Aquest matí he fet la motxilla per baixar al poble, d’hora,
i així aprofitar el dia. Beure cervesa, menjar pollastre,
i ocupar-me d’aquest tipus de coses com penjar fotos al drive
i descarregar pel•lícules de netflix. Xerrar amb en Facu a la casa,
que porta mesos lesionat de la cama, i demanar-li que em faci teràpia
per superar totes les dones del meu passat que arrossego
en cabassos de nostalgia que no em trec mai de sobre.
La meva vida -suposo que com totes- peca de ferides mal curades
que es repeteixen en cercles fins que algun dia aconsegueixi tancar-les.
I tot plegat és un merder, sí, però aquest merder al matí podia explicar-te’l,
i sabia qui era, què em mancava, què hi anava a fer al poble, i que el pollastre
m’agrada fregit, i si pot ser, sobretot, el contramuslo i les ales.
He demanat que em reculli el mototaxi a la porta a les deu trenta,
perquè m’ha fet mandra esperar a la Manon i a la Pauline per compartir
despeses. I ja me n’anava, la veritat és aquesta. Motxilla a l’esquena.
Però.
Aquí mai res no va com t’esperes.
Un home amb una rasta gegant que li surt de la cleca m’ha fet tres comentaris innocents,
que d’innocents no tenien una merda, i ja.
«Ah, dices que quieres aprender las técnicas pero te saltas la primera clase de mañana?»
No, pero es que pensaba que como tampoco estará Lucy podríamos moverla…
«No, no la voy a mover», contundent, que no em sortiré amb la meva.
A ell li és ben igual el dia de la classe, però qualsevol oportunitat és bona per molestar-me i buscar-me les pessigolles.
«Como eres superior, a ti la clase de mañana no te hace falta».
Bam, segona bomba. «Además, me pensaba que te iba a cortar el pelo. Pues si no, que te lo corte mañana Nina cuando baje al pueblo.
Nina, hazle un peinado de bobo mañana, si?» «Ya lo tiene», bam, bullying indiscriminat quan la bestiola està ja coixa i desagnant-se.
«Ciiiaooo», em mira rient-se, sap que me’n vaig rallat qué es el que ell volia. «Estás empeorando boludito porque antes tampoco no sabías una mierda pero como mínimo no ibas con los aires subidos». «Vete a la mierda», no m’acomiado de ningú, camino cap a l’entrada que el mototaxi m’espera.
Però.
Tres minuts, camino. Giro la cantonada, no arribo ni a la curva. «Puta merda», via enrere, miro al terra, es barreja riure i vergonya.
Escolto riallades al porxo de la casa: » Que te has dejado alguna cosa?». «No, al final me quedo… Puto proceso». Es peten la caixa, sé que en el fons se n’alegren.
No me les donaré de res perquè estic quedant en evidència però millor això que fugir de l’onada, ofegar el dolor -que és una porta per créixer- en cervesa i pollastre.
Aquí quan el procés puja hi anem cap dins, i a mi mai no se m’ha donat bé fugir. Corro a trucar el mototaxi, la senyal es dolentíssima a la carretera, sembla que l’hauré d’acabar pagant igual quan baixi al poble.
Però ho prefereixo a sorprendre’m enmig de la plaça rallat i amb en Facu negant-me l’ajuda a la casa perquè està de part d’en Marius -de tots- en tocar-me les pilotes quan vaig de que sé el que em faig.
M’estiro al terra del porxo, l’Ilham de dos anys recent complerts em dona patadetes. «Dale, dale Ilham!»
Em fan bromes, no sé com contestar-les. Em surt justificar-me però és una trampa: és donar més material perquè es fiquin amb mi i no hi ha escapatòria.
«Qué haces acá estirado, boludo?» «Se estira para mostrarnos que no es superior». Em ric, exacte. Torno a no tenir ni puta idea. Només que vull quedar-me, treure aprenentatge de tot aquest espectacle.
Escolto en Marius; «No le pasa nada, solo quiere un poco de atención. La estructura es tan básica y clara que pueden acompañarlo los estudiantes a la puerta. Gioel y Lea, jajajaj, y que esté Lizz también observando. Tres mujeres además, le vendrá bien».
Cura d’humilitat, per deixar de veure-les com la llesta, la tonta i la que m’irrita. La que admiro, la que rebaixo com a objecte sexual, i la que se m’assembla en tota aquest tinglado de la superioritat moral. Hi ha masclisme, un munt i per tots els angles.
Es riuen de mi perquè m’ho guanyo a pols, i a ella se la veu encantada d’acompanyar-me i comprovar que ja no soc l’home segur de les últimes setmanes que la treia de polleguera intentant seduir-la perquè funcionava.
De fons, el seu xicot pregunta si poden ajudar-lo amb una teràpia i s’escolta un «qué humilde, qué humilde que es» dirigit directe cap a mi i aquest sí que em fa riure perquè sento que me’l fan sols per tocar-me les pilotes.
I encara un altre, es fiquen amb mi perquè no he col•laborat en no sé quin crowdfunding d’una família del poble que no conec, i vinga, que si a veure si poso diners algun dia en alguna de les colectes.
Realment, m’han deixat ben escaldat. A la nit he posat el doble del que acostumo a contribuir per l’aniversari del noviet i de la Pauline, que també havia de baixar al poble avui i s’ha acabat quedant com jo a la comunitat amb cara d’haver plorat una estona llarga.
La resta del dia he ajudat a construir el galliner, a barnissar pals i moure palmichas com una mula.
I tot el que se suposa que sé d’estudis reglats al currículim vitae aquí no serveix per saber encendre un foc quan vols relaxar-te a la banyera.
He hagut de demanar ajuda a en Flo, que aleshores estava lligant amb la nova visitant, i m’he acabat resignant a no banyar-me al hot tub d’aigua calenta.
Dutxa i m’ha entrat sabó a l’ull i la lentilla, que havia decidit no treure’m per mandra.
Què vol la vida, que vegi, que no estic veient encara? Collons, en dies com avui pica com per cagar-se en totes bandes.
Però anem millor, perquè torno a no tenir ni puta idea i això aquí és bo perquè és el que més s’acosta a una veritat sagrada.
algunsaprenentatges 