Cura d’humilitat

Aquest matí he fet la motxilla per baixar al poble, d’hora, 

i així aprofitar el dia. Beure cervesa, menjar pollastre,

i ocupar-me d’aquest tipus de coses com penjar fotos al drive

i descarregar pel•lícules de netflix. Xerrar amb en Facu a la casa, 

que porta mesos lesionat de la cama, i demanar-li que em faci teràpia

per superar totes les dones del meu passat que arrossego

en cabassos de nostalgia que no em trec mai de sobre. 

La meva vida -suposo que com totes- peca de ferides mal curades

que es repeteixen en cercles fins que algun dia aconsegueixi tancar-les. 

I tot plegat és un merder, sí, però aquest merder al matí podia explicar-te’l, 

i sabia qui era, què em mancava, què hi anava a fer al poble, i que el pollastre

m’agrada fregit, i si pot ser, sobretot, el contramuslo i les ales. 

He demanat que em reculli el mototaxi a la porta a les deu trenta, 

perquè m’ha fet mandra esperar a la Manon i a la Pauline per compartir

despeses. I ja me n’anava, la veritat és aquesta. Motxilla a l’esquena. 

Però. 

Aquí mai res no va com t’esperes. 

Un home amb una rasta gegant que li surt de la cleca m’ha fet tres comentaris innocents,

que d’innocents no tenien una merda, i ja. 

«Ah, dices que quieres aprender las técnicas pero te saltas la primera clase de mañana?»

No, pero es que pensaba que como tampoco estará Lucy podríamos moverla… 

«No, no la voy a mover», contundent, que no em sortiré amb la meva. 

A ell li és ben igual el dia de la classe, però qualsevol oportunitat és bona per molestar-me i buscar-me les pessigolles. 

«Como eres superior, a ti la clase de mañana no te hace falta».

Bam, segona bomba. «Además, me pensaba que te iba a cortar el pelo. Pues si no, que te lo corte mañana Nina cuando baje al pueblo. 

Nina, hazle un peinado de bobo mañana, si?» «Ya lo tiene», bam, bullying indiscriminat quan la bestiola està ja coixa i desagnant-se. 

«Ciiiaooo», em mira rient-se, sap que me’n vaig rallat qué es el que ell volia. «Estás empeorando boludito porque antes tampoco no sabías una mierda pero como mínimo no ibas con los aires subidos». «Vete a la mierda», no m’acomiado de ningú, camino cap a l’entrada que el mototaxi m’espera. 

Però. 

Tres minuts, camino. Giro la cantonada, no arribo ni a la curva. «Puta merda», via enrere, miro al terra, es barreja riure i vergonya. 

Escolto riallades al porxo de la casa: » Que te has dejado alguna cosa?». «No, al final me quedo… Puto proceso». Es peten la caixa, sé que en el fons se n’alegren.

No me les donaré de res perquè estic quedant en evidència però millor això que fugir de l’onada, ofegar el dolor -que és una porta per créixer- en cervesa i pollastre. 

Aquí quan el procés puja hi anem cap dins, i a mi mai no se m’ha donat bé fugir. Corro a trucar el mototaxi, la senyal es dolentíssima a la carretera, sembla que l’hauré d’acabar pagant igual quan baixi al poble. 

Però ho prefereixo a sorprendre’m enmig de la plaça rallat i amb en Facu negant-me l’ajuda a la casa perquè està de part d’en Marius -de tots- en tocar-me les pilotes quan vaig de que sé el que em faig. 

M’estiro al terra del porxo, l’Ilham de dos anys recent complerts em dona patadetes. «Dale, dale Ilham!» 

Em fan bromes, no sé com contestar-les. Em surt justificar-me però és una trampa: és donar més material perquè es fiquin amb mi i no hi ha escapatòria. 

«Qué haces acá estirado, boludo?» «Se estira para mostrarnos que no es superior». Em ric, exacte. Torno a no tenir ni puta idea. Només que vull quedar-me, treure aprenentatge de tot aquest espectacle. 

Escolto en Marius; «No le pasa nada, solo quiere un poco de atención. La estructura es tan básica y clara que pueden acompañarlo los estudiantes a la puerta. Gioel y Lea, jajajaj, y que esté Lizz también observando. Tres mujeres además, le vendrá bien».

Cura d’humilitat, per deixar de veure-les com la llesta, la tonta i la que m’irrita. La que admiro, la que rebaixo com a objecte sexual, i la que se m’assembla en tota aquest tinglado de la superioritat moral. Hi ha masclisme, un munt i per tots els angles. 

Es riuen de mi perquè m’ho guanyo a pols, i a ella se la veu encantada d’acompanyar-me i comprovar que ja no soc l’home segur de les últimes setmanes que la treia de polleguera intentant seduir-la perquè funcionava. 

De fons, el seu xicot pregunta si poden ajudar-lo amb una teràpia i s’escolta un «qué humilde, qué humilde que es» dirigit directe cap a mi i aquest sí que em fa riure perquè sento que me’l fan sols per tocar-me les pilotes. 

I encara un altre, es fiquen amb mi perquè no he col•laborat en no sé quin crowdfunding d’una família del poble que no conec, i vinga, que si a veure si poso diners algun dia en alguna de les colectes. 

Realment, m’han deixat ben escaldat. A la nit he posat el doble del que acostumo a contribuir per l’aniversari del noviet i de la Pauline, que també havia de baixar al poble avui i s’ha acabat quedant com jo a la comunitat amb cara d’haver plorat una estona llarga. 

La resta del dia he ajudat a construir el galliner, a barnissar pals i moure palmichas com una mula. 

I tot el que se suposa que sé d’estudis reglats al currículim vitae aquí no serveix per saber encendre un foc quan vols relaxar-te a la banyera. 

He hagut de demanar ajuda a en Flo, que aleshores estava lligant amb la nova visitant, i m’he acabat resignant a no banyar-me al hot tub d’aigua calenta. 

Dutxa i m’ha entrat sabó a l’ull i la lentilla, que havia decidit no treure’m per mandra. 

Què vol la vida, que vegi, que no estic veient encara? Collons, en dies com avui pica com per cagar-se en totes bandes. 

Però anem millor, perquè torno a no tenir ni puta idea i això aquí és bo perquè és el que més s’acosta a una veritat sagrada. 

Més ràpid i lleuger que tu, miedica

És l’avorriment, d’esperar-te. De no veure’t brillar. De l’esforç que poses en contenir-te, i que és bonic d’una banda perquè l’aprecies a ell i no vols fer-li mal i hi ha un compromís. Però que es veu tan mental, tan poruc. Ets una puta cagada. T’aterra sumar un ex-novio més a la llarga llista de nois amb qui has estat. I per tant aquest ha de ser el bo. Però porteu només tres mesos i se us veu tan ni fu ni fa, tan tancats l’un amb l’altre, tan amb cara d’ànimes en pena maquillades de gestos d’afecte públics per demostrar-(vos) ves a saber què. M’he avorrit, i estic content que hagi arribat aquest moment. Perquè ara sí que el sento sincer l’avorriment, el cansanci. Ya no te espero. Ara que he vist que puc fer trontollar la vostra relació, que si m’ho proposo puc confondre’t i fer-te dubtar. Composar-te una cançó i que ploris i m’abracis tan d’aprop i tan llarg i tan sense saber què fas. Que a ell se li quedi cara de tonto. Ara que me n’adono que tinc aquest poder, ja no vull exercir-lo. Perquè malgrat tota l’evidència pública i privada -què feliç he estat que tanta gent ho veiés igual de clar que jo- vols estar amb ell. M’entristeix, però és així. Vols molt fort que funcioni la vostra relació estranya, a qualsevol preu. És tendre, en el fons. I rígid i particular i tan poc com funcionen les coses aquí en aquestes valls tropicals. Que escolta, tot teu carinyo. Si us acabeu casant i tenint fillets imprimiré aquest text amb data 13 de febrer de 2022 en una cartolina din-A4 i me’l zamparé amb pitet i pa de motlle per reconéixer que m’equivocava. Però és que apostaria tan convençut totes les meves fitxes que acabareu fent un bluf. I tant de bo que sí, o que les coses canviïn molt entre vosaltres, perquè sincerament; ens agrades més riallera i lleugera i despreocupada que aquests últims mesos. Ens agrada quan decideixes des de l’espontani i no la culpa, o la por a cagar-la. Però és que ets tan lenta -i jo tan arrogant- que el millor que puc fer és apartar-me i fer la meva perquè dir-te tot això seria massa contraproduent pels dos. I alhora, necessito expressar-ho aquí. Confiar en els instints que des del primer moment van portar-me a no creure la vostra història, i que fins al cap de tres mesos no van fer-se evidents per la opinió pública. Necessito aquest copet a l’esquena del meu ego perquè l’utilitzaré per tirar endavant, per superar-te mirant-te 100% per sobre de l’hombro i així deixar de mirar-te. M’avorreixes, per això passo pàgina. M’avorreixes de la mateixa manera que un dia t’acabarà avorrint ell, quan ja no hi hagi el repte de retenir-lo, si no és que abans es cansa ell i s’adona que en el fons no et mou la patata com els altres nòvios que van deixar-te. El dubte d’ell no aconsegueix treure-se’l de sobre perquè és veritat. Però a veure qui se’n cansa abans, després de jo, si tu o ell. Jo m’ensumo que trigareu una estona. Que estareu alguns mesets més enfadant-vos i reconciliant-vos cada dues setmanes, i em ve de gust deixar d’estar pendent de la mateixa telenovel•la refregida perquè al final cansa. Serà fàcil no fer-vos gaire cas si continueu els dos igual de peixos bullits quan sortiu de la vostra cova on el sexe deu camuflar la manca de substància. I jo soc un autèntic prepotent de merda per pensar tot això i creure’m amb la raó moral i tenir els sants pebrots d’escriure-ho amb aquesta pachorra. Qui collons m’he pensat que soc? Un nen petit insegur amb la rabieta perquè l’han rebutjat, i que necessita sentir-se superior com a forma de cònsol. Però com a mínim em permeto mirar la veritat lletja a la cara, i sovint avergonyir-me’n però no amagar-me’n. Per això seguiré anant sempre més ràpid i lleuger que tu, miedica. Que ets una miedica. I què bé que per fi m’hagi avorrit i cansat d’esperar a una persona tan lenta com tu. 

La trena – Laetitia Colombiani

És l’inici d’una història,

Una història nova cada vegada.

Pren vida aquí, sota els meus dits.

(…)

Primer de tot, hi ha el bastidor. 

L’estructura ha de ser prou sòlida per suportar el conjunt.

(…)

Agafar els fils, del rodet, de tres en tres,

Nuar-los sense trencar-los.

I tornar a començar, 

Milers de vegades.

M’agraden aquestes hores solitàries, aquestes hores durant les quals les meves mans dansen.

Els meus dits executen un ballet estrany.

Escriuren una història de trena i arabescs.

És la meva història.

Tot i que no em pertany.

La Smita es desperta amb una sensació estranya, una urgència plaent, una papallona desconeguda a la panxa. Avui és un dia que recordarà tota la vida.

La Giulia té la temptació d’amagar el cap sota el coixí. No ha dormit prou, s’ha tornat a passar la nit llegint. Però sap que s’ha de llevar. Quan la mare crida, s’ha d’obeir: és una mare siciliana.

La porta d’entrada s’obre amb un grinyol i un alegre esbart omple l’espai. En un tres i no res el taller s’anima, es torna el lloc sorollós que a la Giulia li agrada tant. En un xivarri confús en el qual les converses es barregen, les obreres s’afanyen a entrar als vestidors per posar-se bates i davantals i tot seguit van cap als seus llocs sense deixar de xerrar. La Giulia s’hi afegeix. L’Angese fa cara de cansada, al seu petit li surten les dents i no ha dormit gens. La Federica s’aguanta les llàgrimes, el xicot l’ha deixat. Un altre cop?!, exclama l’Alda. Demà tornarà, li assegura la Paola. Mentre fan anar les mans pels cabells que manipulen, parlen dels homes, de la vida, de l’amor, tot el sant dia. Aquí totes saben que el Marit de la Gina beu, que el fill de l’Alda es fa amb la Piovra, que l’Alessia va tenir una aventura amb l’exmarit de la Rhina, que no l’hi ha perdonat mai.

A un quart i cinc de nou, ni un minut més ni un minut menys, aparca el cotxe a la plaça d’aparcament que porta una placa amb el seu nom “Sarah Cohen, Johnson and Lockwood”. Aquesta placa, que la Sarah cada matí contempla amb orgull, indica molt més que la plaça on deixarà el cotxe; és un títol, una categoria, un lloc al món. Una consecució, l’esforç d’una vida. El seu èxit, el seu territori.

La coneixia molt bé, la culpabilitat de les mares que treballen, li havia saltat al coll des del moment que havia nascut la Hannah, des del dia terrible que havia hagut de deixar-la, només amb cinc dies, als braços d’una mainadera per anar a solucionar una urgència al despatx en el qual treballava. Havia amagat les llàgrimes sota una capa gruixuda de maquillatge i havia anat a treballar. Se sentia dividida, esqueixada, però no ho podia confiar a ningú. Aleshores havia envejat la lleugeresa del seu marit, la fascinant lleugeresa dels homes, en els quals aquest sentiment semblava curiosament absent. Sortien de casa seva amb una facilitat insolent. Quan passaven la porta, al matí, només s’enduien la cartera amb els expedients, mentre que ella arrossegava tot el sant dia el pes de la seva culpabilitat, com una tortuga, la seva closca pesant. Al principi havia intentat lluitar contra aquest sentiment, rebutjar-lo, negar-lo, però no ho havia aconseguit. Havia acabat per fer-li un lloc a la seva vida. La culpabilitat era una vella companya que s’imposava a tot arreu sense haver-hi estat convidada. Era la tanca publicitària al mig d’un camp, la berruga  al mig d’una cara, ingrata, inútil, però inevitable: hi era sempre. S’hi havia de conviure.

Aquesta nit ha somiat amb el seu pare. De petita, li agradava molt acompanyar-lo a fer la ronda. Al matí ben d’hora agafaven la Vespa. Ella no pujava al darrere, sinó al davant, a la falda del pare. El que li agradava més de tot era el vent als cabells, la sensació embriagadora d’infinit i de llibertat causada per la velocitat. No tenia por, estava entre els braços del seu pare, no li podia passar res. A les baixades, cridava de plaer i d’excitació. Mirava com el sol sortia a les costes de Sicília, l’agitació naixent dels barris, la vida que es desperta i s’estira.

El pitjor, la Giulia no s’ho pot ni plantejar. Un pare no es mor, un pare és etern, és una roca, un pilar, especialment el seu.

(…) un assumpte urgent de primera importància, com sempre.

Al despatx tothom sap l’acudit: “Quan se sap que un advocat diu una mentida? Quan mou els llavis”.

Amb el temps, les mans se m’han tornat gairebé independents de la resta del cos. El gest s’aprèn, però la rapidesa només s’adquireix amb el pas dels anys.

Al voltant de la Giulia hi ha tota una petita comunitat que fa pinya i es nega a abandonar-se a la tristor.

El desconegut l’agafa i li dona les gràcies. Qualsevol home del país miraria de retenir-la, encetaria una conversa. Aprofitaria l’ocasió per mirar de seduir-la. Aquest no. Simplement la saluda i se’n va.

(…) una mica com el justicier que acaba sentint respecte pel bandit que persegueix tota la vida.

És una idea que de vegades el consola, després de treballar tot el dia, i l’ajuda a agafar el son. És un consol estrany, però tant li fa, és el seu.

No està mai segura de si el trobarà. Cada migdia, quan entra a la sala de lectura, el busca amb els ulls. De vegades hi és. Però hi ha dies que no hi va. I aquesta deliciosa incertesa encara reforça més la curiositat de la Giulia. El formigueig que sent al ventre la desperta a la nit, és un sentiment nou i deliciós. Llegeix i rellegeix els poemes de Pavese, perquè les seves paraules són l’únic remei per a l’enyor que ja sent.

La Hannah, sobretot, és molt sensible. S’estremeix com una fulla amb qualsevol mica d’aire. La Sarah de seguida va detectar aquesta propensió a l’empatia de la seva filla. Entra en ressonància amb el patiment del món i se’l fa seu. És com un do, un sisè sentit. De petitona, es posava a plorar quan veia que un altre nen es feia mal, o si el renyaven. Plorava davant dels reportatges de la televisió, davant dels dibuixos animats. La Sarah de de vegades s’amoïna: què en farà, d’això, d’aquesta sensibilitat exacerbada que tant l’exposa a les alegries més grans com als pitjors turments? Voldria poder dir-li: protegeix-te, blinda’t, el món és dur, la vida és cruel, no et deixis tocar, ni fer mal, sigues tan egoista com ells, insensible i impertorbable. Sigues com jo.

De vegades deixo que els dits continuïn amb el seu ballet,

I penso en les vides que no viuré,

En els viatges que no he fet mai,

En les cares que no he conegut.

Només soc una baula de la cadena,

Una baula insignificant, però tant és,

Em sembla que la meva vida és aquí,

En aquests tres fils que tinc al davant,

En aquests cabells que ballen

Entre els meus dits.

El dubte que s’insinua dins seu en aquest moment és cruel com la gangrena en una extremitat ferida.

La Smita ha escoltat la viuda, que no deu ser gaire més gran que ella, sense interrompre-la. Quan li pregunta quants anys té, la Lackshmama respon que no ho sap, però suposa que no en deu pas tenir més de trenta. Encara se la veu jove, pensa la Smita, té els ulls vius, però desprenen una tristesa infinita, quasi milenària. 

La mamma, aquella nit, es passa moltes hores plorant, pel seu marit, per les seves filles, per la casa que li prendran: per ella no, per ella no plora mai.

En Johnson no sap què és tenir tantes naftes a la boca que no puguis ni menjar, ni sentir que els peus et cremen tant que al final del dia ja no pots ni fer un pas, ni estar tan baldat que et sembli impossible pujar una simple escala. Darrere dels seus falsos aires de compassió, li és absolutament igual saber que d’aquí a unes quantes setmanes ja no tindràs cabells, que t’has aprimat tant que el mirall t’espanta, que tens por de tot, por de patir, por de morir, que a la nit ja no dorms, que vomites tres cops al dia, que hi ha matins que dubtes de si podràs simplement aguantar-te dreta. O sigui que ja se’n pot anar a pastar fang amb la seva bona consciència. I el seu cosí, també.Com sempre, la Sarah es mostra educada.

Aquest matí, un dels fils s’ha trencat.

És una cosa que passa poques vegades.

Però avui ha passat.

És una catàstrofe, un sisme

a escala microscòpica,

que fa malament la feina de molts dies.

Aleshores penso en Penèlope,

Que cada dia refà, pacientment,

El que destruirà a la nit.

He de tornar a començar des del principi.

El resultat serà maco, aquesta idea em consola.

No he de perdre el fil,

Hi he de posar el coll.

Tornar-hi i continuar.

Tot i estar dèbil, no sortia mai sense anar maquillada, pentinada, amb les ungles pintades. Per a ella les ungles eren un detall important, ho deia sempre: les mans s’han de dur arreglades. Per a molta gent, això no era res, una coqueteria, una futilitat, però per a ella era una senyal, un gest que volia dir: encara em reservo una estona per ocupar-me de mi. Soc una dona activa, desbordada, tinc tres fills, les obligacions quotidianes se’m mengen, però no he renunciat a res, no he desaparegut, encara soc aquí, sempre, femenina i cuidada, sencera, mireu-me els dits, soc aquí.

Cal acceptar que el món canvia, i canviar amb el món.

La seva germana sempre ha estat una escèptica, una d’aquestes persones que ho veuen tot negre, o gris, que diuren que no abans de pensar que sí. De les que sempre veuen el detall que espatlla el paisatge, la taca minúscula a les tovalles, de les que exploren la superfície de la vida buscant algun bonyet per rascar, com si s’alegressin de les notes discordants del món i en fessin la seva raó de ser.

*Temple de Tirupati: el lloc de culte més visitat del món, per davant de la Meca i el Vaticà.

(…) però ella ara sap que el futur està fet de promeses. I que li pertany.

Parla amb un to de veu que no és ni obsequiós ni compassiu. És neutre, sense floritures. A l’acte, la Sarah se sent a gust, confiada. No hi ha dubte que la dona sap del que parla. Deu haver vist dotzenes, centenars de dones en la mateixa situació. Deu veure’n tot el dia. Tot i així, en aquest moment la Sarah té la sensació de ser única, o, si més no, de ser tractada com si ho fos. No dramatitzar ni banalitzar és tot un art, que aquesta dona exerceix amb delicadesa.

He acabat la labor.

El sentiment que m’envaeix és únic.

No n’és testimoni ningú.

És una alegria que em pertany,

El plaer d’haver fet els deures,

L’orgull de la feina ben feta.

Com una criatura davant el dibuix que acaba de fer,

somric.

Dedico la meva feina a aquestes dones,

Unides pels seus cabells, 

Com una gran Xarxa d’ànimes.

A les que estimen, pareixen, esperen,

Que cauen i s’aixequen, mil vegades,

Que es dobleguen però no claudiquen.

Conec els seus combats,

En comparteixo les llàgrimes i les alegries,

Una mica, soc cadascuna d’elles.

Només soc un lligam,

Una baula ridícula

A la intersecció de les seves vides,

Un fil prim que les uneix,

Tan fi com un cabell,

Invisible per al món i per als ulls.

Demà, tornaré a posar fil a l’agulla.

M’esperen altres històries.

Altres vides.

Altres pàgines.

És l’esperança

És l’esperança, el trobar-se les llums obertes i la porta ajustada. Tornes a mirar-me als ulls i somriure lleugera. «I si els tanques, els ulls, no et sembla que ja hem estat aquí abans? «. «I si els tanques, no et sembla com si res hagués canviat?». Tres mesos entremig. D’odi, de verí, d’aprendre a ser sàdics amb l’altre. «Eres una miedica, por eso vas tan lenta. Solo me gusta tu cuerpo.» «Pues a mi tu cuerpo me da asco. ASCO», vas contestar-me. 

Tres mesos de convencer-te què és el que et convé, de forçar la riallada quan ell fa les bromes. No estàs segura encara? De jo construir la meva pel•lícula, i veure’t a tu i veure’m a mi amb la Marta, i mirar a una altra banda quan us doneu petons en públic perquè no me’ls crec però també perquè em fan mal, i perquè també en els vostres llavis hi ha una mica de veritat. Però és dèbil aquesta veritat, i confusa, i els vaixells que creuen oceans no comencen a fer aigües als pocs dies de viatge. Ni el capità dubta quan es fixa en l’embarcació que s’acosta navegant com un cohet de darrera. Capitans de bucs fantasmes, el primer únic conte que vaig explicar-te sota els llençols. Tu, i una espelma, i una granota. Allà m’hi trobes, a la popa, somrient, amb la guitarra i cançons meves que ara ja puc escriure’t i cantar-te. 

Quien la sigue la consigue. G – Cadd 

o almenos eso dicen

pero yo no sé. Am – C

qué persigo. G – Cadd – Dad4

A veces pienso

que te persigo a ti

pero creo que. Am – C

no, no es eso. G – Cadd – Dad4

Y solo sé, G – Cadd

Que cuando estoy bien contigo G – Cadd

Está cerca lo que busco. Am – C – D

Como un pájaro, G – Cadd

Como un grillo, G – Cadd

Como cuando el mambe está en su sitio

Y las sábanas limpias, D – Cadd

y las copas vacías, D – Em7

y entonces me miras, D – Cadd

joder, esa sonrisa , D – Em7

que se te ensancha como un puente, como un libro. G – Cadd – Dadd4

Y por todo eso te sigo,  G – Cadd – Dadd4

pero no sé, Am – C

qué persigo G – Cadd – Dadd4

Tu plores, i et fa vergonya. Suposo que el dubte, la culpa, el que se’t compliqui tot tant ara que fa mesos que remes en contra. El «don’t cry over spilled milk» i aquestes coses. Per fi, tres mesos més tard, el discurs me’l canvies una mica. Concessions, aleluia. «Pues claro, me gustas», i el descafeinar-ho just després, no fos cas; «pero a mi me gusta mucha gente de la comunidad». «Come on, make it easy, say I never mattered». Que ja se’m baixarà aquesta dèria que m’ha agafat amb tu, que no et conec -portem convivint cinc mesos però no et conec- i aquestes excuses que van desinflant-se’t de cop i que ara em fan més riure que altra cosa. «Connexió cultural» dius que és el que et passa amb mi, i que són aquestes arrels ibèriques compartides les que et fan descollonar-te amb les meves gràcies. Si la meva és una pel•lícula d’acció i remontades la teva és una comèdia ben espanyola, amiga. Però està bé, perquè les nostres palles mentals tornen a ser compatibles. En el teu cap estem recuperant una amistat perduda i en el meu això que tu i jo i fem no se li diu amistat. El temps ens dirà. 

Però, mentrestant, aquí la vida parla, estimada. I en els dies d’aniversari, la vida parla del món interior de qui compleix anys. Quin espectacle. Va ser una sorpresa, veure que ocupo aquest espai dins teu i que no és precisament a un raconet amagat de l’ànima. Que en la teva festa va haver-hi dos porros, dues pulseres, dues cançons dedicades, i un nóvio a qui no li surten els comptes ni la veu quan canta. Va haver-hi en Sufi, un gall d’indi que va baixar en una expedició inèdita de mitja hora fins la carpa on celebràvem per cagar-se en els teus llençols -«mira, boludito, te está imitando»- i ser l’amo i senyor de la vetlla. Al meu costat, tota l’estona. Gratant-se durant minuts el genoll esquerra -el de la humilitat-, el mateix que fa dies que em noto al caminar. En Marius m’ho repetia, «boludito, mira a Sufi». » Podemos reirnos y decir mira qué divertido que ha venido un pavo a la fiesta al ladito del fuego donde le asaron todos sus ancestros. Pero es mucho más. Muuuucho más. Es la confianza. Eso puedes aprender de él, boludito. Miralo como si fuera lo único que existe durante unos minutos». I aleshores la vida, que parla. Les connexions invisibles sota la racionalitat de les superfícies. I el puto Marius que es petava la caixa amb la Nadia i que va fer-me canviar de lloc de tal manera que en Sufi quedava entre tu i jo, que estaves a l’altre extrem del cercle. Tot el teu cos, tot el teu ésser, apuntaven cap a ell -cap a mi- però tenies el cap girat en una posició incomodíssima, cap a enrere, observant el teu noviet cantant fluixet amb la guitarra. «Ver para creer», xiuxiuejava en Marius que ho contemplava tot plegat, sorneguer. L’obra de teatre. Tu no, esclar, tu no deus voler-ho veure. Que l’únic picotasso de la nit en Sufi te’l va donar a tu quan vas oferir-li aigüeta en un tap d’ampolla, i que no va beure fins que li vas posar a un got del que tu també vas prendre. Que va acabar enfilat sobre l’esquena del teu nòvio, mentre els dos rèieu. Que just després va acabar col•locat entre vosaltres, entre les vostres cames estirades panxa avall, quiet i sense fer soroll però ben allà. Que en Mauricio en la seva pel•lícula paral•lela va reafirmar-se que té avantpassats espanyols mirant-lo-a-ell-mirant-lo-a-mi. I que quan vau marxar la parelleta de cop i volta més d’hora de l’esperat i amb un silenci-comiat mig incòmode, en Sufi es va quedar a dormir amb nosaltres al campament. Que al matí següent va seguir-me a mi a l’hora de marxar, i que aquesta vegada vaig ser jo qui va ajudar-lo a creuar el riu. 

«El gallo rojo es valiente pero el negro es traicionero. (…) Pero el gallo rojo solo se rinde después de muerto». O era al revés, el color de los gallos? -et pregunta en Marius rient mentre cantes-. I tu t’ensopegues i cedeixes la guitarra perquè ja no entens gaire res i no et surten els acords ni les lletres. «Ai, qué desespero». Jo, en canvi, canto i per primera vegada algú s’emociona i plora: és en Mau amb la Inmensidad de la Moda. Quant d’agraïment. «Lástima de astillas en los dedos, de nudos marineros, que no me dejan ir. Todos somos víctimas del miedo, del vértigo a la inmensidad de la existencia». I vam «buscar esperanza entre nuestros semejantes» i vam trobar-la. Amb en Mau sota les estrelles i xerrant fins veure sortir la llum verd-daurada de l’alba. Tot és una obra de teatre, el campament on havíem viscut una setmana als nostres peus i aquesta Terra sagrada, i en Sufi que en Mau rebateja amb el nom de «Whatsapp» per la quantitat de missatges que va portar-nos la última nit de l’estada. 

L’obra segueix i és l’esperança. El veure’t plorar i adonar-te que és a la casa de baix que vols quedar-te, on hi ha la festa, però a dalt hi ha un bon home cuinant el sopar del teu aniversari. «I bet he’s a fine upstanding man», no en tinc cap dubte. Veure’m què passa. Perquè «Cambia, todo, cambia, en esta tierra lejana» on tot es mou i viu i es transforma amb la fluidesa de la selva colombiana. «Y que yo cambie, y que tu cambies» potser és el que cabria esperar, en aquestes circumstàncies. 

Et desitjo una feliç volta al sol, L. 

C – G – F

Ea, me molesta

Que no te gusta la cebolla cruda en la ensalada

Y hay que hacer una aparte solo para ti 

Ea, me molesta

Que no quisiste ser mi pareja

Tomando decisiones no eres muy buena

Ea, te estás haciendo vieja, 

Ya son casi treinta, 

Y aunque me duela

La verdad es que te conservas bastante bien

Ea, eres un poco fresca

Pero también eres tierna y una chimba y una fiesta

Ea, capoeira, cumpleañera

Me molestas

Pero eres tierna y una chimba y una fiesta