Que com deia Margarit, arriba un moment on ja no s’aprenen
coses noves. I el que vius no acaba de ser ja mai més inèdit del tot.
I els nens que juguen al carrer del poble, i la llum d’un cel d’hivern;
immens i blau i estiuenc, t’interpel·len encara com per plorar de la
bellesa. Però ho saps bé, que no és ja la primera vegada. Que aquesta
pau te la coneixes, que és casa. Com les abraçades de la iaia. Com la mama
aixecant les persianes un dissabte i dient-be bon dia, l’esmorzar és a taula.
I conèixer-la no la fa menys bonica, sinó més familiar. I en revela la importància
última, la de tornar. A tot el que ja sabem. A tot el que ens ha fet ser nosaltres.
Als llibres que van trencar-nos els esquemes, als poemes dels que ens en sabem
els versos, i les mirades dels qui hi han estat sempre. Des que ens coneixem els
racons de l’ànima. Que el que vingui de fora ens retornarà als orígens, però les arrels
estan sedimentades. I tot el que ocorri al voltant nostre de nou ho llegirem des d’aquest
prisma, i amb les cançons i els vincles i les abraçades que ens han vertebrat fins ara.
Que tot el que ja sabem és un món en si mateix, etern per tornar-hi des de cadascun dels
angles. Que algun dia serem nosaltres qui aixecarem la persiana, i direm bon dia amb
tendresa, i els nens que juguin als carrers del poble seran els nostres. Però ja els portàvem
dins de fa temps, i sabem com es fa sense haver-ne llegit cap llibre de receptes. Que les
llavors de les respostes a tot el que ens queda per saber, les duem fondes a les entranyes.
Ens queda regar-les, que les cartes estan donades, i ens han tocat bones mans. Que tot el
que ja sabem és suficient per no deixar-nos enlluernar per profetes recent arribats,
i per prendre’ns la vida amb la confiança de qui sap tenir les eines per tirar-la endavant.
algunsaprenentatges 