El Abuelo Tabaco

«Qué haces ahora?» Em pregunta en Marius, a mitja lliçó improvisada a la taula del menjador, com si volgués formalitzar-la. «Nada, no tengo planes». Estem parlant d’exemples de projeccions, del moment i processos de cadascú del grup, de l’univers infinit dels concrets. Quan poso un exemple i sent que l’encerto, li agrada. Veu que veig als altres, les posicions amb què estan -estem- identificats. Que avanço. 

M’ho va dir al cercle, somrient, dolç, davant de les quaranta personas que som. «Veo que te arriesgas. Y eso lo respeto». «Que en los encuentros de los demás tú eras quien más sentías su dolor, y te daba igual si te colgaba un moco así de grande mientras llorabas, porque estabas allá. Eso respeto». I vaig trencar a plorar, de nou, en el cercle. Necessitava aquest reconeixement. D’ell, del gurú. D’una veu que els representés a tots. Que em recordessin que estan orgullosos del que estic aconseguint entre tan dolor i repetició i amor rebutjat. 

«Hacemos un tabaquito, pues? Creo que tú y yo nunca fumamos un tabaco juntos, aún.» Ja fa dies que em mima. Perdre un triangle amorós no és fàcil, i agafar el toro per les banyes després tampoc. Ell ho sap. El toro no està agafat del tot però admira com m’hi rebrego i m’hi llenço amb tot i suo de valent. «De una», responc. Em fa il•lusió, molta. M’acabo el got de mate que m’han preparat els argentins de la casa i anem amb en Marius i en July, que s’afegeix, a la cabana de fusta. 

Tres tabacs, un sencer per cadascú. «Nunca has fumado uno entero tú solo, verdad?». «No». Ho sento com un regal, ho és. Una senyal que formo part, que confien en el meu criteri per relacionar-me amb les medicines naturals de la comunitat -el mambe, l’ambil, el tabac-. Que poc a poc estic deixant de ser el convidat.

«Te contaré como hago yo el rezo y pongo la intención antes de prender el tabaco. Cada uno tiene su manera. July lo hace diferente. Yo te cuento la mía». 

Primer l’olora. L’olora profund, curiós, per l’obertura de dalt. L’imito. «Siente lo que pasa en el pecho. Lo sientes?». És el abuelo tabaco: corpulent, dens, segur. «Ahora ve al árbol y huele la flor de la guayaba. Siente la diferencia». És primavera subtil, suau; no envaix el pit de la mateixa manera i se’m queda al coll, com un aroma. «Y puedes hacerlo las veces que quieras para sentir, para integrar la diferencia». Ho faig, exploro, experimento sense presses. Torno a la cabanya a asseure’m. 

«El rezo lo puse al principio, antes de empezar». Me’l recorda però sap que el sé, que el tinc present. «De lo mejor de todas y para todas. De lo mejor de todos y para todos. De lo mejor de todo y para todo. Amor y libertad». «El rezo siempre al principio para que nos acompañe en todo el proceso. Porque puede ser -podría ser- que con lo que ahora tú estás viviendo quisieras que algún miembro de la comunidad se rompiera una pierna y le pasaran cosas malas» -es riu-. Parla del comodito que va robar-me la noia que m’agrada. Em ric. Ara és livià, quan ho diu ell. 

«Para poner la intención tienes que ser claro. Piénsalo antes de dialogar con el tabaco. No llegues con dudas porque entonces eso recibirás. Sé contundente, díselo al abuelo tabaco varias veces. En afirmativo. Qué quieres? Qué necesitas de él? Qué necesitas ahora?» 

Ser espai per rebre. Ser espai per acollir el que sigui que em volen mostrar en Marius i en July. No els hi dic a ells perquè em fa por contaminar-ho de desig d’aprovació, d’influència externa. Però ho tinc clar, sé qué és el que vull. Obertura plena al que sigui que hagi de veure. En Marius, mentrestant, m’explica la seva intenció. 

«A menudo empiezo con un agradecimiento a estas fuerzas superiores que nos acompañan. El Padre Sol. La Madre Tierra. El Abuelo Tabaco. Y les pido que me usen. Que me usen como instrumento para ayudar que este boludito encuentre lo que sea que necesitas. No lo que yo necesito, lo que tú necesitas. Ahora. Eso les pido, y les agradezco.» Fa un foradet a la fulla de platàn per on fumarà, i la posa a la base del guayabo. Agafa la candela i la prèn mentre gira el tabac en cercles i inspira, perquè cremi en tot el perímetre. Expira cap a cadascun dels quatre punts cardinals. També amunt, avall, esquerra i dreta. Hi ha una solemnitat que flota en l’aire, amb el fum del tabac. «El tabaco lo coges con los dedos así, sin ponerlos en cruz. Eso corta la intención, nos contaron los abuelos. Los paipas y maimas. Y el humo lo dejas en la boca, no va hacia los pulmones.» Encenc el meu tabac, expiro en totes direccions un aire més fi, més inexpert, menys decidit que el d’en Marius i en July. Però pur i ple de ganes. 

«Mira como quema el tabaco, como cambia. Quema por todos los lados por igual? Quema solo por uno? Quema por dentro? Qué ves?». Miro el seu tabac. Tots els costats cremen igual menys un fil prim de la fulla de plàtan. M’explica: «Pienso en la comunidad, y en qué estoy un poco enojado con ellos. Estoy cansado de ser siempre el papá malo de todos, porque pronto llega una nueva etapa muy importante para mi. Porque ahora seré el papá de mi hijo». Estan embarassats amb l’Audrey de fa un parell de mesos, després de temps intentant-ho. Em surt contestar-li: «Yo estos días te he sentido mucho como el papá bueno», i li somric amb tota la lleugeresa de la veritat. El tabac d’en Marius ara crema igual per cadascun dels costats. 

El meu crema per un dels cantons, i per dins. Començo a fixar-m’hi, en com avança el contorn del foc i les cendres. En com s’encén el taronja lava quan inspiro fort. I allà hi és. «Veo un gato.» Els ulls en diagonal, la boca, el nas. El cel a fora s’ha enfosquit i només queden els últims raigs del capvespre. «Un gato que ve en la noche», afegeixo. El gat que no he jugat a ser -sempre m’he cregut gos- i que ara em crida per veure les ombres i els misteris que no sabia que existien. 

Cremo endavant, el contorn canvia; el fum que expiro cada vegada és més dens i impregna d’aroma les parets de la boca. «Siente lo que hace en la saliva; no la escupas». Em sento gos de Pavlov -una mica ho sóc, d’experiment, en aquest laboratori humà-. I salivo, salivo molt. «Tengo hambre de lo que viene, de comermelo todo». M’entenen, ens entenem. Ja fa dies que ho repeteixo; que el que em posin al plat m’ho menjaré. Sense pensar-ho. Que confio molt en ells, moltíssim. 

I tots tres tenim clar que estem compartint el mateix joc, el d’estar obert i no fer preguntes per entendre res, perquè això no pot entendre’s; la vida. L’última frase del Poder del Ahora. (…) «cuando no necesites preguntar tanto».

Aleshores, el sorollet; tan característic. Sembla la natura, el Nom del Vent, però és en Marius. El ssssrrrrsssrsrsrsr amb les dents i l’aire surfejant-les de dins la boca enfora. Un so singular, facilitador, ple d’intenció. Torno a pensar en Pavlov. Ja me l’havia fet abans, en la mateixa cabana, una vegada. Preguntant-me qui era, qui creia que era, sense esperar resposta. 

En la foscor de la nit s’escolten els grills que canten enèrgics. «Donde terminan los grillos y donde empiezas tú?». Ens quedem en silenci. Les mans em formiguegen del tabac, tot el cos, però les mans particularment. «Mis manos son grillos», dic. I el mareig va a més. Ho noten. Em conviden que m’assegui més lluny del marge de la cabana. «Puede ser que te marees, que tengas ganas de vomitar. Chuma, la llaman los abuelos, esta sensación». I em diuen «no pares». Però ara pararia. Poc a poc s’està tornant incòmode, incomodíssim. Cada calada pesa, i l’aire em surt de la boca defallit. Estic marejat i tot jo formiguejo, una baixada de sucre, caiguda en lliure. Tinc calor. Em trec la samarreta amb una mà. «No puedo». «Termínalo». Em recargolo, gemego, no sé com col•locar-me per fer-ho més soportable. Recolzo la mà esquerra al terra i aguanto el tabac amb la dreta. «Es muy incómodo, pesa mucho». «Bufffff». La intenció que havia posat al tabac i tot l’espai que havia demanat per rebre, per acollir, el sentia a punt d’explotar, sobrecarregat, sense un mil•límetre lliure per ni una alenada de res. «Acompañar a otras personas es incómodo. Y a menudo mucho más», replica en Marius. I ho sé. D’això va el joc. Aguantar, demostrar, voler-ho molt. És una prova. Segueixo inhalant tímid, com puc, fins on el tabac em deixa. «Te queman los dedos?». «Un poco» -sé que podrien cremar més-. «Cuando acabes, puedes levantarte y entregar el tabaco a la raíz de un árbol. Agradecer que el mensaje ha llegado. Ponte de pie, vamos». M’aixeco al cap d’uns segons, continuo inhalant i exhalant, a glopets petits. Vigilo de no caure. Cada passa és un experiment. Avanço lent i descalç per l’herba fins la base de l’arbre, sota la cabana, i ja no tinc tanta calor. Amb l’última calada estenc el cigar a la Mare Terra i dono gràcies a l’Avi Tabaco per com de sobrecollidor ha estat rebre tant. I haver tingut tot aquest espai per fer-ho. El missatge ha arribat i estic intrigat i feliç de com de precisa ha estat la intenció materialitzant-se. 

Torno a la cabana com puc, a trompicons. Caic de genolls sobre el matalàs i en Marius em diu 

«ahora sí, puedes estirarte». M’estiro panxa amunt, braços estirats. Ocupo espai, descanso. Tot es mou, sempre es mou, l’únic que ara ho percebo nítid i salvatge. Em sento millor i el mareig va dissolvent-se com la panela al cafè. Els grills canten i em permeto gaudir de la lleugeresa del recuperar-se mentre passen els minuts. 

Aleshores. 

Aleshores em giro de costat: direcció en Marius, en July, la vall. I entre el petit cercle que formem els tres, el veig. 

El gat. 

No l’he escoltat entrar. M’emociono, somico. L’abuelo -l’avi- m’estima. I negre com la nit, solemne, el gat assegut com un triangle de noranta graus entre els tres. Va girant el caparró i jo m’oriento cap a ell, amb una delicadesa fràgil i la por suau que s’escapi: ell, el moment, la curiositat per la vida. Els meus dits se li acosten prudents a la cua, i l’acaricien tendre. Es deixa tocar. Esbufego d’alegria. 

«El gato que ve en la noche», xiuxiueja en Marius. Se’m trenca l’expressió de l’agraïment. Jo soc ell i ell és jo. El grato. Ell es llepa, es neteja, i a mi em neix imitar-lo. Llepar-me l’exterior de les mans, els dits, saborejar el rastre dolç i àrid del tabaco. M’hi acosto amb el cap, la cara, i l’enfonso en el seu pèl negre acariciant-li la pell amb el nas. Fent-li petons petits i lents. Li agrada, no marxa. Vull estirar aquest ball fins que s’acabi la música. 

Sssssrrrrsrsrsrsrsr. 

I entre carícies i manyogues, una altra onada. L’observo mentre el pentino amb els dits, i em veu, i de sobte no m’ho espero i em llepa. Agh. M’impacta, em desmonta. Se m’instal•len gotes d’aigua a les parpelles, que no cauen però m’iluminen la mirada. I torna a fer-ho i sento que són tots ells: l’Abuelo Tabaco, la Mare Terra, el Pare Sol, l’àvia Isabel, la iaia Virtudes i l’avi Lluís -que fumava tant-, els papes, en Marius i l’Albert; tots ells que em fan un petó. Que estan amb mi, protegint-me l’espatlla, i els veig rere meu quan miro al mirall. 

No sé quant temps passa, només sé que ja no hi ha llum. M’incorporo, assegut. Miro en Marius, i darrere seu, en l’horitzó nocturn de la vall, apareix una llum taronja. Un punt brillant que es mou ràpid en forma d’arc, d’U invertida, d’un extrem a l’altre del semicercle. Pregunto espontani, em surt de dins: «Qué es esto?». 

«Un comienzo», contesta. 

Ell no l’ha vista, la llum, i és perfecte. Em quedo observant-la, emocionat per aquesta aventura que comença, que ja ha començat, que tant m’il•lusiona. Que m’ha retornat a la vida sentida, la de l’hòstia santa com és possible tanta bellesa? 

Estones de silenci. «Qué looooco», és el primer que diu en July en tota la tarda. Els miro als dos. La llum al fons de la vall s’apaga. No sé què dir, no sé quina cara posar. Alegre incomprensió. Ningú no sabem res. 

«Gracias», pronuncio. 

«A ti», respon en Marius. 

I se’n va. S’aixeca, i se’n va pel turonet cap a la casa, que no es veu però se’n projecta la llum. I de sobte, l’ombra d’aquest home coixejant que s’allunya amb una rasta gegant que li penja del cap és Jesús, i alhora és un jove alemany sense futur amb un diagnòstic de trastorn de la personalitat que ha dedicat la seva vida a buscar respostes i no trobar-les, i trobar-les. 

Quedem en July i jo a la cabana. Ell mira al terra, fa sorollets que no sé si són riures o plors. Esclata en una riallada, i ric jo també en veu alta. Riem. És una bogeria. «Yo llevo cinco años acá… «, explica a mitges, com volent dir que continua sense entendre una puta merda de res i que és fantàstica aquesta baina. Ens abracem. És el meu focalitzador, la persona que m’acompanya al llarg de tot aquest viatge. «Gracias».

Ens posem les botes per tornar a casa. «Sabes quien es este gato?», li pregunto. No sabria reconeixer-lo amb la llum del dia. «Es una gata, la gata de Ale» -la seva dona, l’Aleksandra-. «Es de las viejas, se llama Úrsula». Esclar que es diu Úrsula, i esclar que es vella, no podia ser d’una altra manera. «Sabes quien se llama Úrsula, también, July?». «Quien?». «La bisabuela ciega de Cien años de soledad, Úrsula Buendía. Ella es ciega pero ve, ve en la noche con el resto de sus sentidos». «Ah, nunca me leí ese libro. Pero sabes que García Marquez era primo de mi abuelo?». Esclar. I no li dic, perquè en aquell moment no hi penso, però Úrsula també era la meva besàvia, l’àvia del papa, que quasi també va arribar a centenària. 

I ho intento, no puc evitar-ho, ho intento perquè m’agrada i m’emociona i m’impregna d’energia. Però la vida, aquesta vida, no pot explicar-se. 

I això és el que més s’hi acosta: ssssrrrrrsrsrsrsrsr. 

Ets ella

T’escolto i ets ella. Ella. 

Estàs amb mi aquí a Colòmbia, abraçant-me, plorant el seu dolor -el meu-. Estimant-me. 

Vull que siguis feliç, molt feliç, tu més que la resta, perquè ets Ella. Perquè t’he vist tan trista, tan trista. I aquesta tristesa la conec bé perquè també és meva. El llegat dels Buendía. La ironia desperta, la queixa graciosa que la tapa, tot el dolor invisible de sota que ens mata. 

Et veig intentant-ho tan fort, demanant-me perdó entre llàgrimes, suplicant-me ajuda, que t’ensenyi a fer-ho perquè ja no només ets tu que pots protegir-me. Jo també puc, i vull, embolcallar-te. Fer-te sentir segura. Per això vaig estudiar psicologia. El desig de veure’t lliure de monstres; no a mi, a tu. 

Tu ets la meva vida, el ventre. El llagrimal que raja quan et penso, de tot l’amor que has volgut donar-me. De tot el que ha arribat, i de tot el que es va perdre pel camí. T’he enyorat, i he plorat la distància i els murs de pors aixecats amb bones intencions però que ens allunyaven. Et necessito a prop, i la proximitat no la marquen els kilòmetres. Vaig marxar tan lluny de casa per acostar-me, i em sorprenc estirat amb el cap a la teva panxa de petit, protegit, en aquests prats de mangos i papayes. Gràcies. Gràcies, i no estiguis trista. T’estimo per tot el que m’has donat i pel que no vas saber donar-me. T’estimo moltíssim, mama. 

Però la velocitat compensa // Cançons dedicades al foc

És de nit, casa tranquila. Comentem la jugada, els que estem. Sonen els grills, avui o demà és lluna plena. Estic bé. 

Aleshores arriben, els dos junts. Ell i ella. La noia que m’agrada i el noi que va prendre-me-la. Faig veure que no els veig, però els tres ho sabem. Ella em saluda: hola Lluís. No la contesto. Em sortiria afegir a la molt puta, però m’ho reprimeixo, i després escric aquesta frase per compensar-ho. No vull callar-me res, perquè de què serveix callar-s’ho. L’impuls hi és. No ens el prenguem tant seriosament i que surti a fora. Rule number 6, què diria en Ben. 

Em sortiria dir, també, per què collons no dormen cap nit al llit d’ell, a la casa de dalt, lluny de mi. Però això no ho dic. Per vergonya, i perquè sé que em fa bé tenir-los a prop. Mirar-los i que se’m moguin coses dins. El que queda de vespre m’ho confirmarà. 

En Dani, l’ex d’ella i que també viu amb nosaltres -felices los cuatro- ha trobat la taula petita d’escacs per fer amb mi una partida. La baixa del messanini, les golfes on deu fer cosa d’un mes, a aquesta hora, jo estava follant amb ella. Ara en canvi, jugo a escacs amb l’ex. «Cambia, todo cambia». Sorneguer, s’asseu a la taula i em burxa perquè sap que em fa bé. «Esto fue un regalo de ella». Ja està, tinc la partida perduda. El terreny de joc està amanyat. En Dani riu i em sembla tendríssim el forat que té entre les dents, i me n’alegro de poder jugar amb ell i estar d’esquenes al menjador. Evidentment, m’apallisa com és costum als escacs. » Otra vez perdedor», em diu el molt putes i la veritat és que em fa més gràcia que mal i això és bon símptoma. Ja no sento que jugo a guanyar-la a ella. 

«Tienes algun consejito para mí?», li pregunto. » Cuando les veo juntos, buagh, me duele mucho». I li explico el que ahir escrivia: 

Vull ser ell quan els veig junts. La vull lluny quan està sola. Ben lluny. 

Fa gràcia. 

Com es traga, això? 

Ell m’ajuda, a entendre-ho. Em fa preguntes. Que què és el que em fa mal. Li responc que veure tan a prop una cosa que vull molt i que no puc. «Pero por lo que dices, ya no es ella que te importa. Ya no es ella el centro porque cuando está sola no te interesa. Solo la quieres cuando está él. Ponle el foco a él». I té raó. Cauen fitxes, es mouen coses. No l’enyoro quan la tinc davant i no la vull veure. Només quan estan junts, quan els veig junts. És quan més fort ho sento. Això ja no va d’ella. Va de competir, de guanyar, del reconeixement. 

Sento alleujament. M’agrada perquè les coses es mouen, perquè hi ha vida, perquè m’encanta que no vagi d’ella -perquè, a més, no la tinc i sento haver-la perdut i que no depèn de mi recuperar-la- . Però si depèn de mi entendre per què busco aquest reconeixement en els triangles, i nois amb qui competir per l’amor, l’atenció -la protecció- d’una noia. Parlem amb en Dani de les nostres famílies. Potser és la protecció del papa, i ells són l’Albert. Potser és el com va canviar la nostra relació després de la seva arribada; el reflex de la família d’en Salomon. Potser el perill de la tristesa fonda si no hi ha una tercera persona; l’abandonament de matinada. No ho sé. És molta informació, tampoc es tracta d’entendre-la i integrar-la tota ara. Només deixar que es mogui. Que el focus canvi de direcció. Odiar-lo a ell com l’he estat odiant a ella, és el que el cos em demana. Però que canviï el focus amb aquesta fluïdesa és que el procés avança. Que em conec millor. Que soc més lliure dels patrons que se’m repeteixen a la vida. Que estic més a prop d’enamorar-me sa, i real, i sense estratagemes ni manipulacions. Ells dos continuen sent uns fills de puta, que m’han volgut mal -i jo també ho he volgut per ells, i tant de bo que s’estrellin pels aires-. Però que si no haguessin baixat juntets a dormir a la casa on dormo jo, no hagués avançat tan ràpid. No estaria creixent a marxes estratosfèriques. Ni probablement me n’aniria a dormir tan tranquil. I fa mal, però la velocitat compensa. 

— algun dia després:

Mitjanit, i les brases encara cremen. Tothom ha anat a dormir i ens hem quedat dedicant-nos cançons, i cantanos-les. Tu, de rabia i odi cap a mi. «Solo se me ocurren canciones que pueden molestar». » Pues que molesten», et dic. Em tractes d’impenetrable, és la pel•lícula que ara tens al cap. Les cançons que jo et dedico, en canvi, s’acosten més a la reconciliació. Però les canto en català perquè només ho intueixis, i et quedis amb el dubte. Parlant no ens entenem, ni ens trobem, així que me n’alegro que com a mínim tinguem cançons. Però te’n canses força ràpid, i te’n vas. Esclar que te’n vas. «Te echo de menos lo que antes te echaba de más», em cantes. Però te’n vas. No t’estires al meu costat, ni em busques, ni em poses entre l’espasa i la paret per veure si et busco el petó o si t’aparto en sec. No és amor, el que sents. Cada nit que passa se’m fa més evident. Ni a mi crec que em fa mal que te’n vagis del foc com me n’hauria fet fa unes setmanes. Esta deixant d’anar de tu, això, i ara és la meva solitud genèrica que em dol, i no el teu tu concret, el que enyoro. T’escolto aixecar-te en silenci i marxar sense dir res, mentre jo miro la lluna plena, preciosa. Potser no t’hagués dit gaire més que un bona nit murri, si t’haguessis acomiadat. Així que està bé, el silenci i la música, si les paraules no ens acosten. Abans del foc em preguntaves si et tornaria a abraçar mai a la vida, i jo et contesto que «cuando a mi me apetezca». Pesao, em repliques. «Cuanto odio, y cuanta venganza, no?». I t’etzibo un «lo que tu creas, L.». Perquè no va només de tu. Va de mi, i de respectar-me. De fer-me valer. De no contradir els meus impulsos de mantenir-te lluny només perquè tu necessites el meu carinyo. Que te’l doni el teu nou nòvio que per això el vas triar i ara camina sense mi. No em necessitis, perquè jo estic allà: és el meu desig contundent, el de no necessitar-te ni enyorar-te. I crec que funciona força, que la vida està avançant quan tu no hi ets. 

I tanmateix aquí estic també, escrivint vora el foc a veure si t’ho repenses i tornes; i em dius que te n’adones que vas escollir malament. 

No ho fas; esclar que no ho fas. Així que jo també me’n vaig a dormir. 

Mirar-te molt de prop, i no mirar-te. // Ha arribat la tristesa

Arribo a la casa de baix i sé on està tothom menys vosaltres dos. La llum de la teva habitació és oberta, plou a fora, i penso que és una tarda estupenda per dormir una bacaina i intercalar-la amb sexe. Tota la tarda una part de mi és allà dalt amb vosaltres, amb tu, perquè fa tres setmanes hauria estat jo estirat al teu costat. I fa pupa. Neix tristesa. Perquè es va evidenciant que la decisió és ferma, que jo ja no tinc res a pelar, però una part de mi continua volent-ho i lluitant-ho. I ara ja sí, aquesta part la vull eliminar com vull esborrar-te a tu de tot arreu, i necessitar-te com necessito la deixalla que guardem al zum -zona de usos multiples-, la que no sabem on posar però que encara no ens atrevim llençar a les escombraries, per si de cas. I en un futur indeterminat, sé que em sorprendré de veure’t allà entre la ferralla i m’adonaré que fa mesos que ja no en faig ja res de tu, i així podré eliminar-te. 

Tu em vas utilitzar. Per posar gelós al noi amb què realment volies estar. Per no sentir-te perdedora. Per causar el mal que a tu t’havien fet i encara no has sanat. Ets escòria, no trobes? Com a mínim, ho admets. I jo valc molt més que aquesta merda, i que uns quants polvos i carícies que no la compensen. Cada cop et començo a veure més com el bebé que dius que jo era, que no veu als altres i s’enfada i que té un món encara per aprendre. Amiga, a la incubadora del costat t’hi veig a tu instaladíssima. I té una certa bellesa poètica que hagi estat jo qui t’ho hagi evidenciat. Sento que t’avanço per la dreta en molts aspectes, i que sí, que ara el que vull és competir i a veure qui troba a faltar més a l’altre. Perquè jo enyoro el sexe, però tu enyoraràs la meva complicitat diària, que et miri als ulls i que t’admiri com t’admirava. La imatge de tu es desfigura. I m’encanta estimar i parlar-ho amb el teu ex, que tu també encara estimes, i rajar de tu i de les teves jugarretes de nena petita que es creu adulta i va fent mal als qui l’acompanyen. El vas obligar a ell a posar límits que en el fons no li venia de gust posar, i jo estic imitant la seva jugada. La jugada dels guanyadors. La d’ell i de la seva nova parella, que em reforcen positivament que t’odiï i et menyspreï i t’aniquili de la galàxia. I alhora, d’altres persones em diuen que no és sa, que tanta ràbia no pot ser bona, i volen treure’m d’aquesta onada de força i energia amb la millor de les intencions per sanar-me. Però no. La injustícia que s’ha comès contra mi no ha estat prou divulgada, i hi ha racons de l’imperi on encara no l’han cremada a la foguera. Així que em quedo odiant-te, i mirant-te de prop només quan hi és ell a veure què em causa, què es mou, i per què collons aquesta part de mi vol que l’estimi qui escull no estimar-la. Vull saber qui ets per a mi, i per què redimonis sobrevaloro tan l’afecte de qui no me’l dona, i qui vol a un altre. El triangle etern que se’m repeteix a la vida, aquí per mi hi ha un pou d’aprenentatge. Aquesta és la meva doble direcció clara: treballar per no veure’t, ni voler-te, ni buscar-te; i alhora decidir observar-te molt de prop per utilitzar-te, perquè em facis de porta a aquest dolor que arrossego molt abans d’haver-me quedat atrapat entre les teves cames. 

— uns dies després:

Ha arribat la tristesa. Com un globus que es desinfla. Com al motor que se li acaba la benzina. No m’agrada, però t’enyoro. I ho voldria tot -tot?- amb tu. No ho sé. Però sí que tinc clar que vull tocar fons ràpid. Plorar-te molt i fort, però curt. Com el temps que vaig estimar-te; crec que tu a mi també. I ara veure aquest somriure apuntant a una altra banda, cap a un altre paio i davant dels meus nassos, doncs sí, em destrossa. I ets un diable, perquè ho gaudeixes, el veure com em puteja. El sentir-te necessitada. D’acord, L., no puc odiar-te tota l’estona. Contenta? No puc fer veure que no existeixes, ni tractar-te com si no m’importes perquè esclar que t’adoro, i em venen onades de voler estar estirat amb tu abraçant-te, i ja. I tu això no m’ho deixes, això que feia anys que buscava i no volia amb ningú. Quina merda. Així que espero que entenguis que t’aparti del mapa, que no t’hi vulgui ni un rastre, ni en pintura, per no pensar en tot el que m’estic perdent. I hòstia, es fa difícil tenint-te a l’habitació del costat cardant amb un altre. Es fa difícil. I vull plorar, però em costa. Perquè porto dies amb el pit inflat d’estar-te sobrevivint, i aprenent com una bèstia, i creixent a marxes forçades. Estic fent el meu camí, i llençant-m’hi de cap i sense por. No em negareu un agut sentit de l’espectacle; visc amb aquesta màxima. Però reposo i se’m veuen les costures. Com la malaltia que et segresta els primers tres dies de vacances, i que t’avisa que és exigent, la rutina. No és un camí de roses, passar pàgina. Per més que m’expliqui pel•lícules i històries d’herois que es creixen quan més gran és el monstre. Ha artibat la tristesa, toca fer-li espai. I que s’hi senti acollida. Em fa por que es quedi per sempre. 

Sempre hi seràs, àvia

Em cau una llàgrima, àvia, 

quan em parles del dia que no hi seràs. 

Perquè ara que sóc prou gran que he après a estimar-te, no vull que te’n vagis. 

Et trobaré a faltar. 

Que és un paraigües el teu somriure, la teva vida, el teu llegat. 

Tot l’amor que reps per tot l’amor que ens has donat, 

inmens, senzill, incondicional. 

I m’agradaria saber explicar amb paraules petites com les teves aquesta tendresa tan gran,

que ens regales a tots com cireres a l’estiu, com contes de Cabrera, i acudits dolents que ens fan riure perquè també tu rius quan els expliques. 

És tan preciós que riguis tant, que agraeixis tant, que ens donis tant encara; malgrat els dolors dels noranta, la manca de forces, i l’absència de l’avi que segueix viu però ja fa temps que no està. 

I m’agradaria que quan em llegissis -sé que ho faràs-, no et prenguis aquestes paraules com un excés exagerat, 

sinó com un intent humil d’explicar al món com de profund serà el buit que ens deixaràs. 

I com de feliç em sento de poder trucar-te encara i veure’t la cara i saber que estàs. 

I no haver d’enyorar-te encara, ni buscar-te en les estrelles per veure que segueixes al meu costat. 

Rere la meva espatlla, per sempre, et veig quan em miro al mirall. 

En el jersei blau preferit que m’abriga. I torno a plorar. 

Em desitges que quan jo tingui la teva edat em senti com tu et sents: l’orgull, la plenitud, la placidesa pel que vindrà. 

Jo penso que tant de bo en pugui arribar a sentir ni que sigui la meitat. 

I em recordes que no me n’oblidi, que quan jo en tingui noranta tu a dalt m’hi estaràs esperant. Que la vida no s’acaba. 

I que ens tornarem a trobar. 

El monòleg de la injustícia, i escollir-me

He llaurat les meves il•lusions en aquesta terra. I és en aquestes coordenades geogràfiques del planeta que sento ara que les arrels se m’hi arrapen fort. Que vull quedar-me, perquè aquí hi ha tanta vida. Tantíssima. Perquè aquí he tornat a enamorar-me. D’un lloc. D’uns aprenentatges. D’algú, d’una noia. De mi. De qui soc quan soc aquí; una ànima que s’arrisca a córrer i caure i descollonar-se i fer-se miques. I que tot es barregi a la vegada. I és aquí també que he tornat a odiar, a cridar com un goril•la i desitjar el pitjor i cantussejar «ei ara què tal, oi que fa mal?». Que és en aquest lloc que l’espectre del que està permès s’eixampla fins arribar als extrems del que és possible, allà on les entranyes bateguen a un ritme desconegut. 

I és des d’aquí, també, que comnecto amb els de casa. Amb l’amor per la terra, i per la llengua, i per dir a tot un grup de 30 persones que fa dos mesos que em coneixen que no em dic Luis, sinó Lluís, i que aquest és el meu nom. I que el poden pronunciar com el verb to be mal pronunciat: you is, si volen. 

És aquí que truco als papes, i a l’àvia, i ens trobem, i ens escoltem amb somriures de veritat. Els sento a prop. Molt més que quan ens teníem a uns quants carrers de l’Eixample de distància. Perquè em sento més a prop de mi, esclar, i de com d’evident és estimar. 

I és des d’aquí també que connecto amb en Xavi, i l’Uri, i potser altres persones fantàstiques, que m’enyoren prou com per creuar un oceà i celebrar junts durant deu dies el comiat de l’any i l’inici del nou. Tots ells són aquí amb mi en aquest lloc especial de la Terra, també. 

Perquè és aquí que les ferides reiterades sobre velles cicatrius es transformen en força, i rialles, i en un tirar endavant lleuger i conforme i juganer amb el que la vida desplega. Amb tot es pot jugar, en aquest lloc que ara és casa. I ahir vaig jugar a cridar i a guanyar per pallissa i fer-me respectar i treure’m la xorra. Ahir vaig sentir evident com feia anys que no ho sentia: que jo a mi sí que m’escollia. Que m’escullo a mi, sí, i no al meu millor amic -en Marius parla del meu germà-, entre llàgrimes que em ragen pels ulls. I cagun Déu, se sent tan espatarrantment espectacular. Escollir-me, estimar-me, veure’m la vàlua immensa per qui soc -un bon nen i un perdedor i l’Zlatan Ibrahimovic després d’una xilena i un malparit de merda-. Escollir-me, encara que ella hagi escollit un altre. I em sembla tan de calaix que va equivocar-se, que conforme passen els dies veig que menys em molesta. Que va ser un regal d’aniversari poder cagar-me amb ella davant de 40 persones, algunes d’elles que ni la coneixen, i cantar-li les quaranta i sentir-me amb una raó incontestable. Que havia escollit al perdedor. Que no se’ls hi acudís tornar a follar tan a prop de la meva cara perquè em posaria de nou a riure al costat, i a dir-los-hi coses, i a veure com els senta. I que de res per plantar-li davant de la cara una evidència com un temple: que el que ella portava cinc mesos intentant amb el seu ex-novio enyorat jo ho he aconseguit en tres dies, i que a veure si prèn nota. Potser el silenci sepulcral del seu nou noviet durant la meva intervenció li serveix per veure que d’això que a ella li falta, amb ell, potser no n’aprendrà gaire. I és un greu que l’escollissis precisament per això, perquè vas subestimar-me. 

No puc negar-ho, és una autèntica festa que quaranta persones ho veiessin amb mi tan clar, a la vegada, i que tu fossis una d’elles. I admetessis entre vergonya i fredor i por tremolosa que sí, «Que tienes razón. Que me ganaste», i no sàpigues on mirar i ell tampoc. 

És veritat, hi ha una part de mi que s’il•lusiona quan t’escolto plorar al llit de sobre, després del cercle, sola. Que te’m llençaràs als braços, com aquest matí quan després de jo donar-te el punyito tu m’has demanat, tímida, una abraçada. T’he mirat dubtós, m’has ajudat dient «no quieres un abrazo» i jo he corroborat que no. I dins meu hi són els dos. El que vol parlar-li de tu a l’àvia Isabel i que us conegueu abans que ella es converteixi en una estrella del cel, i el que vol rebutjar-te, tranquil, per perdedora, per no tenir les coses clares i haver-me confós i utilitzat enmig de la teva cerca tumultuosa de respostes. Aquest viatge ja em ve de gust que el facis amb aquest altre noi que ara t’acompanya. Però potser, pensant en el millor per tu, l’hauries de fer sola. I poc a poc, després de desfogar-me amb monòlegs dalt la tarima amb una audiència entregada i que m’estima, vaig sentint ganes que te’n surtis i que tiris endavant, i sentis que pots fer-ho independentment de qui t’acompanya, perquè tots som a dintre. Tu també ja hi ets, dins meu, encara que mai tornem a abraçar-nos despullats. I em sembla bonic que ja sigui incondicional i per sempre. I així perd importància el joc de si ens retrobarem com a amants o no; i puc viure la meva vida sense aquesta pressió del com vull que vagin les coses. 

Després dels meus crits dins el cercle tots els nens i animals i sorolls del voltant que fins aleshores rugien, van callar de sobte. Vaig ocupar l’espai que necessitava, i ser protagonista, i fer de la meva injustícia una obra de teatre que va tenir moltíssima acollida. I vaig acomiadar-me dient que no patissin, que ara ja no buscaria ni necessitaria utilitzar cap noia de la comunitat per manipular-la en ares de revenja. Que no faria el que ella, perquè em sento en pau amb la ferida; i amb totes les cicatrius fondes que hi existien a sota sense estar tancades. Que aquesta és la bellesa de la sang nova en aquest lloc singular de la Terra; que cura la vella. I n’allibera els ocells, i els aprenentatges, i totes les noves possibilitats de vida que esperaven a la fila a que destaponessim les emocions i necessitats enquistades.