La solitud dels hostals, la gent que ve i que va, les dones guapíssimes que creuen oceans per quedar-se mirant el mòbil al sofà del chill-out. Vaig utilitzar-ho d’excusa, que en el fons deuria ser una avorrida, per justificar-me la caca als pantalons de no haver-li parlat.
Quan després de dos dies finalment vam connectar amb en Pau, just se n’anava a buscar el bus nocturn cap a Cali. “Espanyol? Sí, tu también? Sí. Xerres català? Epa.” Així ens vam conéixer a l’esmorzar del pati interior del Granada. A la taula del costat hi havia dues franceses amb diccionaris d’espanyol amb qui també semblava coneixer-se. I, ja se sap, els galls del corral es porten bé entre ells fins que hi poses gallines de per mig.
Va ser subtil, però ens vam llençar un parell o tres de dards per postular-nos com el mascle alfa del grup. Els dos divertits, els dos intel·ligents, els dos ben arrogants però prou elegants com per camuflar-ho. Ens desacreditàvem però ep, des del respecte, i jajajaj jo vaig tornar-li en forma de riallada: sí, sí, i tant, tot el respecte del món.
Li vaig comentar en el sopar abans de marxar. Escolta, pot ser que allà estiguessim ficats en una lluita de poder? I la primera reacció: demanar perdó, em sap greu si t’ho va semblar així, jo no me’n vaig adonar. El pinche inconscient. Res greu, li vaig contestar. Potser el que és veritablement greu és aquesta vergonya i culpa que ens puja per fer allò que ens encanta fer: manar. Influir. Seduir a la persona més atractiva de la sala. Guanyar-se l’aplaudiment. Ser poderosos.
Competim, i ens encanta. Li parlo a en Pau del meu mestre en l’art de saber competir sense que foti ràbia: un italià que es caga en la porca putana i que t’insulta a base de “maldito bastardo”’s quan li menges per sorpresa la reina als escacs. Un paio a qui li importa guanyar, l’importa molt i no se n’amaga. I així dona ganes, hòstia. De competir, de jugar, d’entregar-se. Deixar la falsa modèstia a banda i aquesta mirada zen de merda com que no em ve d’aquí guanyar o perdre. Mentida.
Perquè en el fons, el que crec que més molesta no és el dard que desacredita, sinó la coletilla final del: eh, des del respecte. Des del respecte i un rabe. Tenies ganes de baixar-me, i està bé, però fes-ho de cara. No te’n distanciïs, perquè això és tan teu com meu. Admet que t’importa col·locar-te per sobre. Que quan et tallen la carretera més llarga al Catan tens ganes de treure la guillotina i decapitar el pendejo que t’ha tirat la partida enlaire. I que és molt diferent tenir-ne ganes versus acabar-ho fent.
Que és agradable sincerar-nos amb aquests impulsos baixos -i qui determina el que és baix o noble?-, perquè som animals i tots els tenim i aquí estenem un altre pont per trobar-nos. Per reconeixer-nos com a iguals. Un pont més fosc, menys visitat i amb pitjor reputació -com aquells on bàndols enemics intercanviaven presoners a mitjanit-, però precisament per això, tan necessari.
I estic convençut que no ens tornaríem a veure mai més amb en Pau, si no haguéssim compartit aquesta última conversa. Però ara tinc dubtes.
algunsaprenentatges 