L’amic – Sigrid Nunez

Has d’entendre que no pots esperar que escriure et consoli del dolor que sents. – Natalia Ginzburg.

Recorda, hi ha almenys un llibre que no pot escriure ningú que no siguis tu.

A la teva necrològica hi havia dos errors. La data del teu trasllat de Londres a Nova York, equivocada d’un any. I el cognom de soltera de la teva Primera estava mal escrit. Errors petits, que després es van corregir, però que tots sabíem que t’haurien tret de polleguera.

Un matí molt bonic de primavera, un amic que passejava amb Samuel Beckett li va preguntar: I no et fa content d’estar viu, un dia com aquest? Tampoc diria tant, va respondre Beckett.

Una vegada, en una conferència, vas escandalitzar una sala plena de gom a gom dient: D’on ho heu tret, que ser escriptor és una cosa meravellosa? No és un ofici, sinó una vocació d’infelicitat, deia Simenon de l’escriptura. Georges Simenon, que va escriure centenars de novel·les amb el seu nom, centenars més amb dues dotzenes de pseudònims i que es va jubilar sent l’autor més venut del món. És molta infelicitat, això.

Una pausa per fer una confessió, no sense vergonya: no va passar mai que m’arribés la notícia que t’havies enamorat sense que sentís una punxada, ni vaig poder evitar mai un esclat d’alegria cada cop que sentia que trencaves amb algú.

L’únic animal que se suicida és també l’únic animal que plora. Tot i que de fet he llegit que els cèrvols acorralats, exhaustos per la cacera, sense escapatòria davant dels gossos, a vegades deixen anar alguna llàgrima. També s’ha parlat d’elefants que ploren, i evidentment la gent t’explicarà les coses més diverses sobre els seus gats i gossos.

No m’agraden els homes que deixen un rastre de dones ploroses al seu pas, va dir W.H. Auden. A tu t’hauria detestat.

L’aula és el lloc més eròtic del món. – George Steiner “Lessons of the Masters”.

Però és que l’edat ja ho és, oi, això? Una castració a càmera lenta.

“Sap que no ha de pujar al llit” Si s’enfila a algun moble, em va dir la Tercera, només cal que li diguis: “Baixa”. Des que viu amb mi, s’ha passat gairebé tota l’estona al llit.

En comptes d’escriure del que coneixeu, ens deies, escrigueu del que veieu. Accepteu que sabeu molt poc, i que no sabreu mai gran cosa fins que aprengueu a veure.

Un graffiti a la facultat de filosofia: La vida examinada tampoc val la pena.

En un llibre que llegeixo, l’autor parla de persones de paraules i els oposa a les persones de puny. Com si les paraules no ho poguessin ser, punys. Com si no ho fossin molt sovint.

Escrivia bé, sobretot per tres motius: per l’absència de sentimentalitat, per l’absència d’autocompassió i pel sentit de l’humor. (Si això últim us sembla improbable, proveu de pensar en un bon llibre que no tingui algun element còmic, per sinistre que sigui el tema. És perquè tenen sentit de l’humor que sentim que podem confiar en les persones, diu Milan Kundera.)

Qui vulgui ser escriptor ha d’inscriure una sola paraula al seu penó: solitud.

(…) i vaig pensar en el que calia – a banda del talent, esclar – per tenir èxit. Havies de tenir ambició, una ambició forta, i si volies excel·lir realment havies d’estar molt determinat. Havies de voler superar el que havien fet els altres. Havies de creure’t que el que feies era increiblement seriós i important. I tenia la impressió que tot això entrava en conflicte amb el fet d’aprendre a seure ben quiet. De deixar anar les coses.

I es podia justificar que dediqués la meva vida, l’única que tenia, salvatge i preciosa, a fer una cosa que sabia que, si no feia, ningú trobaria a faltar?

Sí, evidentment també hi ha gent simpàtica, un munt de gent que o bé no es fica on no la demanen o bé diu coses boniques, cordials i intel·ligents. Però tots sabem que no té interès escriure, ni llegir, sobre l’amabilitat.

Tothom que té un animal hi passa, per això. L’animal està malalt, és evident que està malalt, però què és, què li passa? No t’ho pot dir. El pensament intolerable que el teu gos, que et pren per un déu, es pensa que tens el poder de fer desaparèixer el dolor, però que per algun motiu (potser perquè t’ha contrariat d’alguna manera) et negues a fer-ho.

Potser la pietat que ens inspiren té a veure amb el fet d’entendre que l’animal no té cap manera de conèixer els motius del seu dolor.

“Els mòbils no tenen lloc en la ficció”, em va renyar una vegada un editor en un comentari al marge d’un dels meus manuscrits, i des de llavors – i ja en fa més de dues dècades – m’he interrogat per la desconnexió entre la vida tan plena de tecnologia i la narrativa, tan buida.

Però vosaltres dos, em va dir, vosaltres dos vau ser bons amics durant molts anys. Com ho envejava, això. Pensava, ai, si no ens haguéssim enamorat nosaltres també l’hauríem pogut tenir, una amistat com aquesta.

Com els passa a altres escriptors, sovint et veies condemnat o lloat per coses que no t’havien passat mai pel cap, coses que no havies expressat ni expressaries mai de la vida, coses que representaven com aquell qui diu el contrari del que realment pensaves.

(…) No m’ha tornat a grunyir mai més, i quan li dic “Baixa” normalment no ho he de dir dues vegades. Ara, on ell vol ser és al llit, especialment de nit.

Una nit, després d’un dia llarg i desafortunat – mòbil perdut, classe sense llista, intent fallit de tornar a escriure – l’Apollo es regira, fa el gest de sortir del llit i em trobo dient-li: “queda’t”.

Em torno a trobar la seva famosa definició de l’amor: “Dues solituds que es protegeixen, fan frontera i se saluden”.

Sec al sofà amb el portàtil quan l’Apollo s’acosta i es posa a ensumar els llibres de la tauleta. Les seves mandíbules immenses s’obren i es tanquen entorn del nou exemplar de butxaca del llibre de Knausgaard que em vaig comprar per substituir el que ell havia destruït. No, una altra vegada no! Però abans que me’l pugui endur, ell me’l col·loca suaument al costat.

L’alumne B està preocupat de veure que les lectures obligatòries inclouen tants llibres que no van guanyar mai ni cinc o que estan descatalogats. No ens hauríem de dedicar a estudiar els escriptors d’èxit?

Passa força sovint: una antiga alumna m’explica que ha tingut un fill. El llibre en què estava treballant haurà d’esperar. Potser quan el nen sigui més gran el podrà reprendre, diu. I llavors, quan el nen és una mica més gran – cap als dos anys, normalment – en té un altre.

Un acudit acadèmic que circula: Professor A: Has llegit aquest llibre’? Professor B: Llegit? però si encara no l’he ni ensenyat.

Al bar de la facultat. Una altra professora i jo bevem ginebra i ens divertim fent especulacions: si mai hi hagués un tiroteig a la facultat, per quins alumnes estaríem disposades a rebre una bala i per quins no.

Ara, veient-lo dormir, noto una onada de satisfacció. I després ve un altre sentiment més profund, singular i misteriós, i alhora perfectament familiar. No entenc com és que trigo un minut ben bo a donar-li nom. Què som, l’Apollo i jo, sinó dues solituds que es protegeixen, s’envolten i se saluden? Està bé tenir les coses clares.

Una vegada i una altra em quedava parada de constatar que la mateixa paraula no sempre significava el mateix per al marit i per a la dona. Sempre sortien les mateixes paraules, i jo les picava: amor, sexe, matrimoni, escoltar, necessitar, ajudar, donar suport, confiança, igual, just, respecte, cuidar, compartir, voler, diners, feina. Jo picava les paraules i sentia parlar les parelles, i notava que la mateixa paraula volia dir una cosa per ell i una altra per a ella.

Amb una sorpresa final: és sabut que escriure en primera persona és un símptoma de risc de suïcidi.

No és que no sigui capaç de dir com em sento. És senzill. T’enyoro. T’enyoro cada dia. T’enyoro molt.

Una vegada, al campus, vaig estar a punt de fer un crit d’alegria en veure algú que s’assembla a com eres tu quan ens vam conèixer.

Però el lloc preferit del Japó a l’hora de suicidar-se és el bosc d’Aokihagahara, als peus del mont Fuji, on ni els rètols que diuen coses com ara “no estàs sol” o “pensa en els teus pares” que hi ha als camins ni els telèfons connectats a línies d’ajuda han aconseguit destronar-lo de la seva condició d’un dels principals destins del món a l’hora de suïcidar-se. En forta competició amb el pont del Golden Gate, el número u dels Estats Units.

Sigui com vulgui, recordo que aquell cap de setmana em vaig sentir especialment a prop teu, i que quan vas marxar em vaig sentir tristament abandonada. Tot això ho tinc gravat a la memòria, i ho tenia ben present mentre seia a la consulta del terapeuta. Però no en podia parlar perquè no podia deixar de plorar.

Havia oblidat com és de dolorós recordar, escriu una de les meves alumnes. I només té divuit anys.

Veig els pèls grisos al morro de l’Apollo i la zona vermella de la vora dels ulls, i veig com camina d’encarcarat alguns dies, el doble intent que ha de fer alguns dies per aixecar-se, i tinc una punxada de dolor. (…) Vull que l’Apollo visqui tant com jo. Menys que això seria una injustícia.

El desig d’haver sabut com era la persona que has acabat estimant abans que la coneguessis no és infreqüent. Fa mal, gairebé, no haver conegut l’ésser estimat quan era petit. És una sensació que he tingut amb tots els homes de qui m’he enamorat, i també amb molts amics íntims.

De molt petits, les persones veiem els animals com a iguals, i fins i tot com a parents. Que els humans som diferents, únics i superiors a tota la resta d’espècies, això ens ho han d’ensenyar.

Tota la casa fa olor de gos, em diu algú que ve de visita. li dic que ja me n’encarregaré. És a dir, de no tornar-lo a convidar.

Tot plegat havia sigut feia anys, però encara ara maldava per entendre per què havia fet una cosa així, la seva mare.  — Perquè tenia ganes de fer mal a algú, no li dic.

Per això em sembla tan interessant Aleksievitx. Si has de fer ús literari d’un grup oprimit, has de trobar la manera de deixar-lo parlar sense ficar-t’hi tu al mig.

Vet aquí el que vaig aprendre de Christopher Isherwood sobre convertir una persona real en un personatge literari. És com quan t’enamores, diu. El personatge de ficció és com l’ésser estimat: sempre extraordinari, no és mai un més i prou. O sigui que el que fas és eliminar els detalls que fan que aquesta persona sigui com qualsevol altra. I, al contrari, agafes tot el que li trobes d’emocionant o intrigant, les coses especials que han fet que vulguis escriure sobre aquesta persona, i les exageres.

Esclar que patia per si el fet d’escriure’n no seria un error. Les coses s’escriuen amb l’esperança de poder-les controlar. S’escriu sobre experiències en part per entendre el que signifiquen, i en part perquè no es perdin amb el temps. En l’oblit. Però sempre hi ha el perill que passi el contrari. Perdre el record de l’experiència en si i substituir-lo pel record de quan en vas escriure. Com aquells que, quan recorden el lloc on han estat, de fet només recorden les fotografies que hi van fer. Al final, l’escriptura i la fotografia segurament destrueixen més passat del que mai han preservat. I pot passar: escrivint sobre algú que has perdut – o fins i tot parlant-ne massa – pot molt ben ser que l’estiguis enterrant per sempre.

Gina – Maria Climent

La vida és una successió d’esdeveniments inevitables i d’esdeveniments evitables que pel que sigue no s’han evitat, o que fins i tot s’han buscat, amb tot lo que això comporta.

Sempre havia pensat que en aquella època indefinida coneguda com Més Endavant m’agradaria tenir un fill. Ho havia donat per descomptat, que quan-fos-lo-moment formaria la meua pròpia família. No hauria dit mai que ho hauria de decidir d’esta manera, un dilluns al matí. 

D’acord, tindré un fill i el tindré ara, jo que sé, me fa més temor no tenir-lo que tenir-lo.

“Se cus així, posa’t lo didal, ojo no et fàcigues mal”. O m’ensenyava a rentar la roba a mà al terrat amb sabó moll, “que és lo que millor va”. O a cuinar amb paciència, però d’això no en vaig aprendre. I esta era la vida de ma iaia, que no sé si hi estava d’acord o no, si li agradava la vida que portava o n’hauria preferit una altra, perquè em sembla que no l’hi va preguntar mai ningú.

Quan ets menuda, no t’imagines que res pot anar malament. Lo futur és un bufet lliure infinit, és tot teu, és inabastable, és etern i morir-te et passarà però en una altra vida.

No sé fins a quin punt ens arribarem a conèixer, tu i jo; en qualsevol cas, has de saber que soc tossuda, q ue desitjo poques coses materials, no en vull gairebé cap, em podria desfer del vuitanta-cinc percent de les coses que tinc d’un segon a l’altre i no m’importaria gens, però les quatre coses que vull a la vida, les vull molt.

(…) la vida són coses precioses i coses horribles que s’intercalen i que, a vegades, coincideixen.

Aquells dos primers anys de psicoteràpia amb la Franziska em van servir per entendre que tot ve dels pares: la mare com a model a seguir i el pare com a referent a buscar, ens agradin o no, i sempre és tot culpa dels dos però és com molt de loser donar-los la culpa a ells quan ja ets gran, així que el que has de fer és entendre-ho i superar-ho per poder afrontar la teua relació amb la vida, amb lo món i amb les futures parelles.

En el fons no sé deixar enrere del tot les històries sense final.

Crec que el primer que vaig aprendre en conèixer-la, i és un aprenentatge que encara avui defenso, és que no et pots enfadar amb algú que et fa riure.

Un dia vaig aprofitar per fer una de les coses que més m’agradava fer: anarme’n sola a un bar, demanar el que fos per beure i esperar que em passés alguna cosa. A París ho feia sempre que podia (sempre que la Lucía no volia quedar) perquè tenia la sensació que si no em passaven coses tota l’estona estava desaprofitant la vida.

Treballava en una llibreria. No era seua, però com si ho fos, me va dir, era d’una dona gran que es deia Gladys i que no tenia família, que era com sa mare. I això em va fer com una mica de mal i una mica de bé d’escoltar. Perquè jo vaig conèixer sa mare i no es deia Gladys. Però m’agradava saber que hi havia una senyora que li feia de mare.

Quanta gent hi ha al món que et conegui absolutament com ets, sense filtres, me va preguntar. No ho sé, vaig contestar mentre comptava mentalment les meues companyes de pis, ma germana i les dos millors amigues del poble. Sis, en són sis. Doncs ja veuràs que d’aquí uns anys no en tindràs cap. Ja veruàs que d’aquí uns anys no et coneixeràs ni tu. Estàs en els últims anys abans de convertir-te en una desconeguda, intenta passar-t’ho bé. Tantes certeses com tens ara, se’t desmuntaran com un castell de cartes.

Si et poses a gratar l’ànima, és pitjor; de vegades supura.

Molts afectats per esclerosi múltiple acaben deixant de treballar poc o relativament poc després del diagnòstic i ho fan bé perquè físicament no poden continuar portant la seua faena a terme, bé per depressió, bé per fatiga o bé per problemes de mobilitat. Jo em sembla que no vaig deixar la faena per cap d’estos quatre motius. Crec que el que em va passar és que em va entrar pressa. Més pressa. Vaig entendre que si volia alguna cosa a la vida, valia més que l’anés fent, que anés enllestint coses, ara que encara podia.

A la tristesa se l’ha d’abraçar, com s’abraça un enemic fins que s’entendreix i al final t’estima. És l’única manera de deixar-la de costat i poder tirar endavant, pensant que el futur que et queda, encara te’l mereixes.

Aquell dia vaig entendre que hi havia una part heroica en el fet de no queixar-se. I un cert plaer en aquest heroisme.

No és bona amiga, l’ansietat. A diferència de la por, l’ansietat no sé de què serveix.

Va passar que aquells mesos llargs, gairebé anys, vaig mirar-li de prop els ulls a la tristesa i la vaig arribar a conèixer bé. Vos la presento: la tristsa se t’assenta a la vora del llit cada dematí i pinta núvols al paisatge. La tristesa et pronuncia a l’orella una paraula impecable, te repeteix un desig prenyat de bons propòsits i , en canvi, te planta un buit al ventre com una casa de pagès, com una cambra buida, com un crit en el buit molt sord. La tristesa no et deixa viure amb normalitat ni que sigui impostada. la tristesa pesa. T’aixafa el pit. Vesteixes una manta mullada.

Les ganes de plorar no et deixen fer-te el dinar, mriar la tele, llegir, no et deixen treballar. A vegades les ganes de plorar no et deixen ni plorar. Però ho has de fer tot igualment, i pobra de tu que no ho faces. No, a la tristesa no li has d’entregar sencera la vida, només li has de fer lloc a tots los espais de la casa, com un més de la família.

Cada vegada estic més convençuda que les converses curen.

Que més esperes, de la vida? Un llegat? Un reconeixement? Una família feliç? Tot això, et pots passar la vida sencera perseguint-ho i, tot i que et sembli que ho has aconseguit en algun moment que serà sens dubte fugaç, sempre se’t pot desmuntar en un instant. Per això, aquest moment ara amb tu és més valuós que tots els futurs. Perquè és real, és precís i és cert, ho entens? Jo feia que sí amb el cap i la boca mig oberta, mentre pensava que potser l’Elizabeth estava intentant passar de puntetes per la vida i això no em semblava just, ni per a ella ni per a la vida.

Vam sortir al carrer. Era octubre i el fred encara no havia guanyat del tot.

Te veus preguntant-te com és que ja no te’n surts a esclatar en rialles com abans, quina part se t’ha esquerdat mentre no miraves. Com és que totes les coses que fan mal te fan mal totes alhora, o com és que a la cantonada on s’acomiaden els amants tu no t’acomiades de ningú.

No t’afirmes! No saps posar límits. No saps on acabes. I em tocava bastant la moral això perquè era veritat i no sabia com arreglar-ho.

I així, encara avui, quan agafo un bus al capvespre i als auriculars sona Roy Orbison o Richard Hawley o Micah P. Hinson la mirada se m’omple de transcendència com si aquell bus m’hagués de dur cap a la veritat, cap a la justícia, cap a la pau mundial o cap al jo també t’estimo que no em va acabar arribant mai, encara que el més segur és que només me dugués fins Sant Carles de la Ràpita.

Tots els canvis estan precedits pel caos. Això és el que deia un quadre en anglès que jo mateixa em vaig dissenyar (copiar), imprimir, emmarcar i penjar a una paret del meu pis.

Lo passat se t’esmuny d’una manera inevitable i brutal i cruel. 

Miraria enrere i a tota esta gent que ha construït etapes amb mi, els diria que gràcies iq ue els estimo i que ara no sé qui soc.

Me calma pensar que hi haurà tants universos paral·lels per estrenar com vulgue, que tinc lo poder per canviar la realitat.

Prendre decisions vitals és molt difícil, t’ho condiciona tot, mous uns fils que després es tornen inamovibles i canvien el destí de la humanitat. Així que Gina, – va prosseguir -, prou dubtes tenim a la vida. Si tens una cosa clara, fes-la.

Recordo quan la vida era només un Nesquick i una madalena al dematí i tot plegat tenia aires de cosa que encara està per estrenar.

(…) m’he anat adonant amb los anys que només me fa temor no fer les coses que vull fer abans de morir-me.

… i saltar

Estava en la cinta de córrer, i vaig tornar a fer-me la pregunta. La mateixa de vuit mesos ençà. T’atreviries, ara? I la resposta no tenia res a veure amb la de l’última vegada. 

Ningú es capgira la vida pensant-ho gaire. Jo tampoc. 

Vaig trucar-lo després de sopar, com marca la tradició quan ens enfrontem a decisions de transcendència major. No em va dir que no. Tampoc és que tinguem la costum d’aconsellar-nos. Però per això estan les persones que ens coneixen; per validar que el que ens surt de dins és real. 

“Potser que vagis a córrer més sovint, a la cinta”

Riem. 

“Potser sí… No ho sé pas.”

I va créixer en mi el vertigen, de sentir-se més a prop que mai del salt. De mirar a baix, i veure’l. A un pas. I de mirar-me a mi, i veure’m amb cor.

“Que m’ho he estat pensant i.”

(…)

Vint-i-quatre hores. Ni això. És frapant el poc temps que es necessita per desmuntar el que es triga tant temps a construir. No tinc clar si en el bon o el mal sentit; però els dos acollonen. I els papes pateixen, perquè el no-saber és terra inhòspita. I els perills desconeguts els temem més que els que s’enganxen a l’esquena dia a dia, en barris que ubiquem de Barcelona.

Vaig aixecar-me el matí següent amb aquestes ombres desconegudes com un pou a l’estómac. Plovia; i m’hagués quedat al llit per sempre. El racó més conegut i íntim de la Terra. Però, en comptes, vaig dutxar-me i obligar-me a veure’m un got de llet, i empassar-me una galeta. I va acabar sent un bon dia, la veritat, entre les runes del que començo a deixar enrere i l’esperança pel que hagi de venir.