Aprenentatges:
Arabesc és el primer llibre de poesia que he comprat mai. Perquè qui carai llegeix poesia? Fa vergonyeta, -a mi me’n fa- i mira que porto escrivint poemes i lletres de cançons des que tinc ús de memòria.
Però si has d’arriscar-te a entrar en aquest món de romàntics i lletraferits, comença per Arabesc.
Perquè és un tros de plaer la poesia si la escriu Manuel Forcano. El poema que en poques paraules t’ensorra: de la precisió, de la potència. Com un cop sec a la panxa que talla la respiració. Com un tall de bisturí que t’obre per dins i l’únic que pots fer és assentir perquè és veritat el que el vers diu de tu.
Crec que no hi ha cap poema d’aquest recull en què no hi hagi subratllat almenys una frase.
Que per culpa d’Arabesc, em temo que canviarà la forma com llegeixo. Que a partir d’ara no podré evitar dur un poemari sota el braç. Combinar-lo amb tot el piló de novel·les i assajos i contes que consumeixo a la vegada.
I et preguntaràs -i em pregunto-, per què? Què és el que tenen aquestes poemes d’especial?
1. Les comparacions precises
D’entrada, la força de la paraula senzilla. La de Joan Margarit i la de Miquel Martí i Pol. La que s’entén sense buscar en diccionaris, la no-pretenciosa, la que vol fer-se entendre. La del vers lliure. La que utilitza la màgia i horitzontalitat de les comparacions per explicar el que no pot explicar-se. La de la metàfora que t’estomaca, simple com un cop de puny. Perquè de vegades per comprendre Això, el camí més senzill que trobem és dir que s’assembla, que s’acosta, que té un gust proper a Allò.
Jo t’escoltava com rep la terra ferma les primeres passes dels paracaigudistes després d’un llarg descens. — “Punteria”. Com quan la sequera escanya els aiguamolls i els peixos moren atrapats en tolls cada vegada més petits. — “El tren de Bagdad” Però t’equivoques com qui en un concert aplaudeix de sobte quan no toca. — “El tren de Bagdad” I com ho fem per definir l’amor, aquest gest de cova d’unes mans per protegir del vent una flama. — Quins mots hi haurà
2. La geografia emocional
Segon, les imatges de ciutats i racons i llocs concrets d’aquest món, que t’hi transporten de cop. La seducció desèrtica i àrida de l’Orient Mitjà. L’alleujament de l’oasi. L’admiració exòtica de qui viatja lluny, a terres desconegudes. Els colors i olors de les espècies, de les infusions i dels fums de la cachimba. Els laberints de la Medina. La parada de metro de Bagdad-Vallcarca. Els carrers nocturns on vam obrir portes i pujar escales fins a llits d’algú.
La geografia de la vida és emocional. Els llocs queden impregnats del que hi vam sentir. El que hi vam sentir queda impregnat de les seves arquitectures, paisatges, espais físics.
Les ciutats on estimes algú -vas dir- no se te’n van mai del cor. — Ciutat Els noms dels barris de Beirut -Hamrà, Manara, Abú Rumane, Aixrafiye- eren plens de marques de metralla a les façanes, però la ciutat tenia aquells dies el color dels ulls d’algú que els tanca, tranquil, per prendre el sol. — Beirut I et recordo com els cecs que al pati de la gran mesquita reciten per una almoina la sura de la Llum de l’Alcorà. Els dono una moneda que no val la claror que ja no veuen ni tampoc en mi la teva absència. — Al cafè Sàhel d’Alep Hi ha ciutats a les quals no hauries de tornar. Perquè ja ningú no t’hi espera. — Cairo revisited
3. La nostàlgia
Arabesc és, també, el plaer indulgent de la nostàlgia. La nostàlgia que és la tinta de tants escriptors, també la meva. Però compte, perquè el passat feliç és refugi i presó. Una llar de foc que escalfa l’hivern, i el perill de cremar-se fort.
I així sense saber si ens fa més mal que bé o més bé que mal, ens fonem en el laberint de records i amors passats i desitjos antics. El dels cossos que van extasiar-nos, que ens van donar la certesa que estàvem, allà, descobrint la vida de veritat. La de les platges on vam ser-hi acompanyats d’algú que ens pensàvem, o volíem creure, que seria per sempre.
I mirem al nostre voltant i la data del calendari, i no encaixa: com de lluny queden pel molt propers que els sentim. Potser mai no vam acabar de marxar del tot.
Tants quilòmetres de viatge per no moure’t de la memòria. -“Cairo revisited” I recordo veure passar l’ombra d’una gavina sobre la teva esquena nua. Tan lluny d’aquí, que camino sobre la neu sense deixar petjada. — Tan lluny d’aquí Acceptem els goigs perduts en la nostra biografia com en una successió de reis els il·legítims. — Il·legítims A voltes, però, el passat és una pica plena fins a dalt de plats, de gots a mig beure i ganivets en punta. — Poètica Però fer memòria dels teus amors passats és com entrar a les botigues de souvenirs: en totes s’hi ven el mateix i al mateix preu. — Fes Hi ha records com les mans del massatgista sobre teu: fan mal i fan bé alhora. — En el desig de tu
4. Els girs de perspectiva
També a Arabesc sorprenen els canvis de perspectiva: els objectes inanimats tornant-se subjectes, els moviments del que normalment és estàtic, el terra acostant-se a la fulla que cau. I això ho canvia tot: la percepció de qui decideix, de qui és responsable, de qui s’allunya i qui s’apropa. Som el terra o som la fulla? Quina és la diferència? El que fem afecta el món. L’arbre també em mira a mi. Des de quants angles pot observar-se l’existència? Infinits. Arabesc juga a portar-nos fins cantonades des d’on abans no havíem mirat l’entorn, i ens sorprèn, la vista des d’allà.
Perquè també els gots beuen la nostra saliva, i tasten el que ens manca, i el que hi estem buscant a dins.
Si un mar vol banyar-te, et quedaràs a la platja? ¿no volen les nanses de les tasses dits a dins? — Tren de Bagdad T’he vist sortir d’un emprovador i has deixat rere teu una camisa desmaiada d’haver estat sobre el teu tors. — Fal·leres Deleja tant la terra que la vegin ulls de guaita. L’amor és un port que arriba per fi a un vaixell. — Nou món I jugar a escacs era una excusa per contemplar els teus dits movent les peces del teu exèrcit cap a mi. — Escac Mat
5. Aprendre història
Amb el pretext de la bellesa i la poesia, a Arabesc, aprens història. Perquè el passat ens explica secrets del present, i es tracen ponts entre segles. Tot plegat per comprovar que molt del que ens importa als homes no ha canviat gaire, o gens, des d’aleshores. Que seguim plorant, rient, matant-nos, construint obres precioses. Que tu i jo vam ser perses. Que tu i jo vam morir en guerres passades. Que la nostra memòria s’assembla a la casa del Píndar, que el nostre amor recorda a les runes de Girona, que el món és ple de velles històries que ens il·luminen el present.
L’any 256 els perses invasors hi irrompien cavant una obertura. Els romans havien anat a trobar-los sota el túnel. S’enfrontaven a mans nues en l’obscuritat i es reconeixien en palpar-se: amb rostre rasurat: romans, amb barba: perses. Però una part de la torre va esfondrar-se al seu damunt i els arqueòlegs han trobat els esquelets dels enemics abraçats sota la runa. És el gest més perfecte l’abraçada. — Tren de Bagdad Com els tres mil genets omeies que en la batalla de Saffín l’any 657 duien fulls de l’Alcorà clavats a les puntes de les llances. — Tren de Bagdad
6. El desig
Potser per sobre de tot, Arabesc és un poemari carregat de desig. Del magnetisme de la temptació. Del sexe que ens insufla oxígen al cos, de l’amor que vol trobar unes mans que l’apretin. Som el que desitgem, el que no tenim, perquè el desig mai no acaba. Vol créixer com les plantes cap al sol. Com conqueridors cecs i àvids d’expandir-se, de perseverar cap on encara no han trepitjat els peus. Estem fets de les persones en qui somniem despullades a les nits, del risc de creuar línies vermelles. Volem entrar on diu que prohibit el pas, tastar el verí de la poma, i aquesta força és tan humana que ho impregna tot.
Perdura insolent el desig: sempre tenen set els gots. — Al cafè Sàhel d’Alep Pel plaer d’aquella música la serp s’alçava poc a poc i es recargolava com a les boques les llengües en un bes. La bellesa és perillosa i t’hipnotitza el verí del que t’atreu: goses, com la mà estesa del flautista davant els ullals fins de la serp, temptar la teva sort. Tu també has estat valent: has besat com fruita que mossegava boques, no t’ha fet por abandonar-te al goig amb qui has trobat més exacte el teu desig i has fet teu el risc de l’arbre fràgil que vol sencera l’esquena de l’ós gratant-se al tronc. — Tren de Bagdad En la carícia a una estàtua revisc el teu tacte. Quin estrany martell el temps, que no esmica el desig. Que inútil el rètol “No toqueu”. — Museu Egipci
Alguns poemes preferits
X. CONCERT AL MOZART KONZERTHAUS Mozart: cada nota l’hora en punt d’un rellotge. És bella la mentida d’aquesta música perfecta. Les coses perfectes són mentida i mai no són del tot cert els comptes: A l’edat exacta del sol, caldria restar-hi les nits, i al temps que vam estar junts, sumar-hi els dies que t’enyoro.
LLEI D’ESTRANGERIA Soc sempre emigrant al cor d’algú: li aprenc l’idioma, el clima, el cos, menjo el que hi ha, allò que em donen. Fins que, llei en mà, m’expulsen o jo surto a cercar nous horitzons. Mans invisibles ens empenyen. No sé si prospero. Sobrevisc.
LA CASA DEL PÍNDAR Podem en la memòria, com el darrer cop d’un destral al tronc d’un arbre, convertir tots els records en un temps que ja no reconeixerem mai més com a nostre. Però cal salvar-ne sempre alguna cosa: la llum d’un vespre, el gest d’una carícia, la calor brillant després d’un bes als llavis. Cam Alexandre amb Tebes: va enderrocar pedra a pedra la ciutat hostil, però hi deixà dempeus la casa de Píndar.
ANAVA MUDAT Anava mudat just per agradar-te. Vaig presentar-me al teu davant com algú donat als plaers i al viure amb històries de viatges i basars, de minarets i cúpules daurades, de lectures, de poemes. Soc un saurí -vaig dir-te-, un llegidor de cors. Qui truca, vol que l’obrin. Per això no et vaig dir res de les penes que m’assalten: la d’allò que fou i no ha de tornar més, la d’allò que somniem i no s’esdevé mai. No va caldre gastar cap més paraula. Com lladres en un museu vam córrer directes a les peces de valor. Recordar és sentir l’escalfor del llit quan et despertes. Després poses els peus descalços al terra fred del dia.
PAPIRS D’HERMÒPOLIS, S. V AEC Quan els perses eren senyors d’Egipte, un soldat de servei a Memfis va escriure en un papir una carta a qui estimava: Per saber de tu he enviat aquesta lletra. La túnica que vas regalar-me, la porto posada… Segles després, l’arqueologia ha descobert l’ossada del missatger i, en un estoig, la col·lecció de cartes que no van arribar mai al seu destí. Què va passar-li al correu, no ho sabem, qui va matar-lo a mig camí, i per què? L’assaltaren, un aldarull, o potser va ser perquè no fossin llegits alguns retrets: Fa dies que sabies que m’havia picat una serp i no m’has escrit ni per preguntar si encara visc o ja m’he mort… Reconforta saber que no tenen cronologia els sentiments i que la pell sent el mateix desig ara que fa vint-i-cinc segles. O no tant saber que les decepcions -en l’alfabet que sigui- s’expressen amb els mateixos mots. Que res no canvia. Que som exactament iguals que quan els perses eren senyors d’Egipte.
Si t’agradaria rebre més posts com aquest:
algunsaprenentatges 