Típic que no hi ha ganes d’escriure però ho fas perquè saps que demà, quan estigui tot més que paït, ja no podràs expressar-ho de forma tan sentida i sincera. És cert que el que guanyes en honestedat i amplitud de filtre ho perds en perspectiva, però la perspectiva sempre acaba estant a l’abast i les reaccions en calent no tornen. A risc de ficar la pota de nou (sempre es fica la pota a ulls d’algú facis el que facis o diguis el que diguis), confessaré que certes actituds em fan molta mandra. I em fan molta mandra probablement perquè peco del mateix que pequen elles, de culpabilitzar i criminalitzar allò que no comprenem. O que no volem comprendre. Quan algú fa o diu una cosa que nosaltres no faríem o diríem, la reacció automàtica és de rebuig, de judici moral. S’està equivocant, no té raó. I jo sí.
Amb això, i abans que certa gent se’m tiri a la yugular, no vull dir que haguem de ser tots Madres Teresas de Calcuta però sí que trobo a faltar, també en mi, un cert afany de comprensió cap a l’altre; de voler intentar entendre perquè fa el que fa o actua com actua. Perquè es molesta pel que es molesta i defensa el que defensa. I aquí entrem en contextos, en circumstàncies i trajectòries vitals i situacions tan diverses que evidentment és impossible conèixer-les totes. Però com a mínim, trobo que seria bo operar sota el supòsit que poca gent fa el que fa únicament per fotre, per tocar la pera, o perquè és mala persona. Tots tenim les nostres raons i els nostres motius, i tinc la impressió que la majoria no amaguen darrere una ombra fosca, lúgubre i perversa sinó explicacions ben mundanes. Coses que ens podrien passar a tots en la situació i el context de l’altre. I que si fiquem la pota i la caguem, perquè la caguem, doncs enlloc de començar a apedregar com bojos intentem comprendre el perquè de la cagada i empatitzar-hi, sense justificar-la. Veure’ns en la pell de l’altre. I d’acord que a vegades una pedra va bé per despertar, però instigar el conflicte i la separació de manera predeterminada i perquè sí, ad eternum, no acaba portant a massa. El just i necessari per fer les bromes i jartades pertinents (i una micona més), i ja està.
Aquest pastel, en qualsevol cas, me’l vull aplicar a mi també perquè aquesta mateixa incomprensió de la que em queixo és aquella de què faig gala jo quan dic que certes actituds em produeixen mandra i les aparco. Perquè no tenen raó i apa, ja s’ho faran. Mec, contradiccions que ens delaten. Si una persona no entén els meus motius és una incomprensiva i una instigadora de marrons però si jo no entenc els seus és perquè és subnormal i punt. Doncs no m’aniria malament reflexionar sobre el perquè de la seva actitud enlloc d’acusar-la de ser curta de mires. I probablement me n’adonaria que la meva reacció en la seva pell, tal vegada no dista tant de com ha reaccionat ella.
I suposo que, al cap i a la fi, això ens portaria a acusar-nos menys i comprendre’ns més. I potser ens agradaria i tot. Perquè a la que surt el primer dit, apareixen tots de cop i és cosa de trapezistes sortir-ne il·lès i no rebre alguna plantofada per alguna banda. Si no és avui és demà, i si no és aquí és allà, però tot arriba. Perquè el masoquisme està bé a estones, però llega un punto que es que te mata. Paulo Coelho et al.
I no ho sé, que com a bon economista prefereixo assumir, perquè sí, que la gent en general no va amb mala fe per la vida. I que si la caga no és perquè s’hi ha escarransit amb tota la seva energia, dedicació i anys d’entrenament per arribar a ser un gran filldeputa, sinó perquè és humà com tots i la liem amb els nostres motius i raons, cadascú els seus.
Hi haurà qui cregui que sóc un ingenu i que em queda encara molta merda per tragar que ja em farà canviar d’opinió. Que les assumpcions acaben caient pel seu propi pes. O qui pensi que sóc un fals i que tot això ho escric perquè queda maco i conservo l’esperança de guanyar algun concurs de blogs florals. Però lo fotut és que m’ho crec de veritat, i que no em ve de gust canviar d’opinió. Que l’evidència empírica em confirma bastant que persona que coneixes en profunditat, persona que entens perquè fa el que fa i que et cau bé. Que moltes persones a qui odies potser no les coneixes prou. I que d’altres potser millor no conèixer, però no deixis d’intentar (com a mínim intentar) entendre per què són com són. Empatitzar sense justificar. Si no et fan ser millor persona, mantenir una cordial distància de seguretat sense criminalitzar-les. Però que no sigui perquè no els hi has donat una oportunitat. Perquè al final, potser els ingenus pequen d’ingenus, però estic convençut que recullen més estima i amics pel camí que els que no ho són. I que viuen més tranquils.
algunsaprenentatges 