No per molt mamat que tinguem un missatge vol dir que l’apliquem quan toca. Com sempre, aquell espai tan fotut entre la teoria i la pràctica. Discursos interioritzats que se’ns obliden quan és moment d’executar-los; paraules que es queden sempre atrapades en paraules i prou. Tampoc cal fustigar-se, tots tenim els nostres gots d’aigua. Fins i tot l’esperit més lliure pot sentir-se frustrat quan torna a perdre la targeta de crèdit. La vida se’ns fa una muntanya de cop i pf, fote’t tu a deslligar el nus. I sí, després se’ns passa i tot en ordre. Fins que ens serveixen la següent ronda.
No m’agrada viure en primera persona aquesta manca de perspectiva. De fet em toca una xic la pera. Perquè d’acord que el primer que hem de fer quan ens estampem contra una farola és riure’ns de com d’empanats anàvem mirant al terra. Però potser també val la pena preguntar-se per què caminàvem mirant al terra i si ens estàvem perdent alguna cosa al fer-ho. I qui diu terra diu mòbil. I qui diu farola diu estampar-se contra l’estrès previ a un examen o vessar litres d’oli de tonyina del tupper a la motxilla. Els gots d’aigua fan molta gràcia quan trobem el flotador i ens donem una autocolleja per com d’estúpids podem arribar a ser. Fan molta gràcia quan acabem aprovant l’examen, quan netegem la motxilla o cancel·lem la targeta de crèdit i el mon segueix girant. Però també són simptomàtics. I en aquest procés d’autoconeixença d’un mateix, moltes vegades són aquest tipus de reaccions espontànies i franques, aquests símptomes, els que ens poden brindar la informació més honesta de qui som. O del camí en què ens trobem.
En ocasions ser sincer amb un mateix i deslligar el que sentim del que ens diuen, de com ens veuen o del que esperen de nosaltres, no és senzill. Coi, saber el què es vol de veritat és un senyor repte. Tenir un ordre de prioritats definit capaç de suportar les envestides d’un entorn complex i d’unes circumstàncies que canvien a una velocitat vertiginosa… és feina per estona. I és feina que no s’acaba. I que es troba en constant evolució, com nosaltres. Per això mateix és útil valer-se d’aquests símptomes, d’aquestes reaccions no buscades (tant les bones com les dolentes) per ubicar-nos i saber on ens trobem. Conèixer-nos, vaja. Que si deixo anar un moc sense motiu a un amic, adonar-me’n i dir-me: ep, estic bé? Que si estic més susceptible del normal o m’afecta més del compte el que sigui, poder-ho veure i demanar ajuda. Moltes vegades una birra amb la persona adequada és suficient, com a mínim per encarar la sortida. O una trucada d’aquelles que s’allarguen. I de la mateixa manera, si en un context concret em noto més lliure, més divertit, més jo… saber-ho reconèixer i freqüentar més aquest entorn. Cultivar allò que m’allibera o em centra. Sense renegar de la resta.
Ens cal perspectiva, ens cal distància, ens cal una mica més de pausa. A mi me’n cal, vaja. Vivim mirant-nos els melics pujats en una muntanya russa dissenyada per fer potar al personal. I frenar és fotut. Trencar el cicle, fer un pas enrere amb certa constància per estar preparat per entomar el que sigui que es presenta, és cosa de gent molt convençuda, molt pesada, incansablement decidida. Proveïdors internacionals de chill admirables. Persones lúcides que no perden de vista la panoràmica i que saben distingir els tsunamis dels gots d’aigua. I que saben que rarament hi ha onades prou grosses com per permetre que ens treguin el son. I els molt fenomenus no només ho saben sinó que ho senten. I per això tenen l’habilitat de contagiar-ho, d’obligar-te a veure que la vida és prou senzilla si la ordenes en base al que importa i te’n recordes cada dia pel matí. O quan pares un moment a respirar. Que fàcil de dir i que xunguillo trobar l’espai cada dia per adonar-se’n, refrescar-ho i prosseguir. Sortir de la pròpia espiral i poder recordar que vist amb perspectiva els gots d’aigua amb prou feines esquitxen.
algunsaprenentatges 