Poder dir-te adéu

Poder dir-te adéu

i que t’estimo i que

m’entenguis, mentre

et grato la cama amb 

tendresa de guants de plàstic. 

En una habitació blanca on mires

el sostre perquè no pots incorporar-te, 

però m’escoltes i fas que sí amb el cap

i contestes «no cal que ho juris» quan faig

sorolls de petons amb la boca i et recordo

que no només t’estimo; sinó que t’estimo molt. 

I no puc abraçar-te, però sí dir-te

adéu, i que no pateixis per nosaltres. 

Que t’enyorarem com s’enyoren a les àvies, 

amb alguna llàgrima als ulls, i somriures d’infància. 

4 raons de pes per treballar amb amics

Tinc la sort de treballar acompanyat no només de bons companys, sinó de bons amics. Persones que m’importen més de enllà de les 18h de la tarda, amb qui em ve de gust marxar de cap de setmana, dinar plegats, fer una cervesa. I tinc la certesa que això impacta directament en la qualitat de la nostra feina conjunta, n’estic convençut. Generem millors idees, se’ns escapen menys punts cecs, i elevem la potència dels nostres resultats.

És una intuïció que neix del cor, però hi ha raons lògiques darrere que la recolzen. Aquestes són les 4 raons per les que recomanaria a qualsevol equip d’alt rendiment que no només siguin grans companys; sinó que també s’estimin com a amics:

1.      Més innovació, i menys por a equivocar-se. Quan treballes amb amics i amigues no et fa tanta por compartir una reflexió arriscada, una idea esbojarrada, pixar fora de test. I sovint són aquestes les idees que fan créixer les empreses, que les propulsen al següent nivell. Quantes idees revolucionàries es perden pel camí només per por a que ens jutgin, a perdre credibilitat davant el nostre equip de professionals? I què hi ha de més humà que equivocar-se? Arriscar-se a apuntar alt i fallar és més fàcil treballant amb amics. I de vegades us equivocareu, però d’altres donareu tot just al centre de la diana.

2.      Informació més compartida i interconnectada. A un amic et ve de gust explicar-li tot el que et passa (dins i fora de l’empresa): com ha anat la trucada amb un client, quina conclusió has tret de la conversa amb un company o d’un informe, quina notícia has llegit avui al diari. Mentre dineu, mentre feu el cafè. I l’amic o amiga aportarà el seu punt de vista i generareu un diàleg aparentment inofensiu, però del que sovint en neixen noves idees. Un diàleg que no haguéssiu tingut si no fóssiu amics. I arribareu a conclusions que no haguéssiu arribat, perquè la informació rellevant avui està més fragmentada que mai. I la clau és ajuntar-la i connectar-ne els punts prèviament desconnectats.

3.      Major suport emocional. Tots passem per èpoques complicades: de desmotivació, de dubtes, de problemes dins i fora de l’empresa. Si el teu equip ho sap, t’ajudarà com sàpiga i com pugui. Però si el teu equip són els teus amics; et coneixeran millor, et faran preguntes més encertades i suggeriments més enriquidors. I estaran absolutament entregats per arribar on tu no arribes, i cobrir les forces que et falten. Tenim més energia i entrega per ajudar als nostres bons amics que als nostres bons companys.

4.      Major propòsit professional. Anar a treballar amb amics i amigues no és només anar a aconseguir objectius. És aprendre de persones que t’aprecies, enfortir vincles significatius i cohesionar i enriquir el teu cercle social. Patir pels seus entrebancs i emocionar-te pels seus èxits. És celebrar les victòries junts i passar-s’ho de nassos; i gaudir de la nostra feina com si no fos feina. Perquè treballar amb amics i amigues és més aviat un plaer que no pas un deure. 

L’entrada a la cova

La por a ferir als altres és sovint

por a que no ens estimin. I posem

excuses per no abordar els conflictes

i esquivar la evidència incòmoda: no ens

estimem prou a nosaltres.

I és dur, esfereidor, adonar-se

que tot el dolor que ens ofega,

que les mans que ens escanyen

la gola, són les nostres. Desconegudes.

Perquè no ens coneixem. Perquè ens som

estranys. I ai el coratge, de mirar-se dins,

de responsabilitzar-se… Hi ha moltes persones

que volen una vida més tranquil•la, mirar a una altra

banda. I és legítim, comprensible. Perquè és fosca l’entrada

de la cova. Perquè espanta, i no hi entren. Però després plou i neva

i estan fora i no se’n recorden. Que podrien aprendre a refugiar-se.

Que no sempre el camí curt és el camí senzill. Que val absolutament la pena,

entrar-hi a cegues. Que la vida també és fosca. I hi ha una Pau que només existeix i es troba

al fons més profund de les coves. Un Silenci que embolcalla. Tant de bo que l’abracem. Ni que sigui

una mica. Ni que sigui una vegada.

Que t’estimo horrors

I després de crits,

i respostes esquerpes

i tots els dies en què vaig

tractar-te de males maneres,

avui ploro els t’estimos que no vaig donar-te

i que m’han rajat dels ulls a l’entendre que et podia

perdre.

Que la convivència tediosa en un pis petit emboira

l’amor immens d’un fill cap a una mare. I es dissipa

en les rajoles antigues del passadís com els productes

de neteja. Fins que rellisques, de nit, perquè ja no pots

valer-te sola. I jo no vaig sentir-te, que cuidar-te desgasta,

perquè les cures també són una feina. I vas caure, i hi havia sang

i els de l’ambulància deien que això no pinta bé, Virtudes. I estaves

anèmica de fa dies, i fluixeta i cansada de viure, i pensava que no podria

dir-te adeu. Que marxaries sense saber-ho. Que t’estimo horrors. Que ets la meva

mama, i que no podria estar-ne més orgullós.