La iaia està trista, i no ho sap
que jo també, que se’m trenca
el cor pensant que podria
estar fent més. Que un truc
cada tres setmanes és misèria
quan el seu món gira entorn
el meu. Que una tarda meva
és una setmana seva, dotant
de sentit la vellesa tan plena
d’absències, i nadals d’enyors.
D’estius a València i veure’ns
créixer cada dissabte, i no
de mes en mes, o dos. Ara
el replà de Sants vint-i-cinc
és el lloc des d’on li dic t’estimo,
i és una putada no abraçar-la
perquè ho senti que va de debò.
Que soc un desastre i la vida
no m’acompanya, per valorar
el que m’importa de cor. No
te’n vagis iaia encara, que no
t’he estimat prou.
algunsaprenentatges 