dics a dins, i donar pas a cascades de confusió i llàgrimes i llibertat.
Els nostres móns interiors encaixen com peces de puzzle. És un trencaclosques estrany que no té fi, com tots els jocs veritablement fascinants. I aquest any per primera vegada he acompanyat a persones a submergir-se en aquest oceà interior ple de bancs de peixos de colors, i coralls com boscos, i taurons amb olfacte per la sang. Tortugues simpàtiques, criatures com dinosaures que viuen en la foscor, però que guarden secrets que ens acosten a la llum.
I mai no sabem cap a on anem, quan ens llancem a l’aigua. Però hi portem oxigen, i respirem profund i confiem en la intuició. I en allò que sigui que ens trobem en el descens cap a l’inconscient. En les llàgrimes que apareixen dins aquest mar, que tornen a l’aigua. En la ràbia de quan algú fa una estupidesa i li fotem la botifarra, o l’arrosseguem cap amunt a la superfície per no posar-nos en perill. Confiem en la por com a alïada. En l’impuls de fugir. En el riure fora de lloc. En tot el que sigui que ens sorprengui: donar-li espai. Que sigui protagonista el que normalment reprimim.
M’ho passo genial perquè és estimulant. Perquè cuida la improvització en comptes de la pauta, la sorpresa i no pas el diagnòstic, la seguretat del que sentim i veiem i escoltem en el moment. Les incomoditats del cos poden ser una font d’informació increible, els gestos d’una mà, un terra fred de fang, un mandala penjat darrere d’aquella persona. L’espai de fora parla del que passa a dins. L’audiència comunica com se senten els actors. El paisatge és mirall de l’univers interior. Per això tantes vegades plou tempesta quan algú plora, o borden els gossos quan es respira ràbia, o els nens criden de fons el caos intern.
L’estètica no entén de fronteres ni raons. La lògica és un sistema interessantíssim, però arribats a cert punt es torna avorrida. Hi ha més que això que podem explicar en papers i pantalles? Vull creure que sí, perquè m’omple de curiositat i de joc i d’infància.
I perquè després d’un nombre suficient de vegades, les casualitats costa de veure-les com a tals. L’estadística també pot aplicar-se en aquest món de màgia, ni que sigui per obrir-ne la porta. Ciència i fe tocant-se. El nombre de segons que separen un comentari d’un tro.
Els vincles, família i amics
On sempre hi ha saviesa, i això fa anys que ho sabem, és en un truc amb l’àvia. Continua sent la meva musa de capçalera, la persona que més escrits m’agafa de dins, una font d’inspiració inesgotables com les anècdotes d’una vida de 93 anys. Encara ara m’explica històries que no havia sentit abans, com les de la Tia Anita. I sentim junts tristeses i alegries que no havíem compartit àvia i nét. I això és una sort immensa, tenint en compte la distància. Però ni la complicitat ni la genètica ni Déu entenen de distàncies.
Aquest 2023 el Papa i l’Albert van venir a visitar-me a Colòmbia. Vaig ser tan feliç. D’ensenyar-los-hi casa, de veure’ls gaudir i passar temps junts. El papa xerrant amb tothom que rondava pel menjador, preparant una truita de patates, agafant el ponxo per sortir a descobrir racons tranquils de bosc pels matins. De dir-me “Jo no sé què és això que feu, però si és important per a tu, m’hi apunto”. De l’Albert rient-se amb el nas-tapat de la meva vida de hippy a les muntanyes, però entregat a tots els animals que ronden per aquests indrets perduts del món. Montant a cavall, passejant amb en Sucra.
Després vam fer via els dos germans cap a l’Amazones, i va ser com reconèixer aspectes de l’Albert que tenia oblidats. O que ni sabia que existien. El com s’encén i s’emprenya quan la gent no tracta amb respecte els animals. La bronca que li va cardar al guia quan volia baixar l’oso perezoso de dalt de l’arbre. “No! Que no quiero tocarlo, te he dicho. Que lo dejes en paz”. Un ídol. El chill amb què va per la vida i el com van entrar de bé els últims dies de viatge, quan estàvem rebentats, uns capítolets de The Office als hostals. Les timbes de cartes a la nit, l’arribar per fi a la cascada amagada després d’un viatge intens per Therabíquia. “El pitjor de tot és que ni te’n recordes de la pel•lícula”. I tenia raó. Sort que me la va explicar al sortir de la jungla i no en creuar el pont. Els “noooooooo, nono”, i els “síííííí, sísí” quan hi ha una entesa tiqui-taca. Els riures abundants perquè tinc un germà que és un paio divertit de la hòstia. Un mestre.
Al juny va venir en Sergi, i la Cat m’ho deia: “ets una altra persona quan venen els teus amics de casa”. Més sociable, xerraire, de fer preguntes i allargar-ne les respostes. Gracioset de temptejar la broma com a subtext de qualsevol conversa, i arriscar-me a saltar d’encara més amunt perquè fa molts anys que ens llancem en aquest mar i sabem que hi ha aigua. Com nedar amb potes d’ànec. Tot sembla que vagi el doble de fàcil i ràpid i lleuger. Potser és el català, o tot el munt d’hores d’hores compartides, o el coneixer-nos pam a pam la matèria prima de l’altre, abans que se’ns comencés a solidificar en l’adultesa. Però el cas és que hi ha un tresor en aquests vincles que toca i vull seguir cuidant. Com viatjar junts al Carib amb les parelles. Perquè d’aquestes amistats, com més passa el temps, més dubto de si en podrem crear una nova fornada. Són les que són, i per això em vaig quedar plorant al llit quan en Sergi va marxar, com si la tristesa m’hagués estomacat per sorpresa a la panxa.
I alhora, jo tampoc soc el mateix amb aquests amics que amb tota la resta de persones. Alguna cosa faig de diferent per generar unes dinàmiques o unes altres. També jo decideixo ser més o menys amic, segons qui tinc al davant. I és una pregunta que no està de més fer-me de tant en tant, per no ser víctima de les circumstàncies. Què estic fent jo de diferent? Perquè necessito amics allà on vaig. Perquè si no em quedo sol. Perquè tampoc guanyo res vivint a l’ombra d’amistats com sequoies, quan no m’atreveixo a aparèixer completament davant de qui sigui que està mirant-me.
2024
Aquest proper 2024 serà l’any de tornar uns mesos a casa.
De gaudir en família: amb la Cat, l’Albert, els papes, l’àvia, la Tereza. Tinc una sogra que també és una fenòmena, i aquest any ha estat un plaer conèixer-la, i riure junts, i recomanar-nos llibres, i viatjar amb ella. M’il•lusiona que també sigui la meva família.
Serà l’any de descobrir i explorar la Lisboa de la Cat. I d’ensenyar-li a ella la meva Barcelona. Caminar-ne els carrers i retrobar-me amb amics amb una cervesa i unes braves als xamfrans. De portar-la a la platja dels meus estius, i fer una paella al Casinet, i un bany a la punta de la Mora.
Serà l’any de tornar a posar un peu a casa a nivell professional. De construir més ponts entre els dos universos: Barcelona-Colòmbia, empresa-jungla, literatura-móns interiors. D’incloure-ho tot.
De seguir aprenent, perquè no vull mai deixar d’aprendre.
Per un feliç 2024.
I aquí els escrits dels últims 8 caps d’any:
Alguns aprenentatges de l’any 2022
Alguns aprenentatges de l’any 2021
Alguns aprenentatges de l’any 2020
Alguns aprenentatges de l’any 2019
Alguns aprenentatges de l’any 2018
Alguns aprenentatges de l’any 2017
Alguns aprenentatges de l’any 2016
Alguns aprenentatges de l’any 2015
algunsaprenentatges 