Colombia me duele

Tot Colombia al davant, 

en Mauricio alçat, en Dani plorant. 

I veure’l a ell trencar-se m’ensorra

en el dolor immens d’aquesta terra 

de violència heretada

d’avantpassats com jo que van venir a saquejar-la. 

Ni s’imaginaven el dolor inconmensurable

que brollaria de la llavor que plantaven. 

D’haver-lo sentit, no s’haguessin atrevit a

trepitjar-la. I jo soc ells, l’Hernan Cortés, 

les dones violades, el plor dels nadons

i el de les cultures índigenes ofegades. 

Soc les 5000 llengües que han desaparegut 

de la Terra des del 1492, i els colonitzadors

que van enterrar-les. I soc també la llengua 

catalana, i fill d’un poble oprimit i opressor

a la vegada. Soc la por que al papa

el matessin com al papa d’en July,

si haguéssim nascut a unes desenes de

milers de kilometres de distància.

Només per defensar unes idees,

una cultura que ens és engranatge de l’ànima. 

I soc també l’assassí dels rebesavis d’en Mauricio, 

i només d’escoltar-lo plorar amb tanta força

m’agenollo, i jo també em trenco. I ploro, 

i ploro, i ploro, i imploro el perdó de sis

colombians d’empeus -la Maria, la Isella,

en Dani, la Diana, en Mauricio, la mare-

units en el dol d’un mateix país que somica. 

Fins deixar un petit bassal de llàgrimes

espanyoles -catalanes- al terra d’argila. 

«Colombia me duele», i Colombia fa mal

només de buscar-li la mirada. I no és justa

tanta inclemència sembrada en aquestes 

valls generoses. I és horrible adonar-se

que vam portar-la nosaltres. Que vam fer amb ells

el que reivindiquem que no ens facin a casa

a nosaltres. Perdoneu-nos -la Lea els hi plora-,

perdoneu-me. Quina tragèdia, quin desastre,

la sang vessada que vam portar en vaixells

des del sud d’Europa. 

I en Mauricio m’abraça. També la Diana,

tendríssima, i en Dani que em grata

els cabells i em dona un petó a la galta.

«Viva Colombia, hijoeputa», crida en Mauricio.

Viva. 

7 raons de per què visc a una comunitat terapèutica

Fa ja 3 mesos que visc a El Juego: una comunitat terapèutica enmig de les muntanyes de San Rafael d’Antioquia, Colombia. I dit així, i vist des de lluny, pot semblar que m’hagi tornat una mica boig, i passat una mica de frenada. Comunitat? Terapèutica? Colòmbia? Jo que tenia una feina fantàstica en una empresa en creixement que em valorava, un munt d’amics i persones que m’estimen en la millor ciutat del planeta -Barcelona-, on hi vivia en un piset estupendo amb terrassa prop del centre…  què coi se m’hi ha perdut a mi en una comunitat terapèutica a Colòmbia? 

En aquest article m’agradaria respondre a aquesta pregunta d’una manera entenedora, resumida i directa. Amb dos propòsits:

  • Primer: donar visibilitat a maneres alternatives -però reals i molt viables- de viure. Que es coneguin i que es coneguin des de dins, lliures de preconcepcions i desinformació. 
  • Segon: per explicar-ho a persones a qui aprecio però amb qui no estem en contacte directe. Gent amb qui treballava, amics de l’escola i de la universitat i el poble. Que sapiguen on visc, per què m’hi quedo, i que hi sóc feliç. 
La finestra de casa

Així doncs, per què visc a la comunitat terapèutica de El Juego?

1. Per la diversitat i l’abundància. Perquè conviure amb 40 persones conscients i tots els seus somnis, neguits i experiències vitals és un -petit- univers que no t’acabes. Una mostra representativa del món, de la humanitat. Més d’una desena de nacionalitats: Colombia, França, Argentina, Espanya, Venezuela, Italia, EUA, Alemanya, Romania, Portugal, Regne Unit, Bèlgica, Canada. Membres de totes les edats: des dels 2 anys de l’Ilham -sense contar les embarassades- als 80 d’en Raúl. I entremig: mares, pares, germans, germanes, parelles, solters i ex-parelles. Totes les seves històries, les de les seves famílies, i la infintud d’interrelacions possibles que es formen entre elles. Un grup immensament divers però que no es queda estàtic i que canvia. Que canvia ràpid. Canvia l’estat emocional de les persones i allò que els mou i les il•lusiona. El que els fa mal. El que aprenen. I canvien les persones també, perquè el grup està obert a l’exterior: hi ha membres que marxen una temporada i d’altres que arriben amb totes les seves històries i bagatge. 

El fuego

2. Pel lloc. Perquè 126 hectarees de terra fèrtil de rius, boscos, prats i cascades és una casa amb el jardí més bonic del món. Amb camins plans per galopar a cavall, pendents on plantar blat de moro i pinyes, roques on asseure’s a xerrar i tocar la guitarra. I quan falta claredat, baixar a un dels centenars de trams de riu on banyar-se i que sigui diferent i bonic cada vegada el contacte amb l’aigua. 

El jardí
El riu
El camí al riu

3. Per la llibertat diària. Perquè aquí pots fer el que vols cada dia. T’aixeques i sovint decideixes sobre la marxa com serà la teva jornada. Estem oberts a sorpreses, i al fluir del moment. I esclar que tenim moltíssimes tasques de supervivència diàries -comprar, cuinar i netejar per desenes de persones és un pollastre-. I esclar que tenim i la tira de projectes de construcció i d’horta i d’activitats, i un calendari que es respecta. Però som quaranta. Quaranta! Quaranta persones joves i actives i en bon estat de salut que tenen ganes de contribuir i moure el cul de la cadira. Segur que a alguna d’elles li ve de gust fer el que a tu et fa mandra avui. M’ho deia en Marius, un dels fundadors de la comunitat, malgrat compartir habitació amb cinc persones i nens pesats que ploren a les nits: «No he encontrado nada más cómodo». Un lloc on la llibertat és rutina, i cada dia pot ser tan diferent dels altres. On pots tirar-te hores senceres a l’hamaca llegint o dormint, si vols, i ningú et dirà res. On les dones descansen si no es troben bé  perquè els ha baixat la regla. Però on curiosament la majoria de nosaltres treballem dur a primera hora del matí i última de la tarda -quan el sol menys crema- fent allò que ens agrada.

La molienda

4. Per la profunditat en les relacions. Un amic de Barcelona m’ho deia fa temps: que els vincles de convivència ho intensifiquen tot: l’amor, l’odi, la indiferència. Aquí t’enamores i et desenamores més ràpid. Ho he viscut en primera persona. La gent que et cau bé et cau molt bé, i els que no, no els suportes. I al cap d’un mes potser canvien els papers. El viure-ho tot profundament fa que les ràbies cremin més intenses però passin més ràpid. I la convivència és la porta a conèixer les persones en profunditat; les seves tares i virtuts i passions i traumes. A teixir vincles significatius mentre cuines el sopar, o construeixes un galliner, o vas a buscar teules pel nou sostre. I aquesta profunditat en les relacions es trasllada més enllà de les persones: també amb els animals, la natura, el menjar. Demanem permís a la Terra quan talem un arbre per construir uns prestatges, quan matem un gall per cuinar sopa, quan prenem una pedra plana del riu per col•locar-hi espelmes a sobre. És bonic i just, donar-hi importància, i la natura ens ho retorna amb guanàbanes que cauen de l’arbre, amb la Úrsula acostant-se a la cabanya  quan demano veure en la foscor, com un gat en la nit. I el més fort i sorprenent és que aquesta profunditat en les relacions es trasllada més enllà de les fronteres de Colòmbia, amb les persones de casa. Fins les videotrucades amb l’àvia, amb l’Albert, amb la mama, i el papa. Connectant d’igual a igual potser com mai ho havíem fet fins ara. Sentint-me adult i veient les seves pors i tristeses i dubtes del passat de forma clara. I l’agraïment infinit perquè me les deixin veure, sense paternalismes. Perquè permetin que la nostra relació creixi i s’enforteixi malgrat els kilòmetres de distància.

La tertúlia
La pedra

5. Per la interdependència i sensació de col•lectiu. Tots plegats aquí compartim un propòsit i una connexió més gran que les nostres afinitats individuals. Som U, i això té moltes més implicacions del que cabria esperar. La lesió al genoll d’un afecta la claredat de ment del del costat. El mal que et faig a tu és mal que em faig a mi, i mal que ens fem a la comunitat. Quatre ocells moren en dos dies i no és casualitat. Tot està connectat de maneres inexplicables, i dit així sembla que se m’hagi anat una mica la xaveta. Però m’agrada veure-ho així. Perquè és ric, agradablement misteriós, interessant a més no poder. I fa que deixi de fixar-me en els punts estàtics del mapa per passar a estudiar-ne les relacions fluïdes -entre persones, llocs, moviments, sorolls de la natura-. Que no és casualitat que els gats es comencin a barallar just després d’aquesta frase espontània. Tornem a escoltar-la. Que la cadira on ens asseiem del cercle, i la persona que tenim al costat, i la que està asseguda a l’altra punta de la rodona, dona molta més informació sobre nosaltres que l’aparent. I ens ajuda a entendre’ns i veure’ns i estimar-nos millor. 

Freya i Boira
Casa de arriba

6. Per contribuir. Per ser i sentir-me valuós. Perquè tots volem ser importants en allò que ens agrada i se’ns dona bé. I el Juego no deixa de ser una petita empresa en creixement amb un futur gegant per endavant. El 80% de les comunitats no arriben als 5 anys, i nosaltres anem ja camí al sisè en ple estat de forma. Farem soroll, ho sé. Arribarem a moltes més persones, a molts més països. Es parlarà del Juego i se’n parlarà fort, perquè el que fem aquí és massa potent com perquè passi desaparcebut. I sentir que puc contribuir a aquest creixement des d’una mirada estratègica i una visió de negoci em fa sentir immensament afortunat i agraït. Agraït a Marlex, l’organització on vaig aprendre tot el que sé de del món de l’empresa. Agraït per la meva trajectòria vital on de sobte cobra sentit que la meva vocació sigui la psicologia però estudiés economia i dret, que m’apassioni escriure i documentar i fer fotografies quotidianes, i que hagi treballat 3 anys en l’equip directiu d’una empresa en creixement, -jo que mai m’hagués imaginat en el món del business-, per acabar anant a petar a una comunitat terapèutica a Colòmbia on totes aquestes inquietuds troben sortida. I on puc gaudir-les i explorar-les amb llibertat sense l’estrès ofegant del no-sempre-saludable món de l’empresa. 

El aguacero
El menjador de casa

7. Per l’aprenentatge. «No he encontrado ningun otro sitio donde yo crezca i aprenda tan rápido», em deia en Facu sobre la comunitat uns dies després de la meva arribada. I és veritat. No puc imaginar-me ara mateix cap altre lloc a la Terra on aprengui tant i tan ràpid d’àmbits que m’agradin tant. Ni Harvard, ni Google, ni les Nacions Unides, ni el despatx oval de la Casa Blanca. Per això m’hi quedo i m’hi quedo tan convençut. Gaudint i aprenent i compartint la vida que aprenc en aquest blog, que tampoc es casual que fa més de 6 anys quedés batejat amb el nom d’Alguns Aprenentatges. Perquè n’estic convençut també, que aprendre és un dels principals motors de vida. 

Hogar

Ponts entre Vietnam i Colombia / Ponts entre jo i vosaltres

La pluja de San Rafa és la de Sapa, la llum de l’alba, el dringueig de les gotes a continents i anys de distància. Una porta entre el present i el passat, el sedentari i el nòmada, i fils conductors que es mantenen com la llengua, la poesia, el desig d’entendre i entregar-se a la vida. D’aprendre. Uns auriculars que acompanyen, cançons que hi eren i d’altres que no existien encara ni en les ànimes dels que les crearien. Llibres i cicatrius d’aleshores que no estan sanades, i d’altres que no recordo perquè ja vaig passar pàgina. Aquesta balança entre el que es queda i canvia, «maybe somethings they stay and somethings go away», «and maybe I was mine and maybe you are not the same». Una guitarra que no sabia tocar a finals de dos mil setze, i que ara és escut i medicina, i ja no em fan mal els dits quan toco acords amb sajeta. El dia comença, avui no agafaré ni la moto ni la motxilla, ni respiraré l’aire de combustible de la carretera de Ha Giang. I sé on dormiré quan caigui el vespre, i les persones que hi seran; a les valls d’Antioquia. Pero també viatjaré per terra inhòspita, i potser trobaré repós en els ulls d’alguna mirada nova, i tampoc sé què passarà en les properes setze hores. Per això és aventura, i per això m’hi quedo, i les arrels s’enfonsen en terra fèrtil i molla mentres amaina la pluja del matí que desperta. 

//

Estic feliç perquè començo a entendre

com tots els fils invisibles es connecten. 

I la veritat és que no sabria explicar-te

la interdependència, la màgia. 

Com descriure el riure d’una criatura

que no es pot transmetre 

si no es veu, si no s’escolta. 

I tanmateix, pares l’orella

perquè tots volem comprendre el misteri d’una boca entreoberta. I soc jo, i m’estimes, i t’interessen les pel•lícules que em mouen, perquè ho veus que aquestes sí que em fan feliç. Que m’estan sent útils per trobar allò que buscava. I quina merda trobar-ho lluny de casa, lluny de vosaltres, i córrer el risc de no ser-hi quan mori l’àvia i el dolor gegant de no poder abraçar llarg i fort al papa. 

Per això estenc el braç des de la distància, 

perquè hi hagi ponts sòlids entre la vida antiga i la nova, per creuar-los i sentir-nos a casa en aquest espai intermig on els nostres móns interseccionen. Aquí seguirem trobant-nos sempre. I potser no arribarem a estar prou a prop per l’abraçada però l’escalf d’una mà sovint és suficient per sentir la companyia tossuda de qui camina a la vora, cuidant-te. 

Amb una orella atenta, per si em necessites. Perquè no dubtis que em tindràs sempre, que qui viu des d’aquesta obertura mai no abandona als qui estima. 

How to live – Derek Sivers

  1. Be independent
  2. Commit
  3. Fill your senses
  4. Do nothing
  5. Think super long-term
  6. Intertwine with the world
  7. Make memories
  8. Master something
  9. Let randomness rule
  10. Pursue pain
  11. Do whatever you want now
  12. Be a famous pioneer
  13. Chase the future
  14. Value only what has endured
  15. Learn
  16. Follow the great book
  17. Laugh at life
  18. Prepare for the worst
  19. Live for others
  20. Get rich
  21. Reinvent yourself regularly
  22. Love
  23. Create
  24. Don’t die
  25. Make a million mistakes
  26. Make a change
  27. Balance everything 

3. FILL YOUR SENSES 

Maximize your inputs. See all the places. Eat all the food. Hear all the music. Meet all the people. Kiss all the beauties. Be insatiable. Life is short. How to experiencie it all? Here’s the key: Here’s your mission: Nothing twice. Never eat the same food twice. Never go the same place twice. Never hear the same thing twice. Everything only once. Be systematic. Follow guides. “Top Places You Must Visit”. “Greatest Movies of All Time”. “Best Restaurants in Town”. Go through them all. That’s the optimized way to experience the most, without repetition.

How amazing that everything you’re doing is both the first and the last time. The thrill of the first. The sentimentality of the last.

Practice seduction. Be with a different person every night. Every lover is different. Don’t allow relationships. Remember: no repetition. But after decades of this, you’ll need something radically new. Stay in one place. Be with one person. Buy a home. Raise a baby. It’s terrifying, but if you don’t, it will the one experience you never had.

2. COMMIT 

You’ve been looking for the best person, place, or career. But seeking the best is the problem. No choice is inherently the best. What makes something the best choice? You. You make it the best through your commitment to it. Your dedication and actions make any choice great. This is a life changing epiphany. You can stop seeking the best option. Pick one and irreversibly commit.

When a decision is irreversible, you feel better about it. You think you want more choice and more options. But when you have unlimited choice, you feel worse. The English word “decide” comes from latin “to cut off”. To go one direction means you’re not going other directions. 

Commit to one career path. Build your expertise and reputation over time. Because you cut off other options, you won’t be derailed by distraction.

Find a community of like-minded people. Don’t waste your energy fighting norms. The more social ties we have, the happier we are. The bond of friendship is one of the deepest joys of life. Notice these words: ties, bond. These are words of commitment. We say we want freedom, in theory. But we actually prefer this warm embrace.

You’re defined by what you do repeatedly. If it’s not important, never do it. If it’s important, do it every day.

Marry. Marry someone full of kindness who is committed to putting you in the center of their life. Falling in love is easy. Staying in love is harder. Enthusiasm is common. Endurance is rare.

10. PURSUE PAIN 

The right thing to do is never comfortable. How you face pain determines who you are. Always take the harder option. Always push into discomfort.

Pain’s power relies on surprise. If you expect it, it’s weaker. If you choose it, it’s gone. Choosing pain makes it bearable. It loses its power to hurt you. You become its master, not victim. Pain is coming anyway. Don’t get a shield. Get a saddle. Tame it

The best way to learn a foreign language is to stop speaking your mother tongue. No matter how embarassing or frustrating, communicate only in your new language. Necessity is the best teacher. But it hurts.

The English word “passion” comes from the Latin word “pati”, meaning “to suffer or endure”. To be passionate about something is to be willing to suffer for it – to endure the pain it’ll bring. But don’t be a masochist. Be a scholar of pain. Every pain has a lesson inside, and a reason why it hurts. Analyze it. Understand it. 

The easy road leads to a hard future. The hard road leads to an easy future. Steering towards the pain is how to live.

17. LAUGH AT LIFE 

Humor is the spirit of life – a sign of healthy, vibrant mind and soul. Humor means using your mind beyond necessity, beyond reality, for both noticing and imagining. That’s why we admire a quick wit. It shows you quickly looked at something from many angles, found ther one that amused you the most, and considerately expressed it to someone else. Observation, creativity, and empathy, all in an instant.

Humor puts distance between an event and yourself. Comedy is tragedy plus time. Time belittles anything by showing it’s not as bad as it seemed. Humor does that instantly. 

Someone says life is hard. The comedian says “Compared to what?”. Comedians are philosophers.

Comedy doesn’t care what’s true, and neither should you. Whatever makes you happy is what works. Humor trascends reason. Life is meaningless. That’s what’s funny. Besides, it makes you very appealing. Everyone wants to be with someone who’s having more fun. At every moment in life, choose whatever action or angle amuses you. Laughing at life is how to live.

23. CREATE 

The way to live is to create. Die empty. Get every idea out of your head and into reality. Calling yourself creative doesn’t make it true. All that matters is what you’ve launched. Make finishing your top priority.

Which would you rather be? Someone who hasn’t created anything in years because you’re so busy consuming? Or someone who hasn’t consumed anything in years because you’re so busy creating? It’s better to create something bad than nothing at all. Most of what you make will be fertilizer for the few that turn out great. But you won’t know which is which until afterward. Keep creating as much as you can.

Embrace what’s weird about you, and use it to create. Picasso was asked if he knew what a painting was going to look like when he started it. He said, “No, of course not. If I knew, I wouldn’t bother doing it”. Don’t just express yourself. Create questions, not answers. Explore whatever excites you the most. If you’re not excited by it, your audience won’t be either.

Imitate your heroes. It’s not copying because it won’t be the same. Most creations are new combinations of existing ideas. Originality just means hiding your sources.

Live in a city. Cities are more conducive to creativity. Genuises come from cities. It reminds you of your audience. Ultimately, you need to connect with people, not trees. Stay in situations where you’re forced to show your work to others. Collect ideas in a crowd. Create in silence and solitude. Distribute your work as widely as you can. Do whatever it takes to call attention to it.

14. VALUE ONLY WHAT HAS ENDURED 

The longer something lasts, the longer it will probably last. Something that’s been around for a year will probably be around for another year. Something that’s been around for fifty years will probably be around for another fifty years. The longer something lasts, the more people know and depend on it, solidifying its place in our world. Only these proven things are worth your time and attention.

So the way to live is to ignore everything new. All of it. Let the test of time filter everything. Value only what has endured. Ignore all news. If it’s important, there will eventually be a good book about it. When people ask you about current news, proudly have no opinion. The modern life is shallow and distracted. The timeless life is deep and focused. 

Live in the past. Watch the greatest movies of all time. Read the classics. Listen to the legends. These things have lasted because they work so well. Time is the best filter. Be the last to adopt a technology, after it’s cheaper; better, and no longer changing. Pity the early adopters, exploring the pitfalls, like the first mouse caught in the mousetrap.

Speaking, writing, gardening, accounting, persuasion, and survival skills. These skills have hardly changed in a century. They’re unlikely to change in your lifetime. Master the fundamentals, not new tricks.

21. REINVENT YOURSELF REGULARLY 

Are you more emotional or intellectual? Early bird or night owl? Liberal or conservative? No. Disagree with the question. You aren’t supposed to be easy to explain. Putting a label on a person is like putting a label on the water in a river. It’s ignoring the flow of time.

Your identity. Your meanings. Your trauma. They’re all based on the core idea that you’re in a continuum, living a story. But there is no line between moments in time. There is no story. You’re an ongoing event -a daily improvisation- responding to the situation of the moment. 

The way to live is to regularly reinvent yourself. Every year or two, change your job and move somewhere new. Change the way you eat, look, and talk. Change your preferences, opinions and usual responses. Try the opposite of before. Disconnect from your past.

At every little decision, ten times a day, choose the thing you haven’t tried. Act out of character. It’s liberating. Get your security not from being an anchor, but from being able to ride the waves of change. The wise keep their hands free.

24. MAKE A MILLION MISTAKES 

You learn best from your mistakes. This is true. So you should deliberately make as many mistakes as possible. Try absolutely everything, all the time, expecting everything to fail. Just make sure that you capture the lessons from each experience. And never make the same mistake twice. 

Deliberate mistakes are inspiring. Trying to write a great song is hard. Trying to write a bad song is easy and fun. You could do it in one minute, right now. Live your whole life this way. Jump into action without hesitation or worry. While everyone else is nervously preparing, you jump right in, unafraid to fail.

Ignore every warning so you can find out for yourself. See, you only really learn when you’re surprised – when your previous idea of something was wrong. If you’re not surprised, it means the new information fits in with what you already know.

The people devasted by failure are the ones who didn’t expect it. They mistakenly think failure is who they are instead of the result of one attempt. If you’re prepared for endless failures, you’ll never think of yourself as a failure. Your growth zone is your failure zone. Both are at the edge of your limits. That’s where you find a suitable challenge. Aim for what will probably fail.

19. LIVE FOR OTHERS 

Even if you prefer solitude, you have to admit that being a valuable member of a group is smarter. The best way to be safe if to help others be safe. The best way to be connected is to help others be connected. Ultimately, you’re lifted by those around you.

The quality of your life is tied to the quality of your community, neighborhood, and country.

Psychologists, philosophers, and religions all agree on one thing. Helping others is a better path to happiness than helping only yourself. Giving makes you happier than receiving. People with strong social ties live longer, healthier, happier lives. The most miserable people are self-absorbed. So aim to be the opposite.

After age twenty, you need deliberate effort to make new friends. Friends are made, not found. Ask open-ended questions, asking people’s thoughts. Ask them to elaborate on whatever they’ve said. Show that you’re interested. Allow silence. Don’t fill it.

Appreciate differences. A conversation with a clone of yourself would be boring.

Success in business comes from helping people – bringing the most happiness to the most people. The best marketing is being considerate. The best sales approach is listening. Serve your clients’ needs, not your own. Business, when done right, is generous and focused on others. It draws you out of yourself, and puts you in service of humanity.

20. GET RICH

Money can represent freedom, safety, experience, generosity, attractiveness, power, or whatever you want. But really money is as neutral as math. Because it’s neutral, people have projected all kinds of meaning onto it. Your biggest obstacle to getting rich is the harmful meaning you’ve attached to it. Your biggest advantage can be projecting a helpful meaning onto it. Make it mean you’re on the right path. Make it a game. Make it mean you’re free.

Aiming to be rich is aiming to be useful to the world. It’s striving to do more for others. Serving more. Sharing more. Contributing more. The world rewards you for creating value. Pursue wealth because it’s moral, good and unlimited.

To get rich, don’t think about what’s valuable to you. Think about what’s valuable to others. To do the opposite is the cliché of the starving artist. Making money is a skill like any other. Learn it and practice it as you would do anything else. Study profitable companies the way an artist studies great art. Apply their best techniques to your own pursuit.

It’s unsustainable to create value without asking anything in return. Remember that many people like to pay.

Use other people’s ideas. Ideas are worth almost nothing. Execution is everything. The world is filled with ideas, yet so few take action and make them happen. Better to be filled with action than ideas.

Invent for a very small niche of people who need something that doesn’t exist. Instead of making a key, then looking for a lock, find something locked, then make its key. Get in early on an industry that’s developing quickly. More risk, more opportunity, more investors, more rewards.

Money won’t change you, but it will amplify who you are. You only need to get rich once. When you win a game, you stop playing. Once you’ve done it, take it with you and do something else.

22. LOVE

Not love, the feeling, but love the active verb. It’s not something that happens to you. It’s something you do. To love something, first you have to connect with it. Give it your full attention. Deliberately appreciate it. Learning is loving. The more you learn about something, the more you can love it.

The hardest part of connecting with someone is being honest. If you say what you think someone wants to hear, you’re preventing a real connection. Manners are shallow. Honesty is deep. Always tell the truth, or they’ll never know the real you, so you’ll never really feel loved. Don’t exaggerate to be more entertaining. Don’t downplay. If you downplay your achievements to make someone else comfortable, you’re preventing connection with that person and even with yourself. Just be honest. If you’ve done something great, say so. 

If you have feelings for someone, and you don’t let that person know, you’re lying with your silence. Be direct. It saves so much more trouble and regret. 

You could live with others, pleasing only them. You could live in solitude, pleasing only yourself. But ideally, when with others, be the same person you’d be when alone. 

And then there’s romantic love. You never really regret falling in love. Do it as much as possible. It’s easy to love someone’s best qualities, but it’s work to love their flaws. When one of you is being childish, the other needs to be an adult. Like a dance, you can’t both dip at the same time. One of you has to stay upright to keep the other from collapsing.

Having a child is like being in love. It’s such a tight bond. You’re so close. So much trust. So much support. But, just like the other people you love, your child’s interests and values will be different than yours. Just give them a great environment where they can thrive. Give them the safety to experiment, make mistakes, and fail up.

8. MASTER SOMETHING 

Be a monomaniac on a mission to be truly great at something difficult. Pick one thing and spend the rest of your life getting deeper into it. The more you learn about something, the more there is to learn. You see what normal people don’t see. The path gets more and more interesting as you go. The most rewarding things in life take years.

If you haven’t decided what to master, pick anything that scares you, fascinates you, or infuriates you. Don’t ask, “Is this the real me?” Or “Is this my passion?”. Those questions lead to endless searching and disappointment. People don’t fail by choosing the wrong path – they fail by not choosing. Make your choice, then make a lifetime commitment to constant improvement.

You need ritual, not inspiration. Every day, no matter what, you must practice.

Move to the most ambitious place in your field. (Actor? Hollywood. Tech? Silicon Valley. Etc). Don’t live somewhere pleasant surrounded by normal people. Live among your fellow freaks, where obsession is normal and ambition is rewarded. You don’t get extreme results without extreme actions. Think of the legendary achievers: the geniuses, brilliant artists, record-breaking athletes, or self-made billionaires. Do you think those people were well-balanced?

Nobody cares what you’re bad at, and neither should you. Amplify your strengths. Nobody will see the rest. Mastery is not about doing many things. It’s doing one thing insanely well. Resist the urge to branch out into something new. You can do anything, but not everything.

26. BALANCE EVERYTHING

All bad things in life come from extremes. Too much of this. Too little of that. When we lack balance, we’re upset. Over-worked, under-loved, over-eating, under-sleeping. Even positive traits, when taken too far, become negative. Like when someone is generous to a fault, or amusing to a fault. Too much of a specific strength is a weakness. If you rise to great heights in only one area, you’re a one-legged giant: easily toppled.

Virtue is in the balance between extremes. Between the insecure and the egomaniac: confidence. Between the uptight and the clown: grace. Between the coward and the daredevil: courage. Between selfishness and sacrifice: generosity. So, the way to live is to balance everything. Balance your need for stability with your need for surprise. Balance input and ouput, consumption and creation, stability and adventure, body and spirit. Your opposing needs become each other’s remedy. 

Balance your needs versus the needs of others. Balance your knowledge. Read books on core subjects you know nothing about. Balance your political opinion. Talk with smart people in the opposite camp until you’re not opposite anymore. Balance two languages. A second language is one of the best things for your brain, and can add a new type of balance, like living half the year in another culture, speaking only your other language. Balance your response to situations. Do you tend to change yourself, change the environment, or change nothing and leave? Find which you do too much and which you don’t do enough, then rebalance.

15. LEARN

You get healthy by learning healthy habits. You get wealthy by learning valuable skills. You build a great interpersonal life by learning people skills. Most misery comes from not learning.

If you’re not embarassed by what you thought last year, you need to learn more and faster. When you’re really learning, you’ll feel stupid and vulnerable.

Find that exciting moment when you get a completely new perspective. Like a movie that reveals something at the end which changes the way you think of everything you’ve seen before. If you’re not having these moments often, find new inputs.

Whatever scares you, go do it. Then it won’t scare you anymore. Whatever you hate, get to know it. Then you won’t hate it anymore.

Talk with people you usually avoid. Pursue objects you know nothing about, and experiences unlike anything you’ve done before. If you’re not surprised -if you didn’t feel your brain changing- then you didn’t really learn.

Sacrifice the things you used to believe, and the ways you used to be. Learning leaves a trail of little deaths

Information doesn’t stick without emotion. You learn better when you’re having fun. 

Take notes. Review them often. Knowledge fades and eventually disappears unless you keep it refreshed. Internalize it. Don’t expect to just look it up when you need it. Integrate it into how you think. 

Knowledge is often described simply – “in a nutshell”. But the inside of a nutshell is complex. So crack open nutshells to understand them better. Put concepts in a nutshell to keep them in your pocket and pass them around. 

Communicate knowledge to others to make sure you understand. Don’t quote. Put it in your own words without looking up or referencing what others said. If you can’t explain it yourself, you don’t know it.

To communicate clearly, you have to think clearly. Writing is refined thinking. Public speaking tests your writing on a real audience. Great public speaking comes from great private thinking. 

Share what you learn so it can be received by others, even when you are long gone. 

Learning makes you a better person and makes the world a better place. Learning is a pursuit you can’t lose. As you age, you’ll lose muscle and beauty, but you won’t lose your wisdom. Learning is how to live.

100 años de soledad – Gabriel García Márquez

Uno no es de ninguna parte mientras no tenga un muerto bajo tierra.

“No tienes de qué quejarte”, le decía Úrsula a su marido. “Los hijos heredan las locuras de sus padres”.

En todas las casas se habían escrito claves para memorizar los objetos y los sentimientos. Pero el sistema exigía tanta vigilancia y fortaleza moral, que muchos sucumbieron al hechizo de una realidad imaginaria, inventada por ellos mismos, que les resultaba menos práctica pero más reconfortante.

(…) debajo de la burla encontró Aureliano un remanso de comprensión.

Un día olvidó ponerse la dentadura postiza, que dejaba de noche en un vaso de agua junto a la cama, y no se la volvió a poner.

Nunca pudo entender el sentido de una contienda entre dos adversarios que estaban de acuerdo en los principios.

Habría sido tan irreverente la sola idea de pensar en una nueva fecha para la boda, que el noviazgo se convirtió en una relación eterna, un amor de cansancio que nadie volvió a cuidar.

Aureliano trató de revivir los tiempos en que dormían en el mismo cuarto, procuró restaurar la complicidad de la infancia, pero José Arcadio los había olvidado porque la vida del mar le saturó la memoria con demasiadas cosas que recordar.

De todos modos no entendía como se llegaba al extremo de hacer una guerra por cosas que no podían tocarse con las manos.

¿Qué esperabas? – suspiró Úrsula -. El tiempo pasa.

Así es – admitió Aureliano-, pero no tanto.

Volvió a escribir. Durante muchas horas, al margen de los sobresaltos de una guerra sin futuro, resolvió en versos rimados sus experiencias a la orilla de la muerte. Entonces sus pensamientos se hicieron tan claros, que pudo examinarlos del derecho y al revés. Una noche le preguntó al coronel Gerineldo Márquez:

Dime una cosa, compadre: ¿por qué estás peleando?

Por qué ha de ser, compadre – contestó el coronel Gerineldo Márquez -: por el gran partido liberal.

Dichoso tú que lo sabes – contestó él -. Yo, por mi parte, apenas ahora me doy cuenta que estoy peleando por orgullo.

Eso es malo – dijo el coronel Gerineldo Márquez.

Al coronel Aureliano Buendía le divirtió su alarma. “Naturalmente”, dijo. “Pero en todo caso, es mejor eso que no saber por qué se pelea.” Lo miró a los ojos, y agregó sonriendo: O que pelear como tú por algo que no significa nada para nadie.

Nunca cobraba el servicio. Nunca negaba el favor, como no se lo negó a los incontables hombres que la buscaron hasta el crepúsculo de su madurez, sin proporcionarle dinero ni amor, y sólo algunas veces placer.

“Están tan bien armados como nosotros – suspiró el general Moncada -, pero además pelean con más ganas.”

Era más alto que cuando se fue, más pálido y óseo, y manifestaba los primeros síntomas de resistencia a la nostalgia. “Dios mío”, se dijo Úrsula, alarmada. “Ahora parece un hombre capaz de todo.”

Durante cuatro años él le reiteró su amor, y ella encontró siempre la manera de rechazarlo sin herirlo, porque aunque no conseguía quererlo ya no podía vivir sin él.

La primera vez que estuvo en Manaure después del fusilamiento del general Moncada se apresuró a cumplir la última voluntad de su víctima, y la viuda recibió los lentes, la medalla, el reloj y el anillo, pero no le permitió pasar de la puerta.

No entre, coronel -le dijo-. Usted mandará en su guerra, pero yo mando en mi casa.

El coronel Aureliano Buendía no dio ninguna muestra de rencor, pero su espíritu solo encontró el sosiego cuando su guardia personal saqueó y redujo a cenizas la casa de la viuda. “Cuídate el corazón, Aureliano”, le decía entonces el coronel Gerineldo Márquez. “Te estás pudriendo vivo”.

Hizo entonces un último esfuerzo para buscar en su corazón el sitio donde se le habían podrido los afectos, y no pudo encontrarlo.

El coronel Aureliano Buendía apenas si comprendió que el secreto de una buena vejez no es otra que un pacto honrado con la soledad.

Como le había ocurrido con la muerte de su esposa, como tantas veces le ocurrió durante la guerra con la muerte de sus mejores amigos, no experimentaba un sentimiento de pesar, sino una rabia ciega sin dirección, una extenuante impotencia.

“La única diferencia actual entre liberales y conservadores es que los liberales van a misa de cinco y los conservadores van a misa de ocho”.

La otra guerra, la sangrienta de veinte años, no les causó tantos estragos como la guerra corrosiva del eterno aplazamiento.

No se lo dijo a nadie, pues habría sido un reconocimiento público de su inutilidad. Se empeñó en un callado aprendizaje de las distancias de las cosas, y de las voces de la gente, para seguir viendo con la memoria cuando ya no se lo permitieran las sombras de las cataratas. Más tarde había de descubrir el auxilio imprevisto de los olores, que se definieron en las tinieblas con una fuerza mucho más convincente que los volúmenes y el color, y la salvaron definitivamente de la vergüenza de una renuncia. En la oscuridad del cuarto podía ensartar la aguja y tejer un ojal, y sabía cuándo estaba la leche a punto de hervir. Conoció con tanta seguridad el lugar en que se encontraba cada cosa, que ella misma a veces se olvidaba que estaba ciega. En cierta ocasión, Fernanda alborotó la casa porque había perdido su anillo matrimonial, y Úrsula lo encontró en una repisa del dormitorio de los niños. Sencillamente, mientras los otros andaban descuidadamente por todos los lados, ella los vigilaba con sus cuatro sentidos para que nunca la tomaran por sorpresa, y al cabo de algún tiempo descubrió que cada miembro de la familia repetía todos los días, sin darse cuenta, los mismos recorridos, los mismos actos, y que casi repetía las mismas palabras a la misma hora. Sólo cuando se salían de esa meticulosa rutina corrían el riesgo de perder algo. De modo que cuando oyó a Fernanda consternada porque había perdido el anillo, Úrsula recordó que lo único distinto que había hecho aquel día era asolear las esteras de los niños porque Meme había descubierto una chinche la noche anterior. Como los niños asistieron a la limpiza, Úrsula pensó que Fernanda había puesto el anillo en el único lugar en que ellos no podían alcanzarlo: la repisa. Fernanda, en cambio, lo buscó únicamente en los trayectos de su itinerario cotidiano, sin saber que la búsqueda de las cosas perdidas está entorpecida por los hábitos rutinarios, y es por eso que cuesta tanto trabajo encontrarlas.

José Arcadio se dejó aturdir por la consternación. Empezó a cometer errores, tratando de ver con los ojos las cosas que la intuición le permitía ver con mayor claridad.

Úrsula se preguntaba si no era preferible acostarse de una vez en la sepultura y que le echaran la tierra encima, y le preguntaba a Dios, sin miedo, si de verdad creía que la gente estaba hecha de fierro para soportar tantas penas y mortificaciones; y preguntando y preguntando iba atizando su propia ofuscación, y sentía unos irreprimibles deseos de soltarse a despotricar como un forastero, y de permitirse por fin un instante de rebeldía, el instante tantas veces anhelado y tantas veces aplazado de meterse la resignación por el fundamento y cagarse de una vez en todo, y sacarse del corazón los infinitos montones de malas palabras que había tenido que atragantarse en todo un siglo de conformidad.

¡Carajo! – gritó.

Amaranta, que empezaba a meter la ropa en el baúl, creyó que la había picado un alacrán.

¿Donde está? – preguntó alarmada.

¿Qué?

¡El animal! – aclaró Amaranta.

Úrsula se puso un dedo en el corazón. Aquí – dijo.

(…) y no le importaba si la sopa se llenaba de nata y se enfriaba la carne.

¡Qué lluvía – dijo Úrsula.Octubre – dijo él.

Iba para el patio, a las cuatro y diez, cuando oyó los cobres lejanos, los retumbos del bombo y el júbilo de los niños, y por primera vez desde su juventud pisó conscientemente la trampa de la nostalgia, y revivió la prodigiosa tarde de gitanos en que su padre lo llevó a conocer el hielo. Santa Sofía de la Piedad abandonó lo que estaba haciendo en la cocina y corrió hacia la puerta. Es el circo – gritó.

“Si tu madre lo supiera”, le dijo, ahogándose de risa, como le decía siempre que ella le hacia una confidencia. Él le había hecho prometer que con la misma confianza lo pondría al corriente de su primer noviazgo, y Meme le había contado que simpatizaba con un pelirrojo norteamericano que fue a pasar vacaciones con sus padres. “Qué barbaridad”, rió Aureliano Segundo. “Si tu madre lo supiera”.

Había llegado a la vejez con todas sus nostalgias vivas.

Le dolió no haber tenido aquella revelación muchos años antes, cuando aún fuera posible purificar los recuerdos y reconstruir el universo bajo una luz nueva, y evocar sin estremecerse el olor de espliego de Pietro Crespi al atardecer, y rescatar a Rebeca de su salsa de miseria, no por odio ni por amor, sino por la comprensión sin medidas de su soledad.

Despídete de Fernanda – le suplicó -. Un minuto de reconciliación tiene más mérito que toda una vida de amistad.

El primer sábado en que fue al cine con su padre, volvió a ver a Mauricio Babilonia con su muda de lino, sentado a poca distancia de ellos, y adivirtió que él se desinteresaba por la película por volverse a mirarla, no tanto por verla como para que ella notara que la estaba mirando.

Cansados del aquel delirio hermenéutico, los trabajadores repudiaron a las autoridades de Macondo y subieron con sus quejas a los tribunales supremos. Fue allí donde los ilusionistas del derecho demostraron que las reclamaciones carecían de toda validez, simplemenete porque la compañía bananera no tenía, ni había tenido nunca ni tendría jamás trabajadores a su servicio, sino que los reclutaba ocasionalmente y con carácter temporal. De modo que se desbarató la patraña del jamón de Virginia, las píldoras milagrosas y los excusados pascuales, y se estableció por fallo del tribunal y se proclamó en bandos solemnes la inexistencia de los trabajadores.

(…) y comprendieron que aquel era el fin de una ansiedad y el principio de otra que sólo encontraría un alivio en la resignación.

Pero la noche en que los militares lo miraron sin verlo, mientras pensaba en la tensión de los últimos meses, en la miseria de la cárcel, en el pánico de la estación y en el tren cargado de muertos, José Arcadio Segundo llegó a la conclusión de que el coronel Aureliano Buendía no fue más que un farsante o un imbécil. No entendía que hubiera necesitado tantas palabras para explicar lo que se sentía en la guerra, si con una sola bastaba: miedo.

Llovió cuatro años, once meses y dos días. Hubo épocas de llovizna en que todo el mundo se puso sus ropas de pontifical y se compuso una cara de convaleciente para celebrar la escampada, pero pronto se acostumbraron a interpretar las pausas como anuncios de recrudecimiento.

Aureliano Segundo no se dio cuenta de que se estaba volviendo viejo, hasta una tarde en que se encontró conemplando el atardecer prematuro desde un mecedor, y pensando en Petra Cotes sin estremecerse. No habría tenido ningún inconveniente en regresar al amor insípido de Fernanda, cuya belleza se había reposado con la madurez, pero la lluvia lo había puesto a salvo de toda emergencia pasional, y le había infundido la serenidad esponjosa de la inapetencia.

De no haber sido por ese padecimiento que nada hubiera tenido de pudendo para alguien que no estuviera también enfermo de pudibundez, y de no haber sido por la pérdida de las cartas, a Fernanda no le habría importado la lluvia, porque al fin de cuentas toda la vida había sido para ella como si estuviera lloviendo. No modificó los horarios ni perdonó los ritos. Cuando todavía estaba la mesa alzada sobre ladrillos y puestas las sillas sobre tablones para que los comensales no se mojaran los pies, ella seguía sirviendo con manteles de lino y vajillas chinas y prendiendo los candelabros en la cena, porque consideraba que las calamidades no podían tomarse de pretexto para el relajamiento de las costumbres. Nadie había vuelto a asomarse a la calle. Si de Fernanda hubiera dependido no habrían vuelto a hacerlo jamás, no sólo desde que empezó a llover, sino desde mucho antes, puesto que ella consideraba que las puertas se habían inventado para cerrarlas, y que la curiosidad por lo que ocurría en la calle era cosa de rameras.

Así fue. Un viernes a las dos de la tarde se alumbró el mundo con un sol bobo, bermejo y áspero como polvo de ladrillo, y casi tan fresco como el agua, y no volvió a llover en diez años.

Qué quería -murmuró-, el tiempo pasa.Así es -dijo Úrsula-, pero no tanto.

Al decirlo, tuvo conciencia de estar dando la misma réplica que recibió el coronel Aureliano Buendía en su celda de sentenciado, y una veza más se estremeció con la comprobación de que el tiempo no pasaba, como ella lo acababa de admitir, sino que daba vueltas en redondo.

Ambos evocaban entonces como un estorbo las parrandas desatinadas, la riqueza aparatosa y la fornicación sin frenos, y se lamentaban de cúanta vida les había costado encontrar el paraíso de la soledad compartida. Locamente enamorados al cabo de tantos años de complicidad estéril, gozaban con el milagro de quererse tanto en la mesa como en la cama, y llegaron a ser tan felices, que todavía cuando eran dos ancianos agotados seguían retozando como conejitos y peleándose como perros.

Todo andaba así antes del diluvio. La desidia de la gente contrastaba con la voracidad del olvido, que poco a poco iba carcomiendo sin piedad los recuerdos.

La necesidad de sentirse triste se le iba convirtiendo en un vicio a medida que la devastaban los años. Se humanizó en la soledad.

Tenía una hermosa cabellera plateada que se le adelantaba en la frente como el penacho de una cacatúa, y sus ojos azules, vivos y estrechos, revelaban la mansedumbre del hombre que ha leído todos los libros.

Aquel acercamiento entre dos solitarios de la misma sangre estaba muy lejos de la amistad, pero les permitió a ambos sobrellevar mejor la insondable soledad que al mismo tiempo los separaba y los unía.

Para un hombre como él, encastillado en la realidad escrita, aquellas sesiones tormentosas que empezaban en la librería a las seis de la tarde y terminaban en los burdeles del amanecer, fueron una revelación. No se le había ocurrido pensar hasta entonces que la literatura fuera el mejor juguete que se había inventado para burlarse de la gente, como le demostró Álvaro en una noche de parranda. Había de transcurrir algun tiempo antes de que Aureliano se diera cuenta de que tanta arbitrariedad tenía orígen en el ejemplo del sabio catalán, para quien la sabiduría no valía la pena si no era posible servirse de ella para inventar una manera nueva de preparar los garbanzos.

Fue dispuesto a desahogarse con palabras, a que alguien le zafara los nudos que le oprimían el pecho, pero sólo consiguió soltarse en un llanto fluido y cálido y reparador, en el regazo de Pilar Ternera. Ella lo dejó terminar, rascándole la cabeza con la yema de los dedos, y sin que él le hubiera revelado que estaba llorando de amor, ella reconoció de inmediato el llanto más antiguo de la historia del hombre. Bueno niñito -lo consoló-: ahora dime quién es.

No había ningún misterio en el corazón de un Buendía que fuera impenetrable para ella, porque un siglo de naipes y de experiencias le había enseñado que la historia de la familia era un engranaje de repeticiones irreparables, una rueda giratoria que hubiera seguido dando vueltas hasta la eternidad, de no haber sido por el desgaste progresivo e irremediable del eje.

Entonces empezó a reír con los labios apretados, sin renunciar a la lucha, pero defendiéndose con mordiscos falsos y descomadrejeando el cuerpo poco a poco, hasta que ambos tuvieron conciencia de ser al mismo tiempo adversarios y cómplices, y la brega degeneró en un retozo convencional y las agresiones se volvieron carícias.

Aturdido por dos nostalgias enfrentadas como dos espejos, perdió su maravilloso sentido de la irrealidad, hasta que terminó por recomendarles a todos que se fueran de Macondo, que olvidaran cuanto él les había enseñado del mundo y del corazón humano, que se cagaran en Horacio, y que en cualquier lugar en que estuvieran recordaran siempre que el pasado era mentira, que la memoria no tenía caminos de regreso, que toda primavera antigua era irrecuperable, y que el amor más desatinado y tenaz era de todos modos una verdad efímera.